Agafar el cotxe i marxar cap al sud per tornar a la teva platja, o sentir-la a prop, és una sensació gratificant. Més encara, quan fa temps que no freqüentes la urbanització, com a conseqüència de l’episodi dels darrers mesos. Al començament, en comprar-te, llogar o construir-te la casa, vius una dualitat. El teu ambient habitual, per una banda. I els dels estius i els caps de setmana que hi vas a la segona residència, per una altra. Amb el temps, tot es barreja: amics, gustos gastronòmics, ambients; la distància s’escurça fins a fer-se imperceptible. Ni Catalunya és tant gran, ni les diferències entre mar i muntanya, o entre sud i nord, tant abismals. Fins i tot, quan ets fora, en converses de matinada, se t’escapa alguna vegada referint-te al teu altre jo lo de can Fanga, si estiueges al nord, o allò de pixapins, si ho fas al sud, com jo.
Com l’he trobada enguany? Aquest agost, plena de gom a gom. Com sempre, però amb un tret diferencial: els banyistes són majoritàriament de proximitat; sento parlar català amb els usos lingüístics propis de les Terres de l’ Ebre. Pràcticament el 90% dels ebrencs l’usen a diari, la regió que més ho fa a Catalunya, segons la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat.
Quan ets a fora, en converses de matinada, se t’escapa alguna vegada referir-te al teu altre jo amb allò de can Fanga, o allò de pixapins
Abans del 2020, el català quedava en segon terme davant el francès, l’alemany, o el rus. Lo dels francesos no és ben be veritat: se sent el mateix francès que els anys anteriors, doncs la colònia belga i francesa, arrelada des dels moments fundacionals de la urbanització, ha anat consolidant-se amb els fills i els néts, i no falten mai, ni als moments més complicats. Sense els estrangers, que signifiquen més del 50% dels que estiuegen al poble, les seves platges s’han convertit en un espai de lleure pels nadius des de Lleida fins a Ulldecona, molts dels quals pugen i baixen al matí, dinen de pic-nic, i tornen al vespre a casa seva. Aquest turisme de proximitat i de dia ha crescut als darrers anys, i enguany es pronuncia més.
Què dir dels propietaris i famílies de totes les urbanitzacions que a l’estiu aporten més del 70% de la despesa de consum local. Confirmem el mateix respecte dels llogaters de xalets i apartaments, de setmana o de quinzena, que enguany han arrendat un 20 o un 30% més barat. Tots han arribat puntualment i estan instal·lats en les seves rutes quotidianes de casa a les botigues i al forn, a la platja, a la piscina de la comunitat, a sopar, a fer una copa i a dormir; gran part del dia, amb calça curta o pareo i amb xancletes.
Les 30 cales
Els turistes ens escampem per alguna de les trenta cales de l’Ametlla de Mar. Trenta, al llarg dels setze quilòmetres de litoral. Només cinc en tenen bandera blava des del 2018, que per l’Ajuntament són moltes, doncs fa pocs anys no n’hi havia cap. Està molt be tenir platges amb la bandera blava. Ara bé, fa molts anys que jo mesuro la qualitat ambiental de les platges per les certificacions continuades ISO 9001, ISO 20000, ISO 9004, ISO 14006 ó EMAS. I aprecio més la Q de Qualitat Turística (d’acord amb ISO 13.009). Les banderes blaves, diríem, són el low cost de la qualitat ambiental del litoral.
Contemplo amb tristor com el Delta va perdent elements fonamentals del seu paisatge; que vinguin els negacionistes de l'emergència climàtica i ho vegin
El meu únic vici catalogat als darrers vint anys ha estat el quad. Aquest mitjà de transport s’adapta perfectament al territori. Arribes fins on pots amb la màquina, però tens la sensació de penetrar íntimament els boscos de pi, les posidònies, la sorra, la pedra, els peixos deliciosos i les aigües netíssimes verdes, blaves, a ratlles o liles. Sempre trobes visions diferents de les cales visitades, a la Xelín, a la Pixavaques, a l’Estany Tort... Pujant i baixant, em venen a la ment històries explicades pels pescadors i els erudits del poble. Per exemple, a Cala Vidre venien a banyar-se, abans de l’allau turístic, els novicis de jesuïtes; front a la Calafató es pescaven els millors llobarros de tota la costa; sota la nuclear, abans de que la construïssin, es capturaven els llagostins més grossos; o al costat de la de Sant Jordi segueix en peu el castell de l’ordre de Sant Jordi d’Alfama.
