El luxe de llançar aigua al mar

Mentre l'Ebre llança al mar abundants riuades d'aigua, a pocs kilòmetres d'allí s'hi troba la més gran sequera coneguda

El Delta de l'Ebre durant el capvespre | iStock El Delta de l'Ebre durant el capvespre | iStock

L'Ebre, l'Iber, el riu que donava nom a tot un país, és un riu que connecta nord amb sud en una àmplia zona de 85.534 Km², un riu que s'alimenta de terres normalment humides, d'altes muntanyes, de terres semí desèrtiques i, finalment, s'aboca al mar per terres mediterrànies. Les quals, de tant en tant, però sovint, li regalen unes pluges extraordinàries, tant extraordinàries com irregulars. En general, el podem definir com un riu de curs irregular però cabalós.

El riu acaba al delta del seu mateix nom. Un delta en risc d'enfonsament per dinàmiques de la geologia, per manca de sediments que l'alimentin i per un canvi climàtic que incrementa dia a dia el nivell del mar.

De tant en tant, l'Ebre pateix sequeres a la seva conca i els cabals se'n ressenten, però no sovint, atès l'amplitud i diversitat de la seva conca. Tanmateix, moltes vegades el seu cabal és molt abundant. Ara som en aquesta situació. No cal parlar d'hectòmetres cúbics, aquests figuren a les estadístiques de la Confederació hidrogràfica de l'Ebre, solament cal veure'l per saber que baixa molta aigua, moltíssima més del cabal ecològic.

Més info: Sequera i aliments: no hem sigut previsors

Al mateix moment que l'Ebre llança al mar riuades d'aigua, a pocs kilòmetres d'allí s'hi troba la més gran sequera coneguda. Una manca d'aigua que asseca natura, agricultura i cultura. Quina és la barrera que impedeix portar aigua on fa molta falta? Es diu que la causa que bloqueja l'aigua és la supervivència del delta, el qual necessita els sediments per resistir. Un argument difícil de sostenir quan sabem que les aigües abans de transvasar-se poden filtrar. Al marge que la principal causa de manca de sediments són els pantans, imprescindibles per regular i gestionar l'aigua del riu.

Mentre l'Ebre llança al mar abundants riuades d'aigua, a pocs kilòmetres d'allí s'hi troba la més gran sequera coneguda

No, la causa principal n'és la insolidaritat territorial. Paraula de la qual ningú se'n farà propietari i cap govern s'atrevirà a referir-s'hi. Tanmateix, un món que funciona i té futur és un món solidari. A mi em costa d'imaginar un altre món si he d'imaginar un futur per a tots.

Parlem de compensacions. Exigim reciprocitat. Incorporem criteris de seguretat que evitin qualsevol abús de la gran ciutat assedegada. Fem-ho com vulguem o puguem, però no hi ha excuses, fem-ho!

Els períodes de cabals molt per sobre de les necessitats ecològiques poden resoldre situacions greus de sequera, evitar consums energètics d'aigües dessalades i recarregar aqüífers, l'altre gran embassament que estem buidant.

Més informació
Quan s’acabi la sequera
"Haurem de regar amb llàgrimes"
Avui et destaquem
El més llegit