Pensàvem que era cosa de fa temps, però el que ha passat amb Credit Suisse ha tornat a portar a primera línia els rescats bancaris. La crisi financera del 2008 va afectar durament a les entitats financeres d’Espanya. Els problemes de solvència i liquiditat van obligar a diverses caixes d’estalvi i bancs a afrontar processos de reestructuració profunds i la desaparició de diverses entitats amb un llarg historial.
La primera caixa d’estalvis a ser rescatada va ser la castellana-manxega CCM, el 2011. Durant els anys següents van ser moltes més les entitats intervingudes per l’Estat, a través del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària. Espanya va injectar 58.000 milions d’euros al sistema bancari, segons dades facilitades pel FROB. Per això va haver de demanar 43.000 milions d’euros a Europa, a través de l’eina European Stability Mechanism (Mecanisme Europeu d’Estabilització). Si en un primer moment el Gobierno de Mariano Rajoy va dir que el rescat no tindria cap despesa pels ciutadans, actualment la factura és de 52.000 milions.
Creació d’un mecanisme de criteri consensuat
Espanya no va ser l’únic Estat europeu que va demanar el rescat per garantir els dipòsits dels seus clients. La petjada de la crisi financera de 2008 va representar un gran forat per les administracions públiques i les institucions europees van extremar la normativa per evitar que es repeteixi. La unió bancària europea, que va entrar en vigor el 2014, va introduir una nova norma per gestionar les fallides bancàries. Així, es va constituir el Mecanisme Únic de Resolució EBM, amb l’objectiu d’acordar un criteri comú amb l’assumpte dels bancs en fallida i augmentar així l’estabilitat del sector financer.
Aquest mecanisme va imposar a les entitats financeres nous requisits de capital i solvència mitjançant la ràtio Minimum Required Eligible Liabilities (Passius Mínims Admissibles Exigits). El mecanisme té com a objectiu que siguin els inversors que hagin comprat accions i bons del banc davant una situació de fallida els qui paguin el rescat.
Per això va establir un ordre de tres nivells. En primer lloc, s'utilitzarà el capital de l’entitat financera i, si és el cas, les reserves constituïdes a través de beneficis d’anys anteriors. Aquest nivell es denomina CET1. La segona baula és ocupada pels capitals addicionals Tier1, format pels CoCo o bons contingents convertibles. Aquests actius són una sèrie de tipus de deute que es converteixen en accions si la ràtio de capital de màxima qualitat (CET1) dels bancs descendeix d’una determinada quantitat. Darrere seu, al tercer nivell, estan els bons subordinats. L’últim rescat a Espanya va ser el del Banc Popular, el 2017, i els inversors amb accions i actius de deute van perdre la seva inversió. Posteriorment, el banc va ser venut al Banc Santander per un euro.
Diferent criteri amb Credit Suisse
La normativa pel rescat bancari aprovat per Europa s’ajusta al criteri adoptat a escala internacional. Fa dues setmanes, amb la gestió de la fallida del banc Credit Suisse, les autoritats suïsses van rebutjar el primer criteri i van utilitzar directament els CoCo o bons contingents convertibles per afrontar el rescat. Aquest rescat es va acordar en un cap de setmana per llançar un missatge d’estabilitat així quan el dilluns obrissin els mercats borsaris. El mateix diumenge, UBS va anunciar la compra de Credit Suisse y van explicar els detalls de l’operació.
Els accionistes del banc haurien rebut més de 3.000 milions d’euros, clarament per sota del valor de 8.000 milions que tenia dos dies abans a la borsa. Aquells que tenien CoCos, en canvi, no van veure ni un sol cèntim. En nom d’una ràpida solució, les autoritats suïsses van abandonar l’ordre habitual. Entre els que tenien bons i que han perdut inversió hi ha dues firmes financeres internacionals molt conegudes, Pacific Investment Management Company (Pimco) i Invesco, sent els principals propietaris de CoCos de Credit Suisse.
Segons les dades facilitades per Bloomberg, Pimco tenia 807 milions i Invesco 370 milions. L’import total d’aquests bons pujava a 16.200 milions de dòlars i és probable que molts inversors vagin als tribunals. S’estima que l’assumpte tindrà un llarg recorregut. Ara com ara, els despatxos d’advocats dels principals fons d’inversió van manifestar la seva intenció d’accedir a la via judicial, atacant les autoritats suïsses com UBS.
El mercat de CoCos està que crema
El que ha passat amb Credit Suisse ha sembrat el pànic als mercats de CoCos, davant la preocupació que altres estats segueixin la mateixa línia que van engegar les autoritats suïsses. Els bons contingents convertibles són actius de renda fixa molt coneguts. Així, l’any 2023, la banca europea ha emès més de 6.200 milions d’euros a través de CoCo, més que en tot el 2022. Són bons emesos a perpetuïtat en comparació amb altres bons sense venciment i que ofereixen rendiment al seu comprador.
Els CoCos tenen, però, una característica jurídica important: si l’emissor baixa d’un determinat nivell de capital, es converteixen en accions. Per això se’ls anomena emissions híbrides. Si tot va bé, els inversors rebran un cupó, com qualsevol tenidor de bons. En situacions extremes com la fallida, els CoCos poden suposar una pèrdua total per l’inversor. Aquests actius llencen una rendibilitat més alta que els bons convencionals i tenen una gran acceptació entre els fons d’inversió i els inversors en general.
Segons diverses estimacions, el volum de CoCos actualment en circulació ronda els 150.000 milions d’euros. El que ha passat a Suïssa, per la seva part, va posar en escac els mercats, enfonsant els preus d’aquests actius i augmentant la seva volatilitat. L’endemà de conèixer-se la venda de Credit Suisse, les cotitzacions de CoCo dels bancs europeus en circulació van registrar pèrdues superiors al 7%.
El BCE intenta tranquil·litzar els mercats
Tractant de controlar el pànic que s’estenia a tota velocitat, els tres principals organismes supervisors europeus van fer, el mateix dilluns, una crida a la calma. El Banc Central Europeu, l’Autoritat Bancària Europea i la Comissió Única de Resolució constituïda en el marc del Mecanisme Únic de Resolució van emetre un comunicat conjunt en què proclamaven que el sector bancari europeu és resistent.
Per calmar els mercats, també van llançar un segon missatge: el mecanisme de resolució aprovat arran de la crisi financera de 2008 estableix clarament que són els accionistes i creditors dels bancs amb problemes per aquest ordre els que pateixen les pèrdues. Per tant, els instruments de capital corrent -accions- són els primers a absorbir pèrdues i només s'utilitzaran els CoCos un cop que hagin estat utilitzats completament. Els inspectors van voler destacar que aquest criteri s’ha aplicat sistemàticament en qüestions anteriors i que així serà en les següents.