Aquesta ordre fundada a 1021 per Pere II d’Aragó, val a dir, es va instal·lar aquí l'any 1229, sota l’advocació del sant que els va protegir dels sarraïns. Posteriorment, es fusionaria amb l’ Ordre de Montesa, però l’edificació no va incorporar mai aquesta nova denominació fruit de la fusió. El castell va sofrir una pèssima restauració, que l’ha convertit en quelcom invisitable, no acull cap activitat atractiva turística, esportiva ni cultural, i la seva única virtut és la gran aportació al skyline de la platja - tot i que un aparcament de cotxes i caravanes enlletgeix un espai que podria ser d’extraordinari valor turístic, un morro rocós i valent sobre el mar en mig de dues cales meravelloses.
Quan els meus amics em baixen en vaixell a l’etern i bellugadís Delta de l’Ebre, el segon més gran d’Europa, contemplo amb tristor com va perdent a queixalades elements fonamentals del seu paisatge. En l’acceleració de la regressió, la culpa de les danes i les tempestes ha esdevingut menor respecte de les malifetes efectuades als darrers quilòmetres de riu; que vinguin els negacionistes de l'emergència climàtica i ho vegin. Dos elements a favor i dos en contra de la seva situació actual: els primers, s’han fet escasses bestieses constructives, i l’habitat és bastant natural. Els segons, el manteniment del territori, del patrimoni i de les infraestructures és escàs, i la definició de què fer a mig i llarg termini amb aquest actiu ecològic de primer nivell mundial sempre es va posposant.
Per algun canal del Delta haurien d’entrar amb més força els impulsos de la innovació
A mesura que avança aquesta dualitat, les dades econòmiques del les Terres de l’Ebre empitjoren. No he fet el càlcul, però comparant-lo amb les més importants regions biogeogràfiques i marines d’Europa, la rendibilitat mediambiental i econòmica - juntes sempre - no surten massa ben parades. Em venen a la ment els deltes del Danubi, del Guadalquivir o del Roine. I estic pensant en l’arròs, en la pesca, en els cultius oberts o de vivers; però també en la nàutica, en la transformació agrícola i pesquera, en els negocis per metre quadrat o en la rendibilitat global.
El PIB per habitant a les Terres de l’ Ebre es situa per sota del 70% del català i la pandèmia ha aprofundit la caiguda, segons la Càtedra de Foment de la Innovació Empresarial i el Grup de Recerca d’Indústria i Territori de la URV. Per algun canal del Delta haurien d’entrar amb més força els impulsos de la innovació.
Veig caravanes arreu: als càmpings, als pàrquings i als descampats de la zona. Es nota que han crescut les vendes. Millor, pensen els seus usuaris, respirar en bombolla familiar que no pas arriscar-se a barrejar-se en altres entorns. L’Ametlla de Mar és un poble mariner, amb pesca i horta exquisides, posicionat en preus mitjans-baixos. Els terrenys, les cases, els serveis o la cistella de la compra costen per sota de la mitjana catalana. Aquests tipus de destinacions barates, en moments crítics com aquests, atreuen més. La majoria dels petits comerciants em diu que l’agost de 2020 els va anar bé i que enguany serà si fa o no fa. La despesa mitjana per turista es va mantenir durant 2020, i aspiren a mantenir-se al 2021. Malgrat això, la despesa mitjana dels turistes aquí va caient des de fa bastants anys en contrast amb a la tendència general a Catalunya, que augmenta.