El 1973, arran de la crisi energètica, la cantarella oficial del franquisme va invocar la "tradicional amistat amb el poble àrab" per assegurar que a l'Espanya no li faltaria petroli. Ben cert, no n'hi va faltar. Ni a Espanya ni enlloc. Però els preus es van triplicar i la crisi econòmica i social que se'n va derivar va ser un element determinant per desbaratar els plans d'un franquisme sense Franco.
El cigne negre, aquell fet inesperat que ho trasbalsa tot, havia aparegut amb tota la seva magnificència. Ara, sembla que torna a treure el cap per la mateixa zona, pel Llevant persa.
Un segle XXI ple de cignes negres
De fet, hauríem d'anar acostumant-nos a aquestes aparicions trasbalsadores. En el que portem de segle hem encadenat l'atac a les torres bessones el 2001, la crisi financera del 2008, la pandèmia, la guerra d'Ucraïna i l'enèsim, però potser el més greu, conflicte a l'Orient Mitjà.
Les conseqüències econòmiques de la guerra acabada d'encetar dependran de dues variables: la durada del conflicte i la resolució final. Una guerra llampec, sobretot si deixa el tauler de joc tal com està, amb una simple i nova onada d'afebliment del règim dels aiatol·làs, serà l'escenari més continuïsta i amb menors efectes a curt termini.
La darrera confrontació -juny de l'any passat- entre Israel, els Estats Units i l'Iran va durar dotze dies i gairebé no va tenir repercussions econòmiques significatives. Aquesta sembla tant l'esperança de les borses com dels mercats energètics que, de moment, no han patit grans daltabaixos. La resta d'escenaris, sí que en tindran.
Escenari 1. Una guerra llarga i destructiva
Tot sembla indicar que el règim dels aiatol·làs fa anys que ha estat preparant-se pel conflicte final, que podria ser ben bé aquest. L'escapçament de la cúpula del règim pot aconseguir just el contrari del que es pretenia: un combat a vida o mort encapçalat pels que queden. Recordem que no es tracta d'un país caribeny com Veneçuela, sinó que l'Iran està regit per una elit teocràtica que, com a tal, menysté el present i l'individu en favor de la col·lectivitat i la vida eterna.
La resposta de l'Iran a l'agressió nord-americana i israeliana ha estat la d'estendre el conflicte a tota la regió, a més d'Israel. I un atac indiscriminat tant a instal·lacions militars com civils. En primer lloc, les infraestructures energètiques. L'Iran colpeja els aliats dels Estats Units al Golf Pèrsic, que els té més pròxims i són més petits i, per tant, més febles.
Una eventual destrucció massiva d'instal·lacions energètiques pot deixar malmesos per molt de temps els petits Emirats Àrabs. Si no, recordem Kuwait, que no ha aixecat el cap des de la invasió iraquiana del 1990.
Tot sembla indicar que el règim dels aiatol·làs fa anys que ha estat preparant-se pel conflicte final, que podria ser ben bé aquest
Uns microestats autoritaris que havien fet importants esforços per no dependre exclusivament del negoci energètic: des de línies aèries i grans aeroports de connexió, fins a desenvolupaments urbanístics destinats a atreure turistes i expatriats del més alt nivell adquisitiu passant per fons sobirans, nodrits pels petrodòlars, enormement actius a l'hora de participar i controlar negocis al món occidental, sobretot a Europa. Tot plegat servit amb la immigració bengalesa, pakistanesa o palestina.
Per no parlar de proves esportives, esdeveniments i museus de primer nivell per reforçar la seva projecció mundial i fer oblidar el seu sistema no democràtic. A una altra escala, podem dir el mateix de l'Aràbia Saudita. Una guerra llarga i altament destructiva, doncs, posarà en qüestió tota aquesta estratègia i bona part de les fites aconseguides durant una llarga temporada.
No cal dir que, a més de la cancel·lació de projectes inversors i de la retirada d'alguns d'aquests, els efectes per a Europa -i la Xina i altres països no productors- seran un encariment dels preus energètics. Qatar mateix havia esdevingut un gran proveïdor de gas liquat a Europa en absència del gas rus i la seva principal planta de transformació sembla que ha estat destruïda.
Sempre són arriscades fer previsions quantitatives, però el conseller delegat de Caixabank, Gonzalo Gortázar, ja s'ha llançat a fer un pronòstic: una reducció del creixement del PIB espanyol en quatre dècimes amb un presumible augment dels tipus d'interès per part del BCE a causa del repunt de la inflació.
Funcas rebaixa l'impacte en el PIB en dues dècimes, però preveu un augment de la inflació fins a 3%.
