A Catalunya no hi ha gaires empreses que puguin presumir de facturar més de 6.000 milions d’euros, donar feina a 12.000 treballadors i, a més, que el capital sigui íntegrament del país. Aquest és el cas de la Compañía Española de Laminación, Celsa. De fet, se’l pot considerar el primer grup industrial català, de manera que resulta poc comprensible que la firma no sigui gens coneguda per la població general. Segurament, el fet que no fabriqui cap producte de consum final, sinó que sigui una baula dins del procés industrial és el que provoca aquesta manca de reconeixement. En el darrer any s’està vivint una lluita pel control de l’empresa, entre la família propietària i els fons que han anat adquirint el seu deute en els darrers temps. Però abans d’entrar en això, fem un repàs al passat i present de la companyia.
L’activitat de Celsa consisteix en la recuperació d’acer per, un cop fos, tornar-lo al món industrial. Pot semblar trivial, però en aquesta activitat tot és gegantí i a l’abast d’uns pocs; per exemple, el consum energètic per fer funcionar els forns de la foneria fa que Celsa sigui el tercer client més gran a l’Estat en consum d’electricitat. El volum total d’acer processat col·loca l’empresa catalana entre els cinc operadors del seu sector a tot Europa. I l’epicentre de tot plegat, la planta de Castellbisbal, que es pot contemplar circulant per l’autopista AP-7 al seu pas per la localitat vallesana.
Els inicis de l’empresa es remunten als anys seixanta, quan la industrialització i el gran pes de la construcció van provocar una demanda creixent d’acer. Els germans Rubiralta Vilaseca, Francesc (1939-2010) i Josep Maria (1942-2012), havien heretat un magatzem de ferros del seu pare, Anselm Rubiralta, i van decidir fer un pas més. Es van iniciar en la transformació d’acer ja utilitzat per tal de produir barres corrugades per a la construcció, o sigui, aquelles barres amb rugositat que es fan servir per elaborar el formigó armat. Després d’uns anys de creixement intens, les dècades dels vuitanta i noranta van ser les de les compres, tant del negoci mare (Torras Herrería y Construcciones, Altos Hornos de Cataluña, Industrias del Besós, Nervacero i Nueva Montaña Quijano, una empresa cotitzada a borsa que va passar a dir-se Global Steel Wire) com del segment del trefilatge, o fabricació de filferro (Tycsa, Trefilerías Moreda i Riviere). Més tard vindrien les adquisicions a l’exterior, especialment a Regne Unit, Polònia, França i Finlàndia.
Tota aquesta onada de compres va tenir les seves conseqüències financeres en forma de deute, com veurem més endavant. En paral·lel al punyent negoci siderúrgic, els Rubiralta van posar en marxa una empresa de material mèdic, Izasa, que durant molt de temps va ser el germà petit, però que amb els anys prendria una embranzida sorprenent, ja sota la nova denominació de Werfen.
Els Rubiralta van posar en marxa una empresa de material mèdic, Izasa, que amb els anys prendria una embranzida sorprenent, ja sota la nova denominació de Werfen
Les desavinences entre els membres del negoci
El gran daltabaix familiar es va produir el 2006, quan les desavinences entre els membres per la gestió del negoci van portar a una ruptura total. La branca de Francesc es va quedar amb el negoci tradicional, l’acer, mentre que Josep Maria i els seus descendents es van fer càrrec de l’empresa de material mèdic, aquell que hem dit que havia estat creada com a Izasa i que més tard canviari la seva denominació per Werfen, que és com se la coneix ara. En el moment del trencament, la firma de reciclatge d’acer facturava uns 2.800 milions d’euros (amb beneficis de 135 milions), mentre que la de material mèdic venia només una mica per sobre dels 620 milions (amb beneficis de 32 milions), de manera que a l’hora de repartir els qui es quedaven amb la part petita del negoci familiar van rebre una compensació de la que se’n desconeix l’import.
Però en aquesta dècada i mitja les coses han canviat molt: Celsa ha seguit creixent a bon ritme, però amb el preu d’haver-se endeutat massa, mentre que Werfen ja té a tocar els 2.000 milions d’euros de facturació gràcies a la producció de material sanitari para hospitals i laboratoris, així com pel gran volum de proves mèdiques que distribueixen (per exemple, tests per a la detecció de la covid). Mentre una branca, els Rubiralta Giralt, celebra els seus èxits i el creixement imparable de la seva companyia, l’altra, els Rubiralta Rubió, està ocupada defensant les seves posicions davant l’abordatge dels fons d’inversió que són titulars del deute.
L’elevat volum de deute acumulat per Celsa destinat a finançar el seu creixement mitjançant la compra d’altres productors d’acer, ha acabat per indigestar-se als Rubiralta, que no han pogut fer front a tots els pagaments i veuen amb pànic com la voluntat dels fons titulars del deute és bescanviar-lo per accions de l’empresa, el que implicaria que la família perdria el control del negoci que van fundar i que han gestionat durant els darrers seixanta anys. Tot havia començat el 2017, quan es va pactar que part del deute de la companyia -molt crescut ja en aquell moment- fos bescanviable per accions de l’empresa en cas d’impagament. La situació es va anar enverinant fins a arribar a la pandèmia, quan Celsa va incórrer en impagaments. En aquell moment, però, un jutjat va aturar les mesures més radicals i va atorgar un any de marge perquè la companyia fes front als deutes.
Els 500 milions d’euros que l’Estat, via SEPI, va prestar a l’empresa no han servit de gaire per calmar els ànims
Arribem així al 2021, quan el rellotge va tornar a córrer i els 1.400 milions de deute convertible en accions tornaven a estar en disputa. Des d’aleshores, els gestors de Celsa s’han anat defensant com han pogut de l’assetjament -trucades a Pedro Sánchez incloses- però el conflicte continua avui ben viu. Els 500 milions d’euros que l’Estat, via SEPI, va prestar a l’empresa no han servit de gaire per calmar els ànims. Es dóna la circumstància afegida que els titulars del deute no són els bancs que van signar els préstecs, sinó que els actuals creditors són un grup de fons que van comprar el deute en un mercat secundari amb un considerable descompte, fruit del convenciment dels bancs que aquells crèdits serien difícilment cobrables (van pagar uns 250 milions d’euros, una fracció del valor nominal del deute). Els principals fons que estan intentant quedar-se amb l’empresa són Attestor, Golden Tree, Sculptor, Anchorage, Cross Ocean i CVC, a banda dels bancs d’inversió Goldman Sachs i JP Morgan. Obviant CVC, de qui ja hem parlat sovint, donarem un cop d’ull a aquests vehicles inversors.
El primer d’ells és un fons londinenc creat el 2012 i amb filosofia d’inversió a llarg termini. El fundador i propietari és Jan-Christoph Peters, de nacionalitat alemanya. Pel que fa a Golden Tree, es tracta d’una firma dels Estats Units especialitzada en invertir en empreses en dificultats i que està dirigida per Steven Tananbaum, un economista expert en deute empresarial. Gestionen un patrimoni de 48.000 milions de dòlars. La firma Sculptor té la seu mundial a Nova York i la seu europea a Londres, gestiona més de 36.000 milions de dòlars i està dirigida per la tríada formada per Jimmy Levin (informàtic de Harvard), Wayne Cohen (llicenciat en relacions internacionals) i Steve Orbuch (amb passat a Goldman Sachs i Blackstone). Per la seva banda, Anchorage és una d’aquelles entitats coneguda col·loquialment com a fons voltor, perquè la seva activitat està centrada en les empreses en dificultats. Té la seu a Nova York i va ser fundada per Kevin Ulrich i Tony Davis, dos exempleats de Goldman Sachs. Actualment gestionen 32.000 milions de dòlars. Finalment, Cross Ocean és una firma dels Estats Units fundada el 2015 per Graham Goldsmith i Steve Zander, que havien treballat plegats al Bank of America i a Merrill Lynch.
En vista de la situació, es podria pensar que Celsa és una empresa que no funciona, però si consultem les seves xifres constatem que no només té una facturació molt elevada (els 6.000 milions d’euros que comentàvem a l’inici de l’article), sinó que també és capaç de generar una caixa considerable, atès que té un ebitda de gairebé 900 milions d’euros. Així doncs, és ben clar que es tracta d’un problema purament financer i no de negoci. En aquest sentit, la soga al voltant del coll de Celsa es va estrenyent a gran velocitat, perquè ja han vençut 400 milions en préstecs que han quedat impagats i n’hi ha 980 en camí, a banda de préstecs bancaris per 525 milions més. Caldrà estar atents a aquest combat multimilionari pel control de l’empresa, perquè segons quin sigui el desenllaç, Catalunya perdria un dels seus principals imperis familiars.