Quan es va publicar l’estratègia del camp a la taula i l’estratègia de la biodiversitat, formant part del Green Deal europeu, des d’Estats Units van advertir dels impactes en preus i desequilibris comercials de tal estratègia. Simultàniament els ministres d’agricultura de la Unió Europea van alertar del risc que les propostes més sostenibles de la Unió Europea es convertissin simplement en importacions insostenibles. Ara un estudi de la Universitat holandesa de Wageningen conclou que l’aplicació de les mesures de l’estratègia del camp a la taula suposaran una reducció del 15% de la producció i l’increment d’un 22% del preu dels aliments.
En un altre sentit, la Unió Europea acaba de dir que es considerarà sostenible l’energia nuclear i la provinent de la combustió de gas natural. És a dir, una energia altament perillosa, com la nuclear, tal com ja s’ha demostrat, amb una problemàtica no resolta sobre els seus residus, i un combustible fòssil, emissor net de gasos efecte hivernacle, ara es considerarà energia verda. Green Peace ja ha posat el crit al cel
Complexitat i dificultat
Què està passant? Que la lluita contra el canvi climàtic és una broma? Que no cal fer res perquè de moment ja estem bé? No, no és una broma. Al contrari, actualment és el principal problema de la humanitat. Aquests dubtes i canvis de criteri signifiquen, simplement, la gran dificultat per avançar en les mesures contra el canvi climàtic. Som davant d’un problema complex. Podríem dir, com a símil, que és la mateixa complexitat d’un transplantament de cor: cal fer el transplantament de manera tècnicament correcte però mentrestant el pacient ha de seguir viu. I això no és fàcil.
Som aprenents de bruixot i, ja sabem, que a vegades les aigües es desborden i no sabem com reconduir-les o dominar-les
En l’agroalimentació, aquesta complexitat s’expressa a partir de tres vectors. En primer lloc, la producció s’ha de realitzar de manera sostenible. En segon lloc, ha de ser suficient per atendre la demanda. En tercer lloc, ha de ser assequible per a tothom. Son tres objectius que no estan alineats i la seva resolució és complexa. Per tant, és possible que s’hagin de donar passes enrere i també és possible que objectius inicialment proposats hagin de ser revisats. Això no contradiu la rellevància de l’objectiu, ans al contrari. Som aprenents de bruixot i, ja sabem, que a vegades les aigües es desborden i no sabem com reconduir-les o dominar-les. Estem al front d’una gran transformació però els camins no sempre transiten per paisatges delicats.
Fugint dels dogmes
La lliçó que ens suggereixen aquestes dues informacions és que cal fugir, com de la pesta, dels dogmes, de les veritats absolutes que solament tenen el valor que els hi atorguen els seus promotors. Cal fugir dels ideologismes, els grans productors de falses veritats, que sota eslògans simples i generalment estètics hi amaguen els principals obstacles per avançar. Per exemple en agroalimentació preocupen les propostes que sota l’etiqueta de sostenibilitat s’obliden de les altres dues parts del trilema: la suficiència i l’assequibilitat general de l’alimentació. Cal fugir de les propostes merament estètiques. L’estètica del moment és mitigar el canvi climàtic i recuperar els equilibris mediambientals, però tenint en compte que, mentrestant, la població mundial ha de menjar. Atesa la complexitat de l’embat cal obrir les mentalitats i cercar les millors respostes científiques amb les dades reals. Atesa la gravetat i urgència cal avançar ràpidament sense desviar-se del objectiu central.
