Aquests dies, amb les caigudes intenses que han patit les borses de mig món, hem pogut sentir un dels molts mantres que els periodistes treuen del barret de copa quan han de signar una crònica sobre els mercats financers. En aquest cas, l’expressió comodí per retratar el -14% que va dibuixar el gràfic de l’índex espanyol Ibex 35 el passat 12 de març va ser l’arxiconeguda “vendes massives”, amb la qual el cronista de torn pretén esbossar un panorama dantesc de senyors inversors traient-se de sobre compulsivament paquets d’accions en direcció a no se sap on, enmig d’un caos digne d’una obra de Hieronymus Bosch. La imatge, des d’un punt de vista estètic i dramàtic està prou aconseguida, però la llàstima és que no respon a la veritat. Si “vendes massives” vol dir que hi ha molts inversors col·locant al mercat les seves accions, la primera reflexió que cal fer és a on van a parar aquestes accions. La realitat és que en tot procés de compra-venda, sigui massiu o no, sempre hi ha les dues cares de la moneda, en el sentit que si algú està venent, algú altre està comprant.
"Per cada inversor que ven les seves accions presa del pànic, hi ha un altre que l’hi compra perquè té unes expectatives oposades"
Per tant, aquestes suposades “vendes massives” indefectiblement signifiquen “compres massives” des del punt de vista del comprador. Dit en altres paraules, en la transacció de qualsevol mercaderia la quantitat venuda sempre equival a la quantitat comprada, un concepte que podria semblar de P-3, però que uns anys enrere s’incloïa a les preguntes tipus test dels estudiants de microeconomia. O sigui, que per cada inversor que ven les seves accions presa del pànic, hi ha un altre que l’hi compra perquè té unes expectatives oposades. Clar, titular “compres massives” enmig d’una crisi no resulta tan impactant, però seria igual de cert. Una altra cosa és la pressió per vendre i la pressió per comprar, que és el que acabarà marcant el preu al qual es fa l’operació de compravenda.
Aquest no és l’únic recurs comodí dels cronistes borsaris, perquè sovint despleguen un bon grapat de respostes sempre tendents a trobar una raó concreta i acotada al fet que el mercat hagi pujat o hagi baixat en un dia concret. No només és un cas de fal·làcia narrativa -crear un relat ex-post que encaixa amb uns fets ja produïts- sinó que també representa no haver entès el mercat, on el factor aleatorietat està molt present, sobretot en el molt curt termini.
En un altre ordre de coses, i sense sortir de l’àmbit financer, tothom estem acostumats a sentir que aquelles estructures d’inversions conegudes com a sicavs són un grau frau legal, perquè permeten que els guanys de borsa tributin només a l’1%. Això també és una mentida compartida que serveix, si més no, per posar nom a l’enemic quan la intenció és culpar de tots els mals als mercats financers. Una sicav no és més que un fons d’inversió que té una estructura de propietat més privada que un fons convencional. En comptes de criticar el seu mal ús generalitzat a Espanya, les veus crítiques s’entesten a posar sobre la taula un tractament fiscal que no és al que realment estan subjectes les sicavs. Quan apuntem a un ús pervers de l’estructura, ens referim a què és un esquema que estava concebut com a sistema d’inversió col·lectiu -com a mínim han de tenir cent inversors- els operadors del sistema financer espanyol l’han convertit en el fons d’inversió privat d’algú amb patrimoni molt elevat, on per arribar als cent inversors es farceix la sicav amb persones de palla, els anomenats mariachis, que molt sovint són familiars del titular o empleats del banc que ha dissenyat el producte. Aquí rau el problema i la immoralitat, i no pas amb el tractament fiscal, com creu la immensa majoria de gent.
Tot i que és un tema relativament complex, per simplificar podem dir que en realitat, una sicav tributa exactament igual que un fons d’inversió dels que podem comprar com a petits estalviadors a CaixaBank o al Banc Sabadell, per posar dos exemples. Quan invertim els nostres estalvis en un fons, amb la sana intenció d’aconseguir una rendibilitat superior al zero per cent que ens dona el compte corrent, tenim la mateixa tributació que els milionaris quan inverteixen a través de les seves sicavs, és a dir, un 1% a l’impost de societats que paga l’estructura en si (sicav o fons d’inversió), i la tributació real quan traiem els diners del producte, que anirà al nostre import personal com a guany patrimonial a l’escala prevista, que va del 19% al 23%. En conseqüència, sembla molt poc raonable anar a la guerra contra les sicavs pel seu inexistent avantatge fiscal i no fer-ho pel seu ús contrari a l’esperit de la norma (allò dels mariachis). De fet, si els milionaris trien aquesta opció d’inversió és per aconseguir una gestió personalitzada del seu patrimoni, no pas pels avantatges fiscals.
