Aquesta és una història de Sant Joan. El passat 24 de juny vaig fer el següent tuit: "El PIB ho mesura tot menys allò que val la pena viure. Quanta raó tenia Zygmunt Bauman". En poques hores vaig rebre diferents missatges de col·laboradors del diari reivindicant "un PIB diferent". Fa dies que les previsions de l'FMI o del Banc d'Espanya sobre el Producte Interior Brut omplen les portades de pràcticament tots els diaris, però pel que és més que pel que podria ser. Recordo una llunyana entrevista amb el catedràtic Xavier Sala-i-Martin a VIA Empresa on assegurava que "els diners són una manera de comprar dopamina i ens serveix per fer coses que ens donen plaer. El PIB és una manera de comprar droga, dit a lo bèstia".
Vaig estudiar en detall què volia dir i què mesurava exactament el PIB a segon de carrera d'Economia a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Concretament, vaig fer un treball sobre el PIB i el benestar a l'assignatura Història Econòmica d'Espanya. Encara guardo els apunts d'aquella presentació sobre un possible índex de benestar socioeconòmic que mesurés alhora l'educació, la salut pública, l'alimentació, la democràcia, la desigualtat o el medi ambient, entre d'altres.
Sala-i-Martin: "Els diners són una manera de comprar dopamina i ens serveix per fer coses que ens donen plaer. El PIB és una manera de comprar droga, dit a lo bèstia"
I si l'actual PIB fos el perfecte imperfecte? Per entendre'ns, quan parlem del Producte Interior Brut és tan important allò que es mesura com allò que es deixa de mesurar. Ras i curt: El PIB calcula la producció de béns i serveis finals en un país durant un període determinat. Ara bé, el PIB no calcula el nivell de desenvolupament en tant que benestar, recursos públics, felicitat o vida dels ciutadans. Més qualitat que quantitat.
Les limitacions del PIB més gran
La directora d'Anàlisi Econòmica de la Cambra de Comerç de Barcelona, Carme Poveda, s'estrenava a mitjans de maig a VIA Empresa amb l'article Com mesurar el creixement en la nova economia? La pregunta és oberta i les reflexions més que numèriques: "Des del 2013 i fins que ha arribat la maleïda crisi del coronavirus, el PIB català ha crescut un 24% en termes nominals (18% descomptant l’efecte preus) i el PIB per càpita similar. Vol dir això que guanyem un 24% més? Que som un 24% més feliços? Que tenim un 24% més de serveis públics? Res de tot això."
L'economista posa de manifest "les limitacions del PIB" i és que sovint ens obsessionem a saber quin país o regió té el PIB més gran o amb més creixement, sense plantejar-nos, per exemple, com està distribuït aquest PIB entre la població. Més enllà d'algunes potencials variables ja esmentades, Poveda afegeix també la qualitat de vida o de l'aire, l'esperança de vida, la cobertura de serveis públics, el temps per arribar a la feina, la taxa de pobresa o el preu de l'habitatge, entre d'altres.
En un titular: "Sense tenir en compte aquests paràmetres, podem parlar de taxes de creixement del PIB però no podem parlar del benestar." A les Nacions Unides i altres institucions econòmiques implicades amb l'Agenda 2030 ja hi estan treballant contemplant sobretot tres factors de creixement: sostingut, sostenible i equilibrat. Sense deute, amb cura del planeta i distribució.
La riquesa d'uns quants beneficia a tothom?
Aquests dies estic rellegint La riquesa d'uns quants beneficia a tothom? (Arcàdia, 2014) del sociòleg Zygmung Bauman on es plantegen reflexions sobre "votar amb el moneder", la desigualtat, el creixement econòmic o "algunes grans mentides" que hi ha al voltant de tot plegat. No hi falten tampoc cites a Mateu, Adam Smith, John Maynard Keynes, Stuart Mill, Stiglitz, Cervantes, Kant, Nietzsche o Shakespeare. El PIB també és per pensar, fer memòria i mirar cap endavant.
"Aquesta crisi del coronavirus canviarà moltes coses. Per què no pot canviar també la forma en què mesurem el creixement econòmic i el benestar dels territoris ara que ja sabem diferenciar entre el que és urgent i el que és important?", es pregunta Carme Poveda. La Cambra de Comerç de Barcelona presenta la Memòria econòmica de Catalunya aquest divendres amb una visió post coronavirus sobre les infraestructures i les empreses catalanes.
Poveda: "Aquesta crisi del coronavirus canviarà moltes coses. Per què no pot canviar també la forma en què mesurem el creixement econòmic i el benestar dels territoris ara que ja sabem diferenciar entre el que és urgent i el que és important?"
Podem estar d'acord o no que el PIB és el perfecte imperfecte o l'imperfecte perfecte, però on segur que coincidirem és que el PIB no mesura tot allò que sovint val més la pena viure. Com la qualitat d'un bon sopar entre amics per la revetlla de Sant Joan o una nit d'estiu a l'aire lliure, o com tenir l'assegurança de què els nostres sanitaris ens salvaran la vida i que els nostres professors ens ensenyaran a llegir, escriure, pensar i viure.
I sí, el PIB també hauria de ser salut, educació, felicitat i tantes altres coses. Deia Ernest Lluch que “els economistes sabem interpretar el que ha passat, però no sabem preveure el que passarà.” L’ofici de profeta potser no és per a economistes, però acabem com hem començat recordant l'entrevista d'economia en colors a Xavier Sala-i-Martin:
Els diners fan la felicitat i la felicitat fa els diners?
No sabem ben bé què és la felicitat. El nostre cos a través de l’evolució ha generat un sistema per induir-nos a reproduir-nos i mantenir-nos vius amb un mecanisme de premi i de càstig. Tots els sentiments estan associats a un neurotransmissor. Es premia el menjar i el sexe i es castiga el foc, el dolor... Però perquè això funcioni, la sensació de felicitat ha de ser temporal. Els diners són una manera de comprar dopamina i ens serveix per fer coses que ens donen plaer. El PIB és una manera de comprar droga, dit a lo bèstia. Això de buscar la felicitat em sembla absurd. Al món feliç d'Adolf Huxley, l’únic que fan és menjar Soma. Des del punt de vista biològic si l’únic que fem és treballar i produir PIB perquè això ens permet comprar els neurotransmissors que ens donen felicitat, saltem-nos el PIB i donem drogues directament. Els estudis demostren que la gent rica és més feliç perquè poden comprar més xupitos de dopamina i no tenen l'ansietat de perdre la feina, la casa... L’eufòria també és una gran part de felicitat però ha de ser temporal. Un dels orgasmes més grans que he tingut ha sigut el gol del Belletti a París. Ara és un record distant, les victòries del passat ja no compten i cada any hem de tornar a guanyar.