Fa un parell de mesos, un xicot molt loquaç i persuasiu em va trucar perquè em decidís a invertir en el mercat de futurs del gas. Sabia el meu nom i la meva professió -vés a saber d'on els havia tret- i m'explicava que aleshores el gas natural cotitzava anormalment baix a causa de les altes temperatures dels darrers mesos, però que segur que al desembre repuntaria i podria fer-hi un gran negoci. Vaig recordar la famosa anècdota de l'enllustrador de sabates de Henry Ford que, dies abans del crac del 29, li demanava si havia d'invertir en borsa. Ford, en veure que la flaire de l'especulació havia arribat fins als treballadors més humils, va córrer a retirar tots els seus fons del mercat borsari i això el va salvar de la fallida.
El canvi climàtic ara sembla que ens ajuda
Dos mesos després d'aquella trucada, els preus del gas han oscil·lat segons els dies però s'han mantingut força estables, més aviat a la baixa. Les temperatures han continuat força suaus fins fa ben pocs dies i els pronòstics indiquen que el conjunt del mes de desembre també tindrà temperatures més elevades que la mitjana històrica recent. Sembla que aquest augment de temperatures podria derivar dels efectes del canvi climàtic De moment, les reserves de gas continuen elevades i els preus no s'han tornat a disparar. Però, com en tots els mercats sotmesos a tensions i expectatives incertes, molts inversors i intermediaris miren de guanyar diners fàcils i magnifiquen les oscil·lacions dels preus amb les seves apostes especulatives.
L'aposta estratègica europea per la descarbonització
Cal recordar que els preus del gas ja s'havien disparat abans de la invasió russa d'Ucraïna a causa de les expectatives per la superació de la pandèmia. Tanmateix, el cert és que ens trobem enmig d'una aposta estratègica d'Europa per reduir el consum d'energies fòssils i recuperar lideratge mundial amb aquesta iniciativa. Les primeres reaccions europees a l'inici de l'escalada de preus energètics van ser ambivalents. Francesos i alemanys van forçar que la Comissió Europea declarés que l'electricitat d'origen nuclear i el gas natural eren energies de transició i que podien aspirar a ajudes comunitàries per a nous projectes. D'aquí va sortir tota la història de ressuscitar la connexió entre Catalunya i el sud de França, que després es va reconvertir en un traçat marí entre Barcelona i Marsella i que ara li acaben de canviar el nom. Ja no es dirà Bar-Mar sinó H2Med.
Amb el canvi de nom es vol remarcar que s'aposta per una connexió amb hidrogen verd i oblidar-se del gas natural
Amb el canvi de nom diuen que es vol remarcar que s'aposta per una connexió amb hidrogen verd -i oblidar-se del gas natural- perquè, malgrat els acords de la Comissió, els tècnics de Brussel·les no es resisteixin a atorgar al projecte el nivell màxim d'ajudes previstes per a les noves infraestructures energètiques: el 50 per cent d'un pressupost inicial de 2.500 milions d'euros. Entre els privats que haurien de posar l'altra meitat ja ha aixecat el dit Enagás, el distribuïdor majorista de gas natural a Espanya que cerca desesperadament -ja ho vam comentar en aquestes pàgines- no quedar-se sense objecte de negoci.
Exportar hidrogen verd sense aigua ni renovables?
A mesura que ha anat madurant el projecte ha sortit finalment el tema de si Espanya serà capaç de generar hidrogen verd, com ja vam apuntar també aquí mateix fa mesos. D'hidrogen, n'hi ha -figuradament- de tots colors. El negre -que és el que es produeix limitadament ara, generat amb petroli o carbó-, el gris -amb gas natural-, el rosa -amb energia nuclear, que diuen que és el que vol produir França- i el verd, amb electricitat d'origen renovable. De moment, el govern espanyol ja ha impulsat la creació d'una planta d'hidrogen verd a Galícia, on fa anys que estan farcits de molins fins al capdamunt.
