El financer i economista Josep Vilarasau (Barcelona, 1931) ha mort als 95 anys. L'històric banquer va ser director general i president de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona entre el 1976 i el 2003, i es considera l'artífex de la transformació de l'entitat en un gegant financer internacional. De fet, Vilarasau va ser un dels homes més influents de l'economia catalana i espanyola de la segona meitat del segle XX. Un dels executius més reconeguts de La Caixa, ara convertida en CaixaBank, va iniciar la compra de participacions significatives en grans empreses com Telefónica, Gas Natural, Repsol o Aigües de Barcelona, i sota el seu mandat es van construir les emblemàtiques torres de la Diagonal.
Vilarasau va néixer a Barcelona el 20 de febrer de 1931. Va estudiar el batxillerat a La Salle Bonanova, on va conèixer Ricard Fornesa, qui anys després el rellevarà al capdavant de La Caixa. Era doctor enginyer industrial i llicenciat en Ciències Econòmiques i empresarials, amb estudis de postgrau a la Universitat de Manchester.
Home influent a Madrid
La primera part de la seva carrera professional va transcórrer a Madrid, on va ostentar diversos càrrecs empresarials i econòmics molt influents i va participar en les modernitzacions dels governs tecnòcrates del tardofranquisme.
L'any 1958 ingressa en el Cos d'Enginyers industrials del Ministeri d'Hisenda i l'any següent ascendeix a secretari general tècnic. De seguida descobrirà que l’economia li interessa més que l’enginyeria i comença a treballar en el món de les finances com a director dels serveis tècnics de l'Institut de Crèdit Oficial (1961). El 1964 passa a la banca privada com a director d'Indubán.
El 1966 fitxa per Telefònica, on serà director general adjunt. El 1969 torna a Hisenda per a ocupar el càrrec de director general del Tresor i, després de la dimissió de Mariano Rubio, accedeix a la direcció general de Política Financera.
El 1973 col·labora amb el seu cosí Carlos Ferrer Salat per a crear el Banc d'Europa i entra en el Consell d'Administració d'aquesta entitat
El 1973 col·labora amb el seu cosí Carlos Ferrer Salat per a crear el Banc d'Europa i entra en el Consell d'Administració d'aquesta entitat. Un any després, el president de Campsa, Federico Silva Muñoz, el nomena director general de la petroliera estatal.
Durant deu anys, (1962-72), va ser professor a l’escola d’enginyers industrials de la Universitat Politècnica de Madrid.
L'any 1976 va ser clau en la seva trajectòria professional. Vilarasau és nomenat director general de la Caixa de Pensions de Barcelona (Caixa de Pensions), entitat que capitanejarà durant 27 anys (1976-2003), 23 com a director general i quatre com a president. Un canvi de rumb que, segons havia explicat el financer algun cop, va ser una mica per casualitat, perquè en aquell moment comptava fer carrera a Madrid.
Després de la fusió de la Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona, el novembre del 1989, Vilarasau és confirmat com a director general de la nova entitat, i el gener del 1999, una vegada jubilat Joan Antoni Samaranch, ell passa a ocupar-ne la Presidència.
Per la seva condició de president de La Caixa, Vilarasau va ocupar diversos càrrecs més, entre els quals president d'Autopistes Concessionària Espanyola (Acesa), de 1989 a 1998, quan és substituït per Isidre Fainé. Així mateix, va ser conseller del grup financer belga-holandès Fortis i va formar part de l'equip de direcció de la Confederació Espanyola de Caixes d'Estalvis (CECA).
Vilarasau va ocupar diversos càrrecs més, entre els quals president d'Autopistes Concessionària Espanyola
El novembre de 1993 és nomenat president de Barcelona Centre Financer (BCF), un càrrec rotatori, d'un any de durada, ocupat pels directius de La Caixa, Banca Catalana i Banc de Sabadell. BCF és una societat creada per la Generalitat i l'Ajuntament, per a potenciar l'aspecte financer de la ciutat. També va ser conseller de Suez (aliat de La Caixa a Gas Natural), del banc brasiler Itaú i de Ferrer Internacional, el grup farmacèutic propietat de Carlos Ferrer Salat.
La gran expansió de la Caixa
Com a director general, primer de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis i després de l'actual La Caixa, Vilarasau va liderar la gran expansió de l'entitat. A mitjans dels anys setanta La Caixa només era líder del sector a Catalunya, i durant el seu mandat es convertirà en una de les més importants d'Espanya. L'entitat passa de les 320 oficines i 3.000 empleats el 1976 a les 4.000 oficines i 17.500 empleats quan deixa el càrrec de director general. Aquells anys es construeixen les emblemàtiques Torres 'la Caixa' a l'avinguda Diagonal de Barcelona.
L'entitat catalana es converteix així en un transatlàntic financer que guanya velocitat. Es consolida com la primera caixa d'estalvis i tercer grup financer estatal, amb una important cartera industrial en les principals companyies del país (Telefónica, Gas Natural, Repsol o Aigües de Barcelona). Aquesta estratègia la distingeix del BBVA i el Banc Santander, les altres dues grans entitats financeres de l'Estat, que basen la seva expansió a créixer fora d'Espanya. Vilarasau es mostra partidari de transformar l'entitat catalana en un banc.
L'entitat passa de les 320 oficines i 3.000 empleats el 1976 a les 4.000 oficines i 17.500 empleats
El juliol de 2000 el financer va ser guardonat amb el XV premi Juan Lladó de mecenatge, concedit per l'Institut d'Empresa i la Fundació José Ortega y Gasset des de 1984, i el juliol de 2002 rep juntament amb Pier Luigi Fabrizi, president del Monte dei Paschi di Siena, el Premi Tiepolo, concedit per la fundació del mateix nom.
Una sortida forçada
L'any 2003 va ser un mal any per a Vilarasau. La nova llei de caixes impulsada per CiU limitava a vint anys la permanència dels alts càrrecs al capdavant de les caixes, una llei que semblava feta a mida per fer-lo fora. Les relacions amb el govern de Jordi Pujol eren delicades i a vegades fredes, i la seva sortida és interpretada llavors com una revenja política. Home pragmàtic i prudent, amb Pujol mantenien una relació de respecte mutu, però res més. Curiosament, tots dos, polític i financer, deixaran els seus càrrecs el mateix any.
Vilarasau va ser substituït pel president d'Agbar, Ricard Fornesa, una persona amb una llarga trajectòria dins de la caixa catalana, a qui ell ja coneixia de temps enrere. Quan esclata la bombolla immobiliària, Vilarasau ja no hi és. Després de la seva sortida de La Caixa, hi continuarà vinculat uns anys més des de la presidència honorífica de la Fundació.
L'any 2012 l’exdirector general publica Memorias. El extraño camino a la Caixa (RBA), llibre on explica la seva experiència en el món financer, i per tant la transformació del sector bancari català i espanyol al llarg de les últimes dècades.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat