El Pla territorial i sectorial de l’habitatge de Catalunya, per ara pendent només del la signatura del decret d’aprovació definitiva, parteix de la Llei del dret a habitatge del 2007, aprovada just abans de l’explosió de la bombolla immobiliària, en un moment que les actuacions públiques van iniciar un conjunt “d’àrees residencials estratègiques”, que se’n van anar totes en orris. El pla havia d’haver nascut l’any després d’aprovada la llei, però n’han passat 16. L’actual té com a marc 20 anys (2022-2042). I, mentrestant, hem assolit la Catalunya dels 8 milions d’habitants i incorporat fenòmens com l’habitatge turístic.
El punt clau del Pla parteix de l’article 73 de la Llei de l'Habitatge.
Capítol II . Solidaritat urbana
Article 73. Objectiu de solidaritat urbana
1. Per a fer efectiu el dret a l’habitatge a tot el territori de Catalunya, tots els municipis de més de 5.000 habitants i les capitals de comarca han de disposar, en el termini de vint anys, d’un parc mínim d’habitatges destinats a polítiques socials del 15% respecte del total d’habitatges principals existents (...)..
A aquest supòsit, el Pla n’afegeix un altre: la majoria de municipis hauran d’arribar al 8% d’habitatges de lloguer social (i el 7% en la mitjana catalana) i aquest objectiu demanda poc més de 200.000 mil nous habitatges en aquesta categoria, per a passar de l’1,5% existent actual al 7%. L’aplicació d’aquests dos valors (15% social en diversos règims i 8% de lloguer) genera uns escenaris que el Pla presenta i que són, com a mínim, indigestos.
El pla preveu que en els propers vint anys el parc d’habitatges de Catalunya creixerà un 14%, que a Barcelona i el conjunt de l’Àrea Metropolitana (AMB) serà d’un 10%, però arribaria al 22-24% a ciutats com Sabadell, Terrassa o Granollers, amb xifres que són molt elevades. Amb aquestes dades de creixement, l’objectiu d’un parc social del 15% a la data final, pressuposa que tot nou creixement net a Barcelona i entorn solament podrà ser d’habitatge social. Només en les tres ciutats del Vallès, en la mesura que es preveu un creixement major, hi hauria un marge per a altres edificacions residencials no socials. El pla diu que hi ha sòl per a aquestes operacions i que l’objectiu seria destinar a aquesta finalitat el 50% mínim de tot el sòl urbanitzable (quan, de fet, obliga a molt més). És a dir, crearíem barris “socials” a la perifèria de ciutat. Aquestes fites de 15 % i 8% dels habitatges i els percentatges de la reserva de nou sòl urbanitzat s’imposen per norma a tots els ajuntaments, que acava resultant, sense més arguments, en una proclama final sense contingut, però també una dificultat immediata als tràmits urbanístics; amb un pla que mana sobre nous plans... per planificar que no quedi.
El pla tampoc no qüestiona el cost d’aquest sòl urbanitzat i si són viables aquestes polítiques, però el preu de referència d’un habitatge són 90.000 euros, quan caldria tenir una estratègia més industrial i de menor cost. El pla no entreveu gens una política de sòl en favor de l’habitatge, com si fos simplement prescindible, quan és un factor primer i específic, completament decisiu. Tota política d’habitatge hauria de ser, en primer lloc, política de sòl, de reserva, d’urbanització, de capitalització... com fan tots els països que realitzen polítiques urbanes i d’habitatge, i en Catalunya n’hi ha experiències puntuals.
El pla no entreveu gens una política de sòl en favor de l’habitatge, com si fos simplement prescindible, quan és un factor primer i específic
Una demanda de 200.000 habitatges socials de lloguer (a 10.000 per any) suposa que el pla trasllada la major part de l’actuació a altres administracions i agents, perquè la previsió de l’estudi econòmic parla només de 17.190 habitatges d’actuació directa de la Generalitat en els 15 anys primers anys, a una mitjana de 1.146 per any, entre construcció i adquisició, que arribarien als 2.030/any en el total d’actuacions. Per tant, no estem en el sostre dels 200.000 anunciats al Pla, sinó en un altre context, segons la Memòria Econòmica, que és cinc vegades inferior, per la qual cosa es deixa al món local, amb un panorama desolador de societats públiques d’habitatge, el 80% de tota l’actuació.
És aquest desplegament documental un veritable Pla? Les xifres no encaixen i l’estratègia manca de tota organització pública, quan caldria una assignació de recursos i responsabilitats a totes les escales municipals (o comarcals) i regionals (AMB i diputacions) de, per exemple, més de 100.000 habitants, com aquell llindar mínim en el qual hi ha capacitat i dimensió. Un pla hauria de definir aquesta organització, repartida entre política de sòl, gestió i actuacions directes i compartides amb el sector privat. La constatació és, doncs, que cap dels objectius formals del Pla no poden arribar mai a fer cap mínim pas efectiu.