No fa gaire mesos, un informe de l'OCDE posava la història econòmica recent d'Espanya davant el mirall. Els salaris reals -un cop descomptada la inflació- estan estancats a Espanya des de fa trenta anys: un guany net total del 8,1 %, que es concentrava en els tres primers anys del període. A raó de 0,26 punts per any de mitjana. En aquests mateixos trenta anys, aquesta França enutjada que ara vota Le Pen havia guanyat un 36 % de poder adquisitiu i Alemanya un 34. Entre els països europeus occidentals, Espanya només superava la Itàlia que poc després votaria massivament Meloni.
Les obligades prevencions davant les dades
Encara que els periòdics informes econòmics de l'OCDE gaudeixen d'una confiança generalitzada, totes les metodologies tenen les seves limitacions. La primera prové del fet mateix de calcular valors mitjans que poden ser molt representatius de la situació general o poden amagar valors molt desiguals. Després, el concepte de salari mitjà també pot ser molt genèric, ja que hi ha notables diferències entre sectors productius i entre el lloc que ocupa cadascú dins una empresa, que pot ser més gran o més petita, fet que també hi incideix. A més, en el salari mitjà no es té en compte la població aturada ni l'economia informal. En totes aquestes variables no sembla que Espanya estigui pas entre els països capdavanters. Després hi aprofundirem.
Finalment, la inflació és també un altre valor mitjà. Tant en termes territorials -a Catalunya tendim a patir una inflació una mica més elevada que la mitjana espanyola i a les ciutats que als pobles- com, sobretot, entre les famílies. L’impacte de la inflació sobre les famílies ve condicionat pel pes que tingui la despesa quotidiana i la inversió o l'estalvi en les seves despeses, per quina sigui la composició del seu cistell de la compra i per com afecti la inflació a uns productes o serveis o a uns altres.
Malgrat aquestes limitacions, resulta força orientatiu detenir-se amb una mica de detall en l'evolució històrica i recent del salari real mitjà en comparació als països del nostre entorn.
Baixa productivitat: les raons
La productivitat del treball està íntimament relacionada amb l'evolució dels guanys reals dels treballadors. La productivitat espanyola per hora treballada està estancada almenys des del 1995. Només -una altra vegada- Itàlia té un comportament igual de feble -amb un creixement del 0,1% anual- i fins i tot Portugal els supera tots dos -0,5 %. Res a veure amb França -1,1-, Alemanya -1,2. I tots plegats lluny dels Estats Units -1,4 %. No hi ha unanimitat del perquè d'aquesta baixa evolució de la productivitat als països del sud d'Europa. Hi ha qui insisteix que la gran afluència de capitals forans ha estat capturada majoritàriament per activitats de baixa productivitat, en sectors com el turisme i la construcció. Probablement, cal combinar aquesta explicació amb una altra: la deficient incorporació de les noves tecnologies de la informació als processos productius.
La productivitat espanyola per hora treballada està estancada almenys des del 1995
Diversos especialistes atribueixen la reduïda millora de la productivitat a la gestió deficient dels directius, especialment per adaptar-se a l'arribada de les tecnologies de la informació. De fet, a partir de dades de l'OCDE, hi ha qui col·loca els països del sud europeu, a més d'Irlanda i Nova Zelanda, com els de gestió empresarial més deficient. D'aquesta manera, les empreses del sud d'Europa serien igual d'eficients que les del nord en la gestió de tecnologies bàsiques. Però han esdevingut molt més ineficients a l'hora d'incorporar les tecnologies de la informació. Lògicament, aquesta manca d'expertesa es trasllada també al diferencial de salaris entre nord i sud.
Evidentment, la productivitat no depèn exclusivament de l'eficiència del treball. L'empresa ha de dotar l'organització de les inversions -tecnologia, innovació- i el mode de funcionament per fer el treball més productiu, la qual cosa ens enllaça amb la qualitat de la gestió que dèiem abans. Aquesta influirà decisivament en la motivació i la responsabilitat dels assalariats.
Fa quatre dies, la gran patronal catalana es queixava del gran nombre de baixes diàries que es produeixen a Espanya: 1,5 milions de baixes, més del 7% del total d'assalariats, amb pics puntuals que arribarien al 30%. Aquestes baixes generarien una disminució del PIB del 3,1%. Tot plegat posa en evidència un cercle viciós entre la cultura del treball i el nivell d'excel·lència en la gestió que condiciona les condicions en què es desenvolupa el treball.
