Anys enrere, quan la gent encara empenyorava els seus objectes de valor per sortir d’un atzucac en l’economia domèstica, haguéssim trobat la metàfora perfecta per situar això del Barça i les famoses palanques. Consistiria a anar tan desesperat com per lliurar el rellotge a canvi de quatre duros i acabar de pet en un restaurant per celebrar l’avinentesa dels diners a la butxaca com si t’haguessin de durar tota la vida, talment com si la sort t’hagués canviat en sec. Li diuen palanques, un concepte del management que Joan Laporta ha fet seu i ha esbombat als quatre vents, però que ben bé podríem anomenar com a venda d’actius, que és del que es tracta. Segurament, no quedava altre remei. Segurament, és el que cal, en una maniobra audaç per revertir la situació començant per alterar el rumb esportiu i donar el primer pas perquè el club torni a competir amb els grans d’Europa, a partir de tenir un equip novament potent. I aquests diners ingressats, prou ho veu ja el lector, permeten fitxar a dojo i, en el cap de Laporta, recuperar gairebé de manera instantània el potencial futbolístic perdut en els darrers anys. De pal·liar el deute no se’n parla gens.
La primera palanca està espremuda i, mentrestant, ens esperen la segona i la tercera palanques ja preparades per si de cas, consistents en la venda d’una part significativa del capital de BLM i de Barça Studios, dues filials del club que tenen un potencial de futur força desigual. Mentre BLM té com a principal actiu les botigues de la marca Nike, Barça Studios havia de ser la gran productora blaugrana de continguts en diversos formats, especialment televisius i de consum per Internet, però que segons algunes veus ara seria la plataforma de llançament cap al metavers, cap a l’explotació dels NFT (ja n’hem vist el primer, la reproducció virtual d’un gol mític de Johan Cruyff) i cap a altres meravelles virtuals de difícil comprensió. Per cert, els NFT són els non-fungible tokens, una idea que pot estar molt bé per aplicar-la als smart-contracts, però que en el món del col·leccionisme podríem traduir per Només Fum Tindràs.
Li diuen palanques, un concepte del management que Joan Laporta ha fet seu i ha esbombat als quatre vents, però que ben bé podríem anomenar com a venda d’actius, que és del que es tracta
Centrem-nos en la primera palanca, la dels drets de televisió, atès que acabem de saber que ja s’ha executat el segon tram previst. Tal com Roger Vinton va explicar en aquest article recent també a VIA Empresa, el primer tram va consistir a vendre’s el 10% dels drets de televisió (només els de Lliga espanyola) dels vint-i-cinc anys vinents a la firma californiana Sixth Street a canvi 207,5 milions d’euros, amb l’aparició d’una misteriosa plusvàlua comptable de 267 milions que ningú no ens ha explicat d’on ha sortit. Si en aquella operació ja vam trobar a faltar informació sobre els detalls financers de l’acord, en el cas del segon tram encara anem més afamats de dades concretes, perquè l’anèmic comunicat blaugrana només diu: “El FC Barcelona anuncia un acord amb Sixth Street pel qual la companyia d'inversió líder a nivell global, i amb gran experiència al món de l'esport i mitjans de comunicació, adquireix un 15% addicional dels drets de televisió que el Club té a LaLiga. Aquest acord se suma a l’adquisició anunciada el 30 de juny passat d’un 10% d’aquests drets televisius. Amb aquesta segona transacció del 15%, Sixth Street rebrà en total el 25% dels drets de televisió de LaLiga que corresponen al Club durant els pròxims 25 anys”. En puritat, hem de dir que el comunicat és força més llarg, però tota la resta és simple fullaraca comercial sense cap valor informatiu. El primer dubte que ens sorgeix és per quin import s’ha tancat l’acord, ja que al text no apareix la xifra per enlloc. El segon dubte és per què no ens ho diuen. I quan no hi ha informació oficial, hem de parar l’orella als rumors, que xifren el valor d’aquest tram en 400 milions d’euros, una dada ben estranya i que no resisteix l’exercici de la regla de tres que els estudiants d’EGB aprenien a fer molt abans d’afaitar-se. Si per un 10% el club va ingressar 207,5 milions, seria molt raonable pensar que pel 15% addicional hagi cobrat una xifra molt propera als 310 milions, totalitzant un agregat d’uns 520 milions. Per altra banda, els lectors més iniciats en el laberint de miralls de les finances barcelonistes recordaran que un dels préstecs de Goldman Sachs, de 500 milions d’euros, venia avalat precisament pels mateixos drets de televisió que el club s’acaba de vendre parcialment. Vaja, com si algú intentés vendre’s un pis hipotecat sense saldar el deute i com si l’habitatge no tingués càrregues; del tot impossible. Com que la gent de Wall Street no són precisament enzes, la transacció realitzada ha encès un llum vermell a la seu de Goldman Sachs, de manera que, segons algunes veus, els americans han exigit que un cop executat el segon tram de drets de televisió, els primers 100 milions d’euros ingressats es destinessin directament a reduir el deute per aquest préstec. Del tot raonable que si es redueix la garantia, es redueixi el deute.