De fet, els preus de la benzina no s'han esperat a divendres, com és habitual, per patir una notable alça. Com sempre, les petrolieres traslladen immediatament l'augment de costos en origen als preus que paga el consumidor. Quan els preus internacionals van de baixa, sempre s'excusen en el cost dels estocs per fer el romancer.
Escenari 2. La pervivència d'un règim iranià hostil als Estats Units i a Occident
Malgrat les declaracions prodemocràtiques inicials, Trump de seguida s'ha desentès de l'objectiu anunciat inicialment d'aconseguir un canvi de règim amb un nivell de llibertats col·lectives i de democràcia raonable. Podria ser ben bé que el conflicte acabés amb els contendents esgotats -si més no, en termes d'armament- i una pau temporal que deixés un Iran afeblit, però mantenint les seves aliances amb Rússia i la Xina, a qui li exporta el 80% del petroli.
L'Iran exporta a Rússia i la Xina el 80% del petroli
Amb Rússia, a banda de drons per atacar Ucraïna, els interessos també són fortament geopolítics. L'obsessió històrica de tenir una sortida als mars càlids estava en curs de fer-se realitat amb el nou port de Txabahan -al Balutxistan, a tocar de la frontera amb el Pakistan i més al sud de l'estret d'Ormuz i la connexió terrestre amb Rússia a través de la mar Càspia-. Una connexió que també serà utilitzada per l'Índia, com a forma que les seves mercaderies puguin accedir a Europa a través de Rússia i obviant el tap pakistanès. Un eix transcontinental i multimodal, en la línia de la Nova Ruta de la Seda impulsada per la Xina.
Escenari 3. Un règim prooccidental a l'Iran
Aquest seria el desideràtum nord-americà i, per extensió, d'un Israel que no veuria amenaçada militarment la seva existència i supremacia a Llevant. Aquesta és la hipòtesi a hores d'ara menys versemblant perquè sembla poc probable que ni els aiatol·làs ni la seva Guàrdia Revolucionària estiguin disposats a cedir el poder i els enormes avantatges personals que aquest genera en un país sense control democràtic.
Tanmateix, aquesta seria la fórmula que garantiria més a mitjà termini l'estabilitat de la regió, una reconstrucció accelerada de la mà dels amics i dels capitals nord-americans i israelians, i un fre a les vel·leïtats expansives de la Xina i de Rússia.
Les amenaces trumpistes a Espanya
En aquest ventall d'escenaris no podem deixar d'esmentar els darrers estirabots del president nord-americà, que amenaça de tallar les relacions comercials amb Espanya. El president espanyol, Pedro Sánchez, erigit en el principal referent democràtic internacional contra Trump, ha jugat fort i s'ha negat a prestar suport des de les bases andaluses a l'aviació nord-americana camí de l'Iran. Una postura sorprenent, sobretot si tenim en compte que en l'anterior ofensiva de fa vuit mesos el govern espanyol no va posar cap inconvenient a una utilització equivalent.
En tot cas, no sembla que les amenaces trumpistes hagin de tenir repercussions immediates en el comerç internacional amb Espanya, perquè aquest s'efectua sota el paraigua dels acords generals amb la Unió Europea. De moment, les darreres dades sobre exportacions catalanes indiquen que aquestes es mantenen a l'alça i la pèrdua de vendes als Estats Units es compensa amb escreix amb augments de les vendes a la Xina, França i Itàlia. I fins i tot a Corea del Sud i Algèria.
En termes reputacionals, Sánchez surt enfortit com a líder mundial de l'antitrumpisme i deu pensar que això li proporcionarà rèdits electorals. Tanmateix, sembla que aliats europeus com Alemanya, comencen a estar incòmodes per la bravura antitrumpista del dirigent espanyol. Amb la boca més petita, Starmer, Meloni i Macron també han pres distàncies amb la guerra.
Potser ara les empreses amb vocació d'expandir-se a Nord-amèrica hauran de fer com Ferrovial: abandonar Madrid per anar-se'n als Països Baixos.
Del cigne a l'elefant
La globalització, un terme que ni tan sols s'utilitzava a la crisi energètica dels anys setanta, ha portat a l'economia mundial una gran resiliència i tendeix a compensar per una banda els desequilibris inesperats que se succeeixen per l'altra. Això mateix fa de l'evolució econòmica mundial més independent -per a bé i per a mal- de les polítiques i també dels conflictes dels estats. Potser per això, no s'han acabat de produir els mal averanys que la majoria prevèiem amb les erràtiques polítiques econòmiques i aranzelàries de la nova administració estatunidenca.
O potser aquesta resiliència econòmica acabarà cedint quan està acumulant un embat rere l'altre. I és que probablement el veritable cigne negre en realitat és un elefant amb cabellera vermella que des de fa poc més d'un any ha irromput al mig del món des del cor d'Occident.