El que és segur segur és que Sánchez no invoca una fita mítica de la transició, com ho va fer en batejar l'aeroport de Barcelona amb el nom de Tarradellas, per intentar apropiar-se-la. Segur que no vol fer com Adolfo Suárez -un altre amb nom d'aeroport- i assolir el cim de la prestidigitació quan aquesta no li va servir per evitar que només al cap de quatre anys els seus coreligionaris li prenguessin la cadira, que d'això Sánchez ja en té experiència.
Segur, segur...
Segur segur que Sánchez, com Suárez, no pretén neutralitzar la suposada força de l'esquerra transformadora i substituir-la per un govern de concentración nacional, encara que sigui amb suports externs del PP i l'apèndix de Cs, perquè això ja va estar demanant-ho durant mesos i el van obligar a llançar-se als braços d'un Iglesias del que mai no s'ha refiat, malgrat que faci tanta bondat ara com en Santiago Carrillo aleshores.
"Segur segur que Sánchez no pretén que els costos de la crisi econòmica a què ens aboca el coronavirus quedin diluïts entre tots els partits i no li passi com a Zapatero, negant la realitat, reaccionant tard i malament"
Segur segur que no pretén combinar la moderació en la política econòmica amb un apartat d'implantació de mesures democràtiques, que als Pactes de la Moncloa Fraga no va signar. Per això s'ha afartat de dir que España es uno de los países más democráticos del mundo, com repeteixen els organismes de l'ONU, el Consell d'Europa o Amnistia Internacional, per exemple.
El que també és segur del tot que Sánchez no vol una nova onada recentralitzadora, com la de quatre anys després dels pactes de la Moncloa, amb la LOHAPA. Ara ja en té prou amb la brillant gestió del ministeri de Sanitat centralitzant competències i compra de material, després de 30 anys d'hibernació.
I per acabar, segur segur que Sánchez no pretén que els costos de la crisi econòmica a què ens aboca el coronavirus quedin diluïts entre tots els partits i no li passi com a Zapatero., negant la realitat, reaccionant tard i malament i pagant electoralment la desesperació de la ciutadania
Un rescat per a la reconstrucció econòmica i social
Per tant, si és segur segur que Sánchez no pretén res del que s'ha dit fins ara, per a què poden servir uns nous pactes de la Moncloa?
Vet aquí, humilment, un parell de propostes per si efectivament ha rebutjat totes les idees anteriors. Un pacte polític hauria de servir per estalviar-se la por a les crítiques que va tenallar Rajoy i demanar un rescat a Europa. Amb aquests diners -200.000 milions d'euros potser- es podrien condonar quotes i impostos de pimes i autònoms durant els mesos de la pandèmia i es podria implantar una moratòria impositiva a tres o quatre anys per la resta. Tot amb l'objectiu d'evitar la consolidació dels acomiadaments temporals dels actuals ERTO, que només a Catalunya afecten més de 6000.000 persones.
Es podria assajar la implantació d'una renda bàsica d'ampli abast per als sectors més colpejats per la crisi, com el mateix de Guindos, exministre d'economia del PP i ara al BCE, proposa. I tot plegat sense morositat afegida en els pagaments de l'Administració.
Això en el curt termini, per evitar que la roda de l'economia s'aturi després d'una sotragada de mesos i prestant atenció especial als sectors més afectats per la pandèmia: comerç turisme, restauració, mitjans de comunicació -com ja s'ha fet amb els dos grans grups televisius privats- i serveis personals.
"Es podria assajar la implantació d'una renda bàsica d'ampli abast per als sectors més colpejats per la crisi, com el mateix de Guindos, exministre d'economia del PP i ara al BCE, proposa"
Aquests recursos també haurien de servir per finançar el sobreesforç realitzat en matèria sanitària i, sense mantenir necessàriament les dimensions ara assolides en tractaments intensius, redimensionar el sector de forma adequada. Haurien de servir també per reforçar el pas que tantes empreses i serveis han donat, alguns d'ells molt improvisadament, al teletreball. Incloent-hi l'educació.
I en segon lloc, els recursos del rescat haurien de servir per encetar un procés de reconstrucció i reorientació de l'economia. En l'àmbit de les polítiques públiques , la reconstrucció exigeix que incorpori el principi de subsidiarietat com a base d'actuació de tota política fiscal, d'inversió i de prestació de serveis i de despesa, perquè és la més eficient de les formes d'actuar com la mateixa crisi sanitària ha demostrat.
En l'àmbit de l'economia general, l'aposta per l'educació, la cultura, la ciència i el coneixement han de ser cabdals per moderar la nostra dependència externa, des dels fluxos turístics fins a subministraments bàsics -com ara el material sanitari- que després és molt difícil d'improvisar. Repensar la nostra posició en un món globalitzat -que no desapareixerà com a tal- i en un economia cada cop més oligopolista és un objectiu a llarg termini però en el que cal començar a treballar de seguida. En aquest reposicionament, abandonar les pràctiques especulatives, millorar la qualitat de llocs de treball com a fórmula central per a ser competitius i afrontar la transició ecològica i la revolució del 5G -amb les múltiples oportunitats que ofereixen- haurien de ser les nostres fites principals.
Tot plegat, és obvi que és molt difícil acordar amb la majoria de partits espanyols, però hauria de ser també la divisa de la societat catalana per quan no calgui pactar amb ells.