La riquesa d'un país es mesura per la manera de tractar les seves empreses i molt especialment les seves PiMES.
No té cap mèrit tractar com un rei les grans corporacions o multinacionals. No ho necessiten. Són prou potents per imposar els seus propis criteris a polítics que la majoria mai han posat els peus en cap empresa, llevat de visites protocol·làries.
El sistemàtic maltractament que els governs successius s'entesten a desenvolupar diu molt de la total ignorància i desconeixement sobre l'enorme poder que representen les pimes a l’hora de consolidar la riquesa de qualsevol país que pretén ser econòmicament fort.
Espanya ocupa els primers llocs d’aquest maltractament empresarial.
Els que em coneixen i coneixen la meva feina, saben que sóc un fervent defensor de les pimes a les quals dedico la majoria de les meves consultories. “Un empresari és aquella persona que emprèn cada dia”, deia Agustín Argelich en un tuit. Per això, tractar de tu a tu amb aquell empresari que cada dia arrisca el seu patrimoni per tirar endavant un projecte, és la font de riquesa que mai no t'ensenyaran a cap escola de negoci.
Les pimes, empreses de menys de 250 treballadors en què hem d'incloure els autònoms, representen el 99% del teixit econòmic de qualsevol país europeu. Segons dades del ministeri d'Indústria, amb data de febrer del 2022, el teixit econòmic espanyol era el següent.
Si ens fixem en els llocs de treball generats per les pimes, la seva rellevància i la seva importància salta a la vista. Més d'un 64% de l'ocupació total les genera.
I malgrat aquestes xifres, res no es fa i res no es pensa per afavorir-les. Tot el contrari.
Les pimes cohesionen un país. No saben res d’enginyeria financera, de sucursals offshore o de comptes en paradisos fiscals per evadir impostos. La gran majoria juguen a casa, participen i reinverteixen en la societat, fent progressar la seva població, creant llocs de treball locals i riquesa al propi territori. Però a cap governant no l'importa això, excepte en període electoral.
La imatge errònia de l'empresari explotador que la societat ha cultivat en la consciència col·lectiva demostra que majoritàriament Espanya mai no ha sigut, ni és, un país amb mentalitat emprenedora
La fiscalitat espanyola busca inexorablement perseguir, castigar i fustigar les pimes, que cada any es veuen immerses en muntanyes de paperassa inútil amb procediments absurds, obligant-les a destinar recursos a tasques que no aporten cap valor i que estarien millor invertits a millorar i innovar. El control sistemàtic portat a l'extrem per una maquinària fiscal que té molt d'inquisició i poc d’amigable, no és el millor entorn per atraure i afavorir la creació d'empreses, més enllà del clima.
Els governs no creen ocupació, ni creen riquesa. Creen funcionaris i tecnòcrates obsessionats a normalitzar fins i tot l'aire que respirem. Són una xacra que a Espanya creix sense control generant muntanyes de despeses inútils.
Són les empreses les que creen ocupació, generen R+D, investiguen nous productes, obren nous negocis. La imatge errònia de l'empresari explotador que la societat ha cultivat en la consciència col·lectiva demostra que majoritàriament Espanya mai no ha sigut, ni és, un país amb mentalitat emprenedora, disposada a apostar per les seves empreses i els seus empresaris. És una pena, perquè aquest país té prou talent, imaginació, recursos i un entorn únic per estar entre els capdavanters.
Tenir o crear una empresa a Espanya és entrar en una dimensió desconeguda. És un laberint amb centenars de trampes ideades per tecnòcrates avorrits, reglamentacions absurdes, processos artificialment complicats que acaben desanimant al més temerari i valent. És significatiu que en els darrers anys hagi tingut moltes consultes de com crear una empresa als Països Baixos o al Regne Unit, on la simplicitat és llei.
Les últimes normatives espanyoles semblen tretes d’una pel·lícula dels Monty Python. Farien riure si no tinguessin repercussions directes sobre l'eficiència de les pimes. Unes normes contra les quals ningú sembla revelar-se més enllà de declaracions políticament correctes que no importen a cap dirigent polític.
Però no només els governs són responsables d'aquesta estigmatització de les pimes. D'un temps encà, assisteixo atònit a la culpabilització i estigmatització de les pimes per no ser innovadores, per ser massa petites per ser competitives, per no abraçar cegament les noves tecnologies, per no entrar a la IA, a la indústria 4.0 o al metavers.