La distribució del valor afegit penalitza els salaris
Però no només és una qüestió de productivitat, sinó també de com es reparteix el valor afegit generat per l'empresa entre retribució al treball -inclosos els directius- i al capital. I encara quants d'aquests guanys es reinverteixen o van a parar a les arques públiques. En la mesura que aquest repartiment evolucioni o sigui gaire diferent del que es produeix a la resta d'Europa, tindrem un comportament dels salaris reals o un altre.
Estudis puntuals indiquen que la retribució dels alts directius augmenta molt més de pressa que la de la resta de treballadors. El fenomen és mundial, però en el cas espanyol -entre el 2020 i el 2022- l'ingrés mitjà d'un alt directiu d'una gran empresa va augmentar cinc vegades més que el dels treballadors de la pròpia firma. Amb dades d’Hisenda, les grans empreses espanyoles van augmentar els seus beneficis en un 17% de mitjana durant el 2022 i la recaptació per l'impost de societats ho va fer en un 20,8%. Aquest mateix any, el salari nominal -sense descomptar-hi la inflació- creixia el 4,2%. L'IPC del 2022 va ser, potser ja no ens recordem, del 5,7% i, per tant, la pèrdua mitjana de poder adquisitiu dels salaris va ser en un sol any d'un 1,5%.
És evident, per tant, que quan la inflació és elevada, tot i que les coses vagin raonablement bé -el PIB espanyol va créixer el 2022 d'un 5,8% en termes reals-, no són els salaris els més beneficiats, sinó la resta de remuneracions i, per extensió, la recaptació fiscal.
Treballar en una gran empresa industrial surt molt més a compte que fer-ho en una pime del comerç o el turisme
Dèiem també que tant el sector com la grandària de l'empresa condicionen la remuneració dels respectius assalariats. Un estudi recent d'ICSA i EADA calcula que el salari dels treballadors d'una empresa petita equival al 83% dels d'una empresa mitjana i al 79% d'una empresa gran. Evidentment, hi ha una correlació entre dimensions de les empreses i la productivitat, el nivell d'organització sindical i l'especialització en uns sectors o altres.
I aquí anem al segon element, el sectorial. No serà cap sorpresa per ningú que l'estudi situï la indústria com el sector amb salaris mitjans més elevats, seguida molt a prop per banca i assegurances. En el nivell més baix es troben, en aquest ordre, els serveis, el transport i el comerç i el turisme. De fet, la remuneració mitjana dels treballadors industrials és un 66% superior als del comerç i el turisme.
L'estudi situï la indústria com el sector amb salaris mitjans més elevats, seguida molt a prop per banca i assegurances
Tot plegat es configura un mercat de treball cada cop més dual i segmentat, en què els guanys dels treballadors assalariats perden poder adquisitiu, com a mínim del 2007 cap aquí. I els qui treballen a temps parcial o amb contractes temporals, a banda dels aturats, encara ho viuen pitjor.
Desigualtat en les rendes
L'anomenat Coeficient de Gini s'utilitza comunament per avaluar el nivell de desigualtat entre els ingressos -no només els salaris- de les unitats familiars. Estableix la proporció acumulada de la població ordenada pels ingressos obtinguts. Pren el valor 0 en cas d'una equitat perfecta i el valor 100 en el cas d'una desigualtat absoluta. Segons dades de l'INE, des del 2008 l'índex -la desigualtat- augmenta des del 32,5 fins a un pic en el 2014 -34,7. Des d'aleshores, torna a baixar -la desigualtat disminueix-, fins que el 2020 se situa per sota de les xifres del 2008, amb un 32,1. Hi ha un repunt l'any següent i torna a baixar el 2022 i el 2023, que se situa en el 31,5.
Tot i que caldria una anàlisi més detallada, veiem a grans trets com el nivell de desigualtat augmenta arran de la crisi financera del 2008 i no comença a reduir-se fins sis anys després. Ara és lleugerament per sota dels valors inicials de fa quinze anys, probablement perquè ha millorat la situació de la franja amb menors ingressos fruit de la disminució de l'atur i de la revaloració del salari mínim. Com a membres de l'Europa occidental, el nostre coeficient és moderat en termes internacionals tot i que encara més elevat que el dels països nòrdics, paradigma de la igualtat en el context de les economies avançades.