Per cert, sembla que l’acord amb Sixth Street anirà més enllà d’un simple compromís escrit en un paper per part del club barcelonista, perquè en realitat els plans passen per crear una societat conjunta entre el club i els californians, on el Barça aportarà els drets de televisió per capitalitzar-la, i de la que Sixth Street se’n quedarà part de la propietat i dels eventuals dividends. Com en la majoria d’aspectes relatius a les finances blaugrana, ens movem en el terreny de les insinuacions, els rumors i les filtracions perquè l’entitat ofereix un nivell d’informació molt per sota del que requeririen els estàndards més bàsics de transparència.
"Com intentar salvar al bingo una empresa en fallida”
Siguin quines siguin les xifres, el que és segur és que a la tresoreria del Barça ha entrat calé fresc que permetrà, d’entrada, tancar l’exercici 2021/22 amb beneficis i, en general, donar oxigen a uns comptes propers a la necrosi financera. Aquí, uns servidors esperàvem que aquesta injecció resultaria útil per intentar estabilitzar la solvència de l’entitat, amb un pes del deute força insuportable, però és clar i meridià que l’administració Laporta no ha triat el camí de l’administrador prudent i ha preferit posar tot l’efectiu a la graella. De moment, la factura per fitxatges ja s’enfila per sobre dels 150 milions d’euros, sense comptar les nòmines dels nouvinguts (ara per ara, Raphinha, Lewandowsky, Kessié, Christensen i Koundé). En paraules d’un tuitaire influent que hem llegit els darrers dies, “Com intentar salvar al bingo una empresa en fallida”. O d’un altre que deia: “El Barça està fent un doble o res de llibre”. Amb totes les reserves que cal amb la popular xarxa de microblogging, amb impossibilitat física per matisar declaracions per manca d’espai, cal dir que tot apunta que els trets van per aquí; o sigui, que Laporta se la juga buscant un gran rendiment esportiu en el curtíssim termini per tal de començar a revertir la situació. Això podria ser un enfocament força vàlid -agosarat, però vàlid- si no fos per l’existència d’un concepte que els financers anomenen “manca de congruència de terminis”, que vol dir que ingressos i despeses no tindran el mateix calendari i no es podran compensar. Com que el concepte pot resultar una mica abstrús, ens hi entretindrem un moment. Davant d’una sèrie de pagaments futurs als quals cal fer front, resulta convenient disposar d’uns ingressos previstos que, com a mínim, els igualin per evitar caure en una situació d’impagaments. El Barça té a l’horitzó uns compromisos pels deutes contrets que provoquen que el futur del club sembli una cursa del Grand National; si la política de fitxatges estel·lars de Laporta té èxit, els beneficis financers s’obtindran a llarg termini, no de manera immediata, mentre que el deute mantindrà el seu calendari implacable de pagaments des de demà mateix. És a dir, el premi pels èxits esportius pot arribar massa tard i el club quedar en una situació de col·lapse provocat pels seus passius desproporcionats. Si, per contra, l’esperada renaixença esportiva no es produeix malgrat la gran despesa realitzada, el futur del Barça pot començar a tenir forma de tres lletres: SAD.