"Sembla molt poc raonable anar a la guerra contra les sicavs pel seu inexistent avantatge fiscal i no fer-ho pel seu ús contrari a l’esperit de la norma (allò dels mariachis)"
Per cloure, un altre cas que sovint és víctima d’això que darrerament s’anomena cunyadisme, com és el sistema públic de pensions. Ha costat molts anys que la generalitat de la població comenci a entendre el funcionament de les pensions, és a dir, que la seva naturalesa de repartiment que implica que tota la recaptació per cotitzacions d’empreses i treballadors es destina directament al pagament de les pensions, una manera de funcionar que molt probablement entra en contradicció en certes visions intuïtives del sistema, al que atribuïen més aviat les característiques d’un compte d’estalvi individual.
Superat això, el concepte que ha despertat més mals entesos és, sens dubte, el fons de reserva de la Seguretat Social, que sovint ha estat interpretat com el que no és i que erròniament s’ha considerat malbaratat. Segurament el Fons de Reserva va ser una bona idea que va arribar massa tard. Cal fer una mica d’història per contextualitzar: el 1995 es va aprovar al Parlament espanyol l’anomenat Pacte de Toledo, un document encaminat a analitzar els problemes estructurals del sistema de seguretat social i de les principals reformes que calia escometre, que incloïa paràmetres rellevants com la separació i clarificació de les fonts de finançament, la possible modificació de l’edat de jubilació o la constitució de reserves, entre d’altres.
Precisament aquest darrer punt és el que va servir de base per a la futura creació del fons de reserva, una acumulació de capitals excedents que havia de servir de contrafort per quan el sistema presentés dèficits. Fins al moment, la realitat era que el sistema de pensions generava excedents anuals gràcies a una evolució demogràfica que dibuixava sistemàticament més recaptació per cotitzacions que despesa per pensions. Tradicionalment, aquests superàvits s’havien dissolt als comptes de l’Estat, de manera que va ser una bona pensada acumular-los a un fons per a quan el sistema entrés en dèficit, una situació que, fent cas de l’evolució demogràfica, s’havia de començar a produir al cap de 20 o 25 anys.
La materialització d’aquesta idea brillant es va dur a terme l’any 2000, amb la creació del Fons de Reserva de la Seguretat Social, que va començar amb una dotació modesta de 600 milions d’euros, però que ràpidament es va enfilar cap a xifres esborronadores. Així, l’any 2011 es va arribar a un volum màxim de gairebé 67.000 milions d’euros, més del 6% del PIB espanyol d’aquell any. Aquest patrimoni es podia haver convertit en el fons sobirà ibèric, tal com tenen països com Noruega o Emirats Àrabs, per esmentar dos exemples prou diferents, i permetre l’Estat de fer inversions rendibles a llarg termini que servissin per garantir la viabilitat futura del sistema de pensions.
"El que havia estat un sòlid patrimoni multimilionari es va dissoldre com un terròs de sucre davant de les necessitats de la Seguretat Social, i en només sis anys la bossa es va exhaurir"
Però l’encís va acabar de manera abrupta, perquè la persistència de la crisi iniciada el 2008 i l’arribada del nou patró demogràfic (l’exèrcit de baby-boomers començava a jubilar-se) van provocar que el sistema de repartiment entrés en pèrdues i fes falta detraure recursos del Fons de Reserva per poder abonar les pensions de cada mes. És a dir, amb les cotitzacions d’empreses i treballadors ja no n’hi havia prou per fer front a les obligacions amb els pensionistes, un escenari del tot nou. El que havia estat un sòlid patrimoni multimilionari es va dissoldre com un terròs de sucre davant de les necessitats de la Seguretat Social, i en només sis anys la bossa es va exhaurir. Tornant a l’argument amb què començàvem l’explicació, tothom ha de tenir clar que l’única finalitat dels diners que s’hi van detraure va ser abonar pensions, en contra de la creença popular que aquests diners es van malbaratar en altres finalitats de caràcter espuri. Part d’aquesta creença prové del fet que durant un temps el fons va restar invertit en deute públic espanyol, quelcom que pot ser criticat per la duplicació de riscs que suposa, però que al cap i a la fi va resultar una bona inversió en termes de rendibilitat financera.
En resum, massa sovint el paisatge que tenim davant dels ulls es configura a partir de peces de trencaclosques bordes que acaben per dissenyar un escenari que no respon en absolut a la realitat. Cal tenir sempre a mà l’esperit crític.