Ara que està de moda discutir com ha de créixer l’aeroport de Barcelona -aquesta infraestructura amb una gestió de república bananera- m’ha vingut al cap la setmana que vaig estar reclòs a Omaha. Recordo bé aquells dies. Hi vaig aterrar l’11 de setembre de 2001, sense més remei. Havíem sortit de Nova York a les 7:30 aproximadament. Es veu que, en sobrevolar Iowa, el capità va rebre l’ordre de la FAA (Agència Aèria Federal) d’aterrar immediatament, cosa que va complir amb un descens en barrina -sense donar altra explicació als passatgers que “problemes tècnics”. Recordo aquell descens com els vint minuts més angoixants que he passat a la meva vida.
En arribar a la terminal ens van explicar el que havia tingut lloc a les Torres Bessones de Nova York. A les pantalles de l’aeroport vam poder veure el col·lapse de la primera torre. D’aquell esdeveniment en recordo diversos fets. No vaig veure ningú en actitud passiva. Ningú reclamant res. Allà ens trobàvem els passatgers de tres vols que havíem quedat atrapats per les circumstàncies. No vaig sentir cap veu de protesta com ara “que em portin a un hotel!”, “que em tornin a casa!”, “que em paguin els danys!”, etc. Tothom va començar a trucar per les cabines de telèfon (encara n’hi havia!), ja que les comunicacions mòbils estaven saturades, lògicament. Per fer-ho curt: em vaig reservar una habitació d’hotel a la que m’hi va portar un taxi. Primera lliçó: els americans no acostumen a esperar que els solucioni el problema ningú. I, menys encara, el Papa Estat.
El senyor Buffett va néixer a Omaha i ell mai ha vist la necessitat de canviar de lloc la seu del grup empresarial
En arribar a l’hotel els rumors de cop d’estat eren constants. Agreujats pel fet que, segons marquen els procediments presidencials, el president Bush havia estat traslladat immediatament a la base militar d'....Omaha! Per si estàvem tots intranquils, aquesta notícia encara ens hi va posar més. A tot això s’hi sumaven les notícies sobre els atacs al Pentàgon. Com que no sabia el temps que hi havia de quedar-m’hi atrapat, vaig optar per conèixer una mica Omaha. La ciutat em sonava, esclar. La carn és excel·lent perquè, encara que al límit est de l’estat, els productes carnis de Nebraska són excel·lents. No vaig deixar, doncs, passar l’oportunitat i cada dia sortia a dinar o a sopar a un dels múltiples restaurants de la ciutat. Era la meva agenda diària: llevar-me, anar a l’aeroport per preguntar -il·lús de mi- si el meu l’avió sortiria aquell dia, davant la negativa, anar a donar una volta i dinar. L’endemà tornem-hi a ser. Una mena d' Atrapat en el temps sense ni gota de sentit de l’humor. Omaha, a part de ser la ciutat nadiua de Montgomery Clift, és coneguda com la seu central de Berkshire Hathaway, l’empresa d’inversions de Warren Buffett. De fet, la seva empresa és un dels puntals del S&P 500 de la borsa de Nova York. El senyor Buffett va néixer a Omaha i ell mai ha vist la necessitat de canviar la seu de lloc.
Segona lliçó: sembla que el senyor Buffet mai ha volgut escoltar els cants de sirena del poder federal. Es fa difícil d’imaginar atenent una trucada del president dels Estats Units recomanant-li que canviés la seu de Berkshire Hathaway. I, molt més difícil encara, que en Buffett li fes cas. Si alguna característica té Berkshire Hathaway és la seva independència política. A desgrat que Buffett acostumi a finançar les campanyes dels demòcrates, sempre ha guardat una independència de gestió que sorprèn entre nosaltres. Cal tipificar el senyor Warren Buffett, com a mínim, com un home remarcable.
A principis dels 2000 va retirar-se de la gestió del grup per deixar-lo en mans dels executius de l’empresa. A desgrat de tenir descendència, no ha volgut mai deixar l’empresa en herència i, molt menys, col·locar els fills en l’equip de gestió. Ha creat una fundació i deixa els fills ben posicionats, però no pas multimilionaris en el sentit estricte de la paraula. Queden apanyadets, sens dubte, però l’enorme fortuna queda en mans d’una fundació. Amb unes inversions filantròpiques que fan voltar el cap. Lliçons dues i tres: la capacitat de gestió no s’hereta i els fills no han de formar part de l’equip directiu de l’empresa que deixa el pare.
Buffett no ha volgut mai deixar l’empresa en herència i, molt menys, col·locar els fills en l’equip de gestió
A més, tampoc cal deixar-los el capital de l’empresa. En certa manera en Buffett ho ha organitzat tot per tornar-li a la societat allò que la societat li ha deixat guanyar. Molts empresaris nostres s’ho haurien de fer mirar. Els he dit que anava cada dia a l’aeroport. L’aeroport Eppley Airfield és gestionat per l'Omaha Airport Authority. Vaig detectar que no tenia connexions internacionals. De fet, encara no en té. Això no és obstacle com per tenir la seu d’empreses importants a escala mundial. No tenir un hub no és excusa. Tampoc ho és per Milà, per exemple. I menys encara quan es vol fer passar un aeroport turístic per un de negocis. Bé el cas és que per poder tornar a casa vaig conduir tota una nit fins a Chicago, on vaig poder sortir en el primer vol de la British Airways que s’autoritzava per anar a Londres. Avantatges de tenir la targeta de viatger freqüent. I així es va acabar la meva setmana d’estada a Omaha. Fins a la data, i provocat per una desgràcia, no coneixia el seu remarcable rol econòmic i empresarial. Ep, i sense hub aeroportuari!