Un cop més, el barcelonisme ho ha de fiar tot a un exercici d’absoluta confiança cap a Joan Laporta, el CEO d’aquesta empresa familiar. Ningú planteja cap alternativa. Sí, el club s’ha venut patrimoni perquè els drets de televisió ho són. Sense caure en especulacions que no porten enlloc, nosaltres intentem posar llum a la foscor, per emprar un concepte que ha fet fortuna al país en els darrers anys. Tot apunta que el club sembla fugir cap endavant, amb un deute xifrat oficialment en 1.350 milions d’euros i el permís dels socis per signar un nou crèdit de 1.500 milions addicionals destinat a la creació de l’Espai Barça. Uns plans que ens deixarien el passiu de l’entitat a la ratlla dels 3.000 milions d’euros, una barbaritat considerant el flux de caixa que és capaç de generar anualment el club i alhora una xifra que s’atansaria perillosament a la valoració total del FC Barcelona en el cas que s’optés per la seva venda (es parla d’un valor d’uns 4.000 milions d’euros).
El Barça pot afrontar tan delicada situació sense perdre els seus senyals d’identitat? Continuarà, com diu el tòpic gastat, essent propietat dels seus socis? Val més no continuar amb preguntes retòriques, tot i que, a la catalana, ens hem de fer l’última i més important: Algun dia farà net d’aquesta horrible motxilla heretada per la mala gestió dels anteriors presidents? És viable pensar-ho? Els resultats dels últims exercicis, quan les martingales d’enginyeria financera ajudaven a tapar forats i redactar uns números tan presentables com arreglats no convida a l’optimisme. Resulta força difícil recordar quan va ser l’última vegada que el club va presentar uns números esplèndids al tancament d’un exercici.
El president Laporta potser ja té escrit un discurs per llegir davant la nació blaugrana anunciant el "destí manifest" blaugrana
L’estiu del 1969 els americans van enviar tres homes a la lluna (bé, de fet només dos la van trepitjar, perquè l’altre es va quedar al mòdul de comandament) en el que va ser una de les fites més rellevants de la història de la humanitat. Afortunadament, tot va sortir bé, però l’escenari d’una eventual catàstrofe va planar en tot moment sobre l’administració ianqui, fins al punt que el president, Richard Nixon, tenia un discurs preparat per llegir-lo a la nació en el cas que la cosa anés de mal borràs. Les paraules de l’aleshores president havien de ser les següents: “El destí ha volgut que els homes que van anar a la lluna per explorar-la en son de pau hi romandran allà descansant en pau. Aquests homes valents, Neil Armstrong i Edwin Aldrin, saben que no hi ha esperança de recuperar-los. Però també saben que hi ha esperança per a l’ésser humà gràcies al seu sacrifici. Aquests dos homes estan donant les seves vides a canvi de la meta més noble de l’ésser humà: la recerca de la veritat i el coneixement”.
Aquesta digressió selenita ve a tomb perquè uns servidors no poden deixar de pensar que el president Laporta potser ja té escrit un discurs per llegir davant la nació blaugrana anunciant que “el destí manifest i l’abominable herència rebuda han volgut que totes les mesures encaminades a restablir l’equilibri patrimonial del club hagin fracassat, de manera que ens caldrà demanar ajuda per revertir la situació abans el club no faci fallida”. I que “afortunadament, el Barça és una marca tan potent, que hem pogut trobar el partner més adequat per re-capitalitzar el club. En els pròxims dies procedirem a transformar el FC Barcelona en una societat anònima esportiva on el nostre simpàtic i generós soci americà hi procedirà a injectar 3.000 milions d’euros a partir d’una capitalització del deute, a canvi de la nimietat de quedar-se el 75% de les accions de la nova societat FC Barcelona, SAD”. Per reblar clau i tranquil·litzar la massa social (com de ben trobat això de “massa” quan ens referim als socis barcelonistes) afegirà que “el soci no cal que es preocupi de res; sortirà guanyant perquè ja no el tornarem a fer anar a aquelles assemblees tan ensopides que ens feien arribar tard als partits”. La suposada baraca de Laporta farà la resta.
Ara per ara, no sabem quin serà el futur que ens espera, però per si de cas, uns servidors no deixem de repetir-nos aquest earworm (que bons que són els anglosaxons per crear neologismes): “Em sembla tan difícil afrontar el punt i a part, assumir que es desdibuixen els moments tan especials que he viscut, que he viscut al teu costat, Barça”.