A Galícia, primer van plantar eucaliptus per fer pasta de paper i els incendis estan molt per damunt del que tocaria per la seva pluviometria. Després van impulsar una gran implantació per fabricar alumini, una de les indústries més intensives en electricitat. I ara, hidrogen verd. Pel mig, les drassanes del Ferrol (del Caudillo). Una de les principals navilieres del món s'abastirà de la planta gallega d'hidrogen. Diuen que a Andalusia li tocarà la següent planta, per allò del potencial fotovoltaic.
Com ja vam explicar, per generar hidrogen cal aigua, que no cal que sigui potable estrictament però que no pot ser salada. És a dir, no pot ser aigua del mar que, en tot cas, caldria dessalar i augmentar la despesa energètica de tot el procés.
Catalunya de cap de pont
Cal preguntar-nos què hi pintem nosaltres en tot aquest projecte de l'hidrogen verd. A Catalunya no ens sobra pas l'aigua -mar a banda- i anem prou endarrerits en energies renovables com per fabricar hidrogen verd i exportar-lo. El que sí que tenim és la planta més important de l'Estat -i una de les principals d'Europa- de regasificació de gas natural liquat, un actiu herència de Duran Farell i que Enagás vol, lògicament, rendibilitzar. Si produïm hidrogen per exportar -ara ja se'n genera de negre i gris per a usos interns a la petroquímica de Tarragona- haurà de ser amb el macrocomplex fotovoltaic dels Monegres. I amb aigua de mar, és clar. Caldrà veure si sortirà prou a compte per ser competitiu a Europa.
Camions de gran tonatge, entre les bateries elèctriques i les piles d'hidrogen
Parlàvem també en un article anterior de si hi hauria un mercat prou gran a Europa per justificar una infraestructura tan costosa i per fer-la funcionar de forma rendible. Els pronòstics són més arriscats que mai. De moment, fa pocs dies, Tesla ha presentat plenament operatiu el seu nou camió elèctric de gran tonatge, amb autonomia per a 800 km. Comencen a produir-los immediatament, amb la qual cosa un dels potencials destinataris -el transport pesant per carretera- de les piles d'hidrogen verd té ja un competidor plenament operatiu amb bateries elèctriques. I tot malgrat que fa ben poc el mateix Bill Gates va dir que això no seria mai possible.
Per cert, un dels primers clients que té encarregats un estol dels nous vehicles de Tesla és Pepsico, que és també una de les companyies que s'ha adreçat a la Comissió Europea demanant una pròrroga en la prohibició prevista per al 2030 perquè deixin de vendre's camions de gasoil. Demanen un termini com el dels turismes, on el límit per vendre'n amb motor de combustió arriba al 2035. Tothom intenta adaptar-se a les noves circumstàncies, però les pressions per flexibilitzar els terminis previstos seran cada cop més intenses. Coneguts els precedents en el mateix sector de l'automòbil, no seria estrany que alguns dels terminis previstos anessin endarrerint-se.
El debat català sobre les energies renovables
Mentrestant a casa nostra apareix un debat fins fa ben poc insòlit envers l'energia. Durant dècades, els progressistes demanaven impulsar les energies renovables, tant per substituir les nuclears com, després, per l'impacte climàtic de les energies fòssils i la lluita contra els oligopolis energètics. Per cert, fa ben pocs dies hem conegut de primera mà -dels treballadors que van reparar l'avaria- l'extrema gravetat de l'accident d'Ascó 1 del 1989, totalment amagat i minimitzat en el seu moment per la companyia i per les autoritats nuclears espanyoles. Minimització que, tanmateix, no va poder impedir la clausura per sempre més del grup nuclear més antic de Catalunya.
La dependència de països tan inestables com són la gran majoria d'exportadors de petroli i de gas es veu com una amenaça
Ara les nuclears -que forneixen Catalunya de la meitat del consum energètic- entren a la fase final de la seva vida activa, tot i la pròrroga concedida pel govern espanyol fins al 2030-35. Ara, l'objectiu de la descarbonització i la substitució de les energies fòssils és oficial a la Unió Europea i cada cop més sectors i activitats tenen terminis molt concrets per assolir-ho. Ara, els inversors, inclosos els oligopolis energètics, aposten per les energies renovables i es llencen a impulsar nous projectes. Ara, la dependència de països tan inestables com són la gran majoria d'exportadors de petroli i de gas es veu com una amenaça.
