El Museu Nacional d’Art de Catalunya acull aquest dijous la cimera dels presidents de França i Espanya. Ho fan entre la incomoditat del govern català -amfitrió formal de la trobada- i l’eufòria, una mica impostada, dels representants més conspicus de les forces vives barcelonines. Però, sobretot, ho fan en una situació de feblesa interna dels dos presidents i enmig de l’escenari, encara incert, que representa la invasió russa d’Ucraïna per a Europa.
Comencem per la feblesa interna de Emmanuel Macron i Pedro Sánchez. Sobre l'espanyol, no cal estendre-s’hi gaire, perquè en tenim puntual notícia cada dia: la capacitat de marcar agenda -codi penal, malversació, avortament- de la dreta extrema espanyola, les dificultats per complir promeses i compromisos pendents -habitatge, llei mordassa- i les dificultats per fer creure a l’opinió pública espanyola que això de Catalunya ja està resolt. Tot en any electoral, quan l’única gran ciutat on encara tenen opcions de triomfar és, precisament, Barcelona.
Quant a Macron, cal recordar la humiliant pèrdua de la majoria absoluta al legislatiu de fa ben pocs mesos. El risc que les reformes compromeses -com l’endarreriment de l’edat de jubilació dels 62 als 64 anys que avui mateix motiva vagues i mobilitzacions- tornin a encallar-se com ja ho han fet altres iniciatives, com la generalització dels peatges a les vies de gran capacitat. O l’envelliment de les centrals nuclears que n’ha deixat fora de servei una tercera part durant aquests mesos de més tensions energètiques.
Europa com a via d’escapament
Tant Sánchez com Macron tenen molta feina a Europa. El primer per sortir de la posició tradicionalment de segona fila que ha ocupat Espanya en el projecte europeu. Ara havent de carregar amb el creixent desprestigi de la democràcia espanyola per la repressió a l’independentisme i les penes judicials. I, diuen, com a via de sortida personal si les coses no li van prou bé a les pròximes eleccions generals.
Macron intenta mantenir l’estatus tradicional de França en el lideratge europeu enmig del desafiament rus, el rearmament alemany i la pujada de la dreta extrema italiana al poder. Els moviments alemanys cap al Mediterrani un cop constatat el seu fracàs de les polítiques contemporitzadores amb l’ós rus qüestionen el repartiment tradicional d’àrees d’influència i el lideratge francès cap al sud. Per això, tots dos mandataris signaran un tractat d’amistat del màxim nivell, equiparable al que França ja manté amb una Alemanya i una Itàlia amb replantejaments interiors fins ara inèdits.
L'alternativa a les autopistes elèctriques
Ja ho vam constatar amb la polèmica del MidCat. La temptació de tractar amb menyspreu el veí del sud -allò de les cabres del Pirineu- sempre hi és, però, a hores d’ara, és més convenient mirar de canalitzar les inquietuds ibèriques cap a projectes que també beneficiïn França. I aquí tenim l’invent de l’hidroducte entre Barcelona i Marsella.
Per cert, l’aplaudiment acrític de l’H2Med per part del govern de la Generalitat comença a fer-se més comprensible si ens atenem a un dels deu punts d’interès per a Catalunya que el president Pere Aragonès ha fet arribar a Sánchez: que les connexions elèctriques d’alta capacitat, que inicialment han de travessar aquell Pirineu de les cabres i amb tants espais naturals a protegir, aprofitin la implantació de l’hidroducte i el complementin amb un cable submarí que faciliti la interconnexió elèctrica pendent. Un cable submarí equivalent al que ja està previst al Golf de Biscaia.
La immigració
Si més amunt parlàvem d’Itàlia i de les dificultats creixents amb França és a propòsit de la pressió migratòria. Itàlia, en primera línia en la recepció d’immigrants provinents de les costes africanes, vol el suport i la solidaritat dels països centrals europeus -com França- a l’hora de servir com a destinació definitiva d’aquests contingents humans, amb la temptació de fer de simple corredor de pas i estalviar-se les crítiques per no acollir vaixells humanitaris. Poc ens podíem esperar fa no pas gaires anys, que l’energia i la immigració condicionarien tant i tan intensament -recordem l’acostament entre Madrid i Rabat- la política europea. Els xips i els metalls rars podrien ser alguns dels candidats a fer de convidat inesperat d’aquí a no gaire temps.
El pas entre les dues vessants de Catalunya
El control de la immigració extracomunitària és, precisament, una de les exigències de Macron a Sánchez. No vol que els Pirineus -una altra vegada la muntanya- serveixin de zona de pas descontrolat a la immigració clandestina que arriba les costes mediterrànies sota control espanyol. Així que França manté tancats vuit passos tradicionals de la serralada. Quatre d’aquests passos són a Catalunya, entre ells, el coll de Banyuls, que dificulta les relacions informals entre pagesos i habitants dels dos vessants del Pirineu i fa més profunda encara la divisió de les dues parts de Catalunya. Sobretot ara que al sud hem redescobert el nord arran de la solidaritat en el procés independentista, que també preocupa França. Una solidaritat, molt possiblement, articulada a través d’aquests passos secundaris. L’obertura d’aquestes connexions, és clar, és una altra de les demandes catalanes.
Corredor Mediterrani
Un altre dels afers que haurien de resoldre’s correspon al ferrocarril. Recordem que Renfe va aconseguir, tot just a final d’any, l’homologació per fer circular els seus trens d’alta velocitat per les vies franceses, homologació que la SNCF ja tenia de fa mesos i que li permetia mantenir una migrada connexió ferroviària entre Barcelona i París. El resultat de les desavinences entre les dues companyies estatals havia estat la reducció al mínim de les connexions directes entre Barcelona (a més de Girona i Figueres) i Perpinyà. Sembla que tot plegat va camí de solucionar-se mínimament.
Tanmateix, el més problemàtic, pel que comporta d’inversió i de terminis, és el desinterès francès a dotar de via d’alta velocitat el tram entre Perpinyà i Nimes. Els veïns del nord ara estan concentrats a acabar la connexió Atlàntic-Mediterrani. En concret, el tram entre Tolosa de Llenguadoc i Bordeus, i deixen per d’aquí uns quants anys -més de vint i tot- l’enllaç cap al sud. Amb les connexions que hi ha actualment, no hi ha gaires problemes amb la via existent, però si ens creiem allò del corredor mediterrani, més aviat que tard hi haurien de passar molts altres combois de mercaderies i aquest tram pendent de modernitzar podria esdevenir un nou coll d’ampolla.
Per cert, i com ja parlàvem en aquestes mateixes pàgines, la discussió a Brussel·les sobre aturar el corredor mediterrani a Zagreb en comptes de fer-lo arribar a la frontera ucraïnesa, també pot afeblir les potencialitats del corredor i serà, presumiblement, un dels temes que segur que es tractarà. Tot plegat, també ha rebut l’atenció per part del govern de Catalunya.
Entre la ròtula i el camí de pas
Finalment, no ens estendrem aquí en les lectures polítiques de la cimera envers Catalunya. Tothom ja té prou elements de judici. En tot cas, cal insistir en les necessitats -més dels uns que dels altres, això és cert- en termes interns que representa la trobada francoespanyola. En darrera instància, em tots els afers en discussió apareixen les mateixes constants derivades en gran part de la geopolítica. Les reticències de França cap a un veí que reclama més protagonisme i a servir de corredor de pas -gas, electricitat, mercaderies, immigrants- per als fluxos que venen del sud.
L’interès espanyol de sortir de l’aïllament geogràfic, econòmic i polític tradicional, moltes vegades expressament volgut. Per això vol fer valdre la seva posició de ròtula entre les dues ribes del Mediterrani i incorporar-se al nucli central dels estats que han de dirigir l’Europa que resulti després de superar l’envit rus, l’abraçada de l’ós americà i les temptacions de fer-ne un cavall de Troia per part del drac xinès.
I, no ens n’oblidem, l’interès comú de tenir les respectives parts de Catalunya ben controlades i, si pot ser, no gaire ben comunicades ni integrades econòmicament i socialment, no fos cas que sorgís un pol alternatiu als interessos de París i Madrid.