En la primera part d'aquest article vaig explorar els nivells de deute públic alhora que vaig explicar el funcionament bàsic del mercat de deute públic sobirà primari i secundari. Pendent va quedar fer cinc cèntims sobre la sostenibilitat del deute sobirà espanyol, cosa que em disposo a fer en aquesta segona part.
L'anunci del Banc Central Europeu sobre la fi de les compres de deute públic sobirà a l'Eurozona ha provocat, tal com va passar als Estats Units, tones de conspiració sobre el cataclisme que hom preveu que produeixi la fi d'aquestes compres. D'altra banda, la futura pujada de tipus d'interès que, en teoria, han de produir-se a finals de 2019 també han contribuït a discursos catastrofistes de tota mena. El primer que cal tenir en compte és que el cost del deute ha estat baixant els darrers anys, per exemple si l'any 2016 el cost aparent del deute era del 2,9%, el passat 2017 fou del 2,7%. Enguany el cost baixarà un parell de dècimes més.
El gràfic ens mostra el percentatge del deute total que l'Estat ha de retornar entre 2018 i 2028. A més, aquest deute està dividit entre saldo intern i saldo de tercers.
El saldo intern és aquell deute públic en mans del BCE (Banc d'Espanya) i el deute que els bancs comercials tenen a la cartera a venciment -és a dir, el deute públic que els bancs mantenen fins que s'amortitza-.
El saldo extern és tot el deute públic en mans del sector privat més el deute públic que els bancs comercials tenen a la cartera de trading, és a dir, deute preparat per vendre als seus clients. Per tant, la part blava (aproximadament la meitat de la part blava) és la quantitat de deute públic que té el BCE i que a finals d'any deixarà de comprar.
Com es pot veure, la quantitat correspon els tres anys vinents, a un 2% del deute total espanyol, ja que en termes relatius el BCE té més deute a molt llarg termini que per als propers 3-4 anys. El que vol dir això és que la política del Tresor per gestionar el deute públic no canviarà pràcticament res quan el BCE deixi de comprar deute. A més a més, cal tenir en compte que una part important del deute que madura és deute que fou emès a més de 10 anys (abans de La Gran Recessió) i que, per tant, paga un tipus d'interès molt elevat, cosa que vol dir que el Tresor pot fer maturity transformation: quan el deute de fa anys maduri (pagant, diguem, entorn el 5% d'interès), el Tresor pot emetre deute a 40 anys al 4% amb el qual aconsegueix 1) reduir el tipus d'interès 2) retornar el deute més a llarg termini i 3) aprofitar la taxa d'inflació elevada quan pugin tipus d'interès. No obstant tot això, existeixen alguns elements de risc que cal tenir en compte: la geopolítica.
La política del Tresor per gestionar el deute públic no canviarà pràcticament res quan el BCE deixi de comprar deute
El deute públic espanyol deixa de ser sostenible en un context de forta recessió econòmica (els càlculs existents situen aquest escenari entre -4% i -5% de creixement anual del PIB) però l'economia espanyola creix a un bon 3% (lleugerament per sobre del dèficit públic) el que deixa lluny una recessió d'aquesta magnitud. Què podria canviar l'escenari base (petita recessió entorn al 2024)?
La geopolítica
La guerra comercial que Donald Trump ha iniciat amb la Xina, la UE i el Canadà, una possible guerra amb l'Iran o una complicació amb Corea del Nord. Tot i que els escenaris bèl·lics semblen encara llunyans, la guerra comercial és un risc real que podria portar tot Occident a una recessió inesperada. En conclusió, en escenaris normals no hi haurà cap crisi de deute quan el BCE deixi de comprar deute públic dels Estats europeus.
D'haver-hi alguna possibilitat les compres no es retirarien en cap cas, ja que una altra crisi de deute d'un país gran portaria Itàlia darrere i probablement la fi de l'euro. Ara bé, la inestabilitat política i econòmica de Donald Trump aconsella fer superàvits tan aviat com sigui possible i posar ordre en els comptes públics espanyols; ordre que, inexplicablement, cap govern espanyol, 10 anys després de la crisi, encara no es planteja seriosament.