El juny va ser un mes històric per als preus als Estats Units. Si bé les xifres d'inflació espanyoles van abandonar el dígit únic fa setmanes, i l'IPC català i de l'Estat s'ha instal·lat en acceleracions interanuals superiors al 10%, una inflació de nou punts (9,1%) com la registrada al sisè mes del curs no es veia a la federació nord-americana des de feia més de 40 anys. Tot i que les expectatives de la reserva federal no comptaven amb un creixement mantingut els mesos posteriors a aquest pic, el retrocés al tancament del juliol ha estat superior al que es preveia des dels organismes monetaris: un alentiment interanual de sis dècimes, fins al 8,5%, acompanya al setè mes una ràtio mensual completament horitzontal. Els preus, així, no van pujar als Estats Units entre el juny i el juliol, i on moltes grans economies del planeta pateixen sotracs més enllà dels preus –ja avisava el conseller Giró que les pujades de tipus accentuen el risc de recessió– els analistes internacionals convenen que l'economia estatunidenca no dona tantes mostres de desaccelerar.
El gran motor de l'espiral inflacionista a tot el món, i també de l'alentiment dels preus americans, és l'energia. La manca de subministraments durant la pandèmia i la crisi energètica causada per la guerra a Ucraïna han disparat els costos del gas, el petroli i l'electricitat fins a límits difícils de recordar. Si s'observen les dades de preus publicades per la reserva federal per al mes de juliol, però, la caiguda és substantiva. Així, si bé l'índex del preu de l'energia interanual al juny es va disparar fins al 42,6%, la comparativa al juliol mostra un descens de prop de 10 punts, fins al 32,9% –encara una xifra desbaratada, però que dibuixa el principi d'una gràfica descendent–.
Així, l'energia mou la inflació a una ràtio per sota dels 8,7 punts projectats pel mercat. Les autoritats nord-americanes han celebrat la tendència, si bé les campanes no són compartides per tothom. El professor de la UOC Josep Maria Català Santainés, si bé reconeix que les agressives pujades de tipus d'interès de la FED "tenen una mica d'efecte", no comparteix que l'economia nord-americana estigui fora de perill. "És com si tinguéssim un pacient a l'UCI. Pot millorar, però segueix a l'UCI", assevera.
Tot i que és cert que la situació dels Estats Units encara no és ideal –molt lluny, de fet, com recorda el professor, que apunta que fa dos mesos que el país es troba en recessió tècnica– factors com l'ocupació o el manteniment dels preus intermensuals obren un camí de recuperació. Hi ha qüestions que apunten cap a "un canvi de cicle, però altres amenacen amb una recessió" –el petroli és un exemple–. Els indicadors més positius, com l'ocupació, no garanteixen, a més, el manteniment de la bona tendència. Català apunta que el factor treball no és pas un canari a la fàbrica que avisi de tendències futures, sinó un muntant que triga a adaptar-se a les realitats econòmiques. "A l'economia hi ha indicadors que salten abans que altres, i l'atur sempre triga més: les empreses mantenen certs marges" que permeten evitar acomiadaments a curt termini fins i tot en conjuntures adverses.
Una economia aïllada
Calen molts mesos com aquest juliol per confirmar un canvi de tendència a l'economia nord-americana. Tot i això, el professor de la UOC llegeix a l'estructura productiva del país factors diversos que la poden impulsar cap a una sortida en positiu de la crisi. Els Estats Units compten amb un avantatge clau: són autosuficients. "Petroli, gas, energia... els EUA no depenen d'agents externs, com sí ho fa Europa", subratlla Català, que reconeix les millors condicions d'un entorn com aquest a l'hora de controlar una espiral inflacionista.
En aquest sentit, el professor constata que els possibles efectes adversos de la pujada de tipus d'interès –un refredament excessiu de l'economia que la faci entrar en recessió– amenacen més altres indrets del planeta que no la federació nord-americana. El cas europeu és paradigmàtic: els països de la Unió han rebut un cop fort per la seva manca d'autonomia energètica, en aquest cas de Rússia, quelcom que no pateixen els nord-americans. Dins de la dependència europea, a més, els països del sud es troben en una situació encara més precària. El sometiment turística espanyol la posa més a prop del precipici que països com Alemanya, que si bé està més afectada per la crisi energètica, "pot aguantar molt més per la indústria".
Mirall d'estabilitat
La interdependència internacional de les economies occidentals suggereix que, en cas que l'estabilitat de preus arribi als Estats Units, la reacció arribi a una millora de la situació econòmica europea. L'aposta pel gas liquat d'altres mercats, amb la península Ibèrica com a principal hub –després de la confirmació del projecte Midcat per part del canceller alemany Olaf Scholz i l'anunci de Foment del Treball d'una nova connexió gasística amb el nord d'Itàlia– poden facilitar el control dels preus de l'energia que ha esdevingut peça central de la inflació, i que aquí no s'ha assolit com a l'altra banda de l'Atlàntic.
És complicat, a més, pensar l'economia europea apartada de la nord-americana. "Les economies estan massa interrelacionades; si les mesures funcionen allà, aquí s'acabarà refredant l'economia", constata Català. L'autonomia estratègica dels Estats Units, a més, facilita que una recuperació que pugui reproduir-se a Europa arribi abans a les seves costes. Tot i això, el professor commina a esperar els efectes de l'hivern, amb una probable pujada de preu per la caiguda de les temperatures. "Si Alemanya no té subministrament de gas, pararem la maquinària europea", alerta l'economista.