Cal fugir dels ideologismes, els grans productors de falses veritats, que sota eslògans simples i generalment estètics s’hi amaguen els principals obstacles per avançar
Ens hem acostumat a imaginar camins senzills, fills de la por i la dificultat. A vegades ens hem posat a somiar utopies quan els camins reals són difícils i complexes. Hem idealitzat la natura i l’hem fet més vulnerable al impedir la seva millor defensa: una gestió efectiva del bosc, on hi càpiga també un mosaic d’agricultura i pastures. Hem impedit solucions en la dinàmica del no a tot, els molins molesten, les plaques fotovoltaiques també, les granges son lletges, els camps fan pudor, dels centres de tractament de residus ni parlar-ne, del regadiu tampoc. Sempre amb arguments estètics o pretesament ecològics, però lluny dels camins, més grisos però necessaris, per abordar la gran transformació verda. Hem de posar en qüestió les falses “veritats”, dogmes d’una cultura que no ens porta enlloc. Posaré un exemple actual molt representatiu: la negativa a emprar zones ZEPA (zones d’especial protecció per les aus) per instal·lacions fotovoltaiques en una Catalunya mancada de forma greu de terra agrícola. Se’ns ha dit que les zones protegides no es toquen. Tanmateix, aquesta posició té alguna base científica, apart d’estètica?. Algú pot explicar en que afectarien a la vida dels ocells unes superfícies fixes, sòlides i opaques com son les plaques solars? Mentrestant acceptem sense excessiva preocupació la destrucció del molt escàs recurs sòl agrícola, crític per fer front a l’emergència alimentària.
El cost de la transformació verda
Tornem a l’estudi de la Universitat de Wageningen. Diu que tindrem menys producció i més preus. Per cobrir la demanda d’aliments caldrà buscar solucions intel·ligents i imaginatives, alhora, potser caldrà modificar algunes rutes proposades. Però els preus pujaran. És clar que pujaran!. Raó per la qual el control de l’especulació és crític. D’una manera urgent cal regular els mercats de futurs, l’eina preferida dels especuladors. En un entorn de forta volatilitat de preus cal no donar facilitats en benefici d’uns pocs arquitectes de la desigualtat.
Tanmateix, totes les mesures de la gran transformació verda, per més necessàries i urgents que siguin, no son gratis. La sostenibilitat no és barata, deixar de contaminar requereix inversions, deixar d’emetre gasos efecte hivernacle requereix produir d’una altra manera, més costosa (si fos al revés ja s’haurien adoptat els processos més sostenibles). Cal ser-ne conscients. És important que governants i mitjans de comunicació facin ressò de la part desagradable de la gran transformació que cal fer. Cal pedagogia de la dificultat. Cal explicar que els majors costos que cal assumir son en realitat la part petita dels costos que vindran si no ens esforcem urgentment a frenar i mitigar el canvi climàtic. Les futures generacions no han de rebre les dificultats que esdevindrien com a mala herència nostra. La transparència informativa potser no fa guanyar eleccions però prepara a la societat per entendre, acceptar i implicar-se en les solucions.
Cal avançar en la reducció de la desigualtat i la defensa de la democràcia, quelcom imprescindible per justícia i equitat però també per a que les transformacions puguin ser acceptades i no generin tensions socials incontrolables
El problema al que ens enfrontem és planetari i la resposta només pot ser global. S’han fet passos importants, impensables fa poc temps. Certament, les evidències han mogut consciències. Però som lluny de consolidar un camí efectiu i ben articulat. Una de les eines que han de facilitar la gran transformació és l’impost al carboni. Cal, però, generalitzar la seva aplicació i afinar-la per a que sigui més efectiva. Cal avançar en les energies realment renovables. Cal eliminar els agrocarburants, responsables de gran part de la desforestació. Cal eliminar – i és possible- les emissions de metà i òxid nitrós de ramaderia i agricultura. Cal repensar amb urgència el sistema de transport aeri. Cal donar la paraula a la ciència i, sense dogmatismes, recuperar els valors de l’agroecologia i, amb humilitat, aprendre de la natura. Però, sobretot, com a objectiu imprescindible, cal avançar en la reducció de la desigualtat i la defensa de la democràcia, quelcom imprescindible per justícia i equitat però també per a que les transformacions puguin ser acceptades i no generin tensions socials incontrolables.