Raons dels crítics amb les implantacions de renovables
Ara, que l'establishment aposta per les renovables, els que es consideren més progressistes estan en contra de la majoria de projectes. Uns perquè hi veuen massa capital esperant a fer-hi negoci. Els altres, per l'impacte paisatgístic i ambiental de les noves instal·lacions, encara que es tracti de molins instal·lats mar endins. I d'altres, encara, que neguen el caràcter renovable d'aquestes energies perquè les instal·lacions i mecanismes empren materials rars i obtinguts amb elevat impacte ambiental i en condicions laborals quasi esclavistes en determinats països del Tercer Món. La conclusió, per a aquestes veus, és que cal abandonar l'objectiu del creixement econòmic indefinit i entrar en el decreixement o en un altre tipus de creixement, se'n digui felicitat o com se'n vulgui dir.
La nova normativa aprovada recentment per la Generalitat faria impossible un cas com el d'Alcarràs, perquè els sòls d'elevat potencial agrari resten exclosos de possibles implantacions energètiques
No entrarem ara en profunditat en aquest debat, que seria molt llarg i matisat i que potser abordarem en una altra ocasió. Ja hem fet una referència crítica a la sobre implantació de molins a Galícia, tema sobre el qual, per cert, hi ha una notable pel·lícula -As bestas- en cartellera. A Alcarràs, el tema era similar, però amb la fotovoltaica de protagonista. Diguem, però, que la nova normativa aprovada recentment per la Generalitat faria impossible un cas com el d'Alcarràs, perquè els sòls d'elevat potencial agrari resten exclosos de possibles implantacions energètiques.
El debat energètic
Quatre idees per anar fent boca. Primera, la comunitat de Madrid no té cap parc eòlic. Tampoc n'hi ha cap a la província de Barcelona, tot i que sí algun amb autorització administrativa, a l'Anoia. Les grans infraestructures energètiques requereixen uns determinats requisits físics -vent, hores de sol, disponibilitat d'aigua...- i el seu caràcter extensiu les fa poc competitives en àrees densament poblades, on el sòl és car perquè hi ha molts altres usos en competència.
Segona, el reiterat objectiu de sobirania energètica -com l'alimentària, o la de microxips, tant se val- està bé com a horitzó desitjable. Deprendre menys de proveïdors externs, inestables i disposats a treure el màxim suc de la seva posició també és un objectiu recomanable. Ara, pretendre ser totalment autosuficients en gaire res és tan impossible com ineficient. L'autarquia, d'infausta memòria a casa nostra, és impossible per qualsevol país, fins i tot els més grans i poderosos. Li està passant ara mateixa la mateixa Xina amb la limitada eficàcia de les seves vacunes contra la covid.
L'energia més verda i més barata és la que no es consumeix
Tercera, la suposada escassedat de determinats minerals i els residus i altres deseconomies externes que generen són tots molt relatius. El principal productor mundial de liti, element bàsic per a la fabricació de bateries elèctriques, no és a l'Àfrica subsahariana, sinó a Xile, on aquests dies la Unió Europea està estrenyent llaços econòmics per assegurar-se el proveïment. El 90 per cent del liti de les bateries és reutilitzable. Els jaciments de liti detectats a tot el món només fan que créixer, perquè es dediquen més recursos a detectar-los, ja que explotar-los pot ser un bon negoci. Una de les principals companyies xineses de fabricació de bateries elèctriques per a automòbils acaba d'anunciar que comença a produir-ne amb sodi -un material molt més estès arreu del món- i que ja seran competitives per a camions -no el de Tesla, que fa servir liti- i per a instal·lacions domèstiques. És a dir, els avenços tecnològics i la rendibilitat de productes i inversions pot fer canviar ràpidament tot el tema de l'escassedat de materials per generar o emmagatzemar energies renovables.
Quarta i consideració final, per ara. L'energia més verda i més barata és la que no es consumeix. I no perquè importem manufactures de la Xina o d'Àsia que han generat un elevat consum energètic per produir-les i transportar-les. Sinó perquè implantem de forma decidida solucions per produir el mateix, o més, mentre reduïm el nostre consum energètic i d'altres recursos i primeres matèries.