Res no està pensat per a les pimes. Ni la majoria de les empreses de consultories, ni els programa de formació, ni els sistemes informàtics. Res
Em costa molt d'entendre aquesta moda que admira i posa com a exemple d'emprenedoria a startups i unicorns que viuen de fer rondes d’inversors mentre són un pou sense fons de pèrdues sovint astronòmiques que a cap pime se li permetria.
Avui és millor ser un emprenedor de startup que el gerent d’una pime industrial.
Una nova casta d'evangelitzadors de l'hipertecnologia completament desconnectats de la realitat del 99% de l'economia. No totes les empreses necessiten innovar, ni incrementar la seva productivitat, ni estar hiperconnectades, ni viure a Matrix. Moltes sobreviuran, creixeran i es consolidaran sense tanta ximpleria algorítmica.
Les grans escoles de negocis són un altre element clau per ignorar, minimitzar i desacreditar el paper de les pimes. La majoria es dediquen a formar aquesta nova casta de CEO tecnològics que acaba menyspreant tot allò que no sigui Apple, Samsung, Amazon en un entorn Blade Runner o Star Trek. Una nova fornada d’executius hipertecnològics incapaços de relacionar-se perquè han oblidat que les empreses són, sobretot, persones. Potser, per això, la gran majoria dels alumnes d'aquestes escoles de negoci es desviuen per entrar en alguna multinacional i mai no trepitjaran una empresa de debò.
Res no està pensat per a les pimes. Ni la majoria de les empreses de consultories, ni els programa de formació, ni els sistemes informàtics. Res. Solen ser productes pensats per a les grans empreses que intenten adaptar-se a les pimes. En la majoria de casos aquesta adaptació es fa sense gaire èxit perquè els productes no van ser pensats ni creats per respondre a la realitat d'aquest tipus d'empreses.
La gestió de la pandèmia ha estat un veritable desastre per a elles que han patit, com cap altre col·lectiu, els estralls de decisions governamentals tan autodestructives com inútils i que avui s'han sentenciat com a anticonstitucionals. Tancar l'economia amb pany i forrellat no era la solució, com ho van demostrar altres països, i més, sense tenir els recursos necessaris per sostenir econòmicament aquestes decisions. Contràriament a països com els Països Baixos, Alemanya, França o Anglaterra entre d'altres, Espanya no ha fet res per salvar les pimes, fomentant, per actiu o per passiu, el tancament de milers d'elles.
El futur de qualsevol país el construeixen les seves pimes. Per això, com més pimes es puguin crear, més riquesa sòlida i real podrem generar
Les pimes solen trobar-se soles davant dels perills. A Espanya, no hi ha un contrapoder empresarial capaç d'enfrontar-se a una administració amb un poder cada dia més invasiu i inquisidor que seria impensable a altres països del nostre entorn. La majoria de les patronals semblen haver llençat la tovallola, concentrades a fer declaracions institucionals sense conseqüències apostant per l'etern “diàleg” de sords en lloc d'enfrontar-se a l'Estat. És impossible defensar drets només dialogant quan al final sempre és el mateix que ha d'assumir els sacrificis. L'empresari de PIME.
Tot i que em consta que el president d’una patronal catalana està treballant per canviar aquesta inèrcia, la majoria de les organitzacions han perdut el contacte amb la realitat d’un empresariat que cada vegada se sent menys representat per elles. El políticament correcte made in Spain, les fotos amb el ministre de torn que mai ha treballat a la seva vida, i menys a una pime, a qui l’importa molt poc la realitat empresarial i que només ve a complir amb l'expedient, no hauria de ser acceptat per una patronal que té com a única raó d'existir defensar empresaris.
Cada any tenim els mateixos problemes sobre la taula, les mateixes demandes incompletes i les mateixes reivindicacions. L’únic que canvia és el ministre de torn que, com sempre, farà promeses que no complirà. “Quan les lleis són injustes, la desobediència és un dret que cal exercir” deia M. Luther King. Així ha de ser.
Les pimes són el futur de qualsevol país. Per molt que darrerament els governs s'entestin a destruir-les, fent feina de valent per deixar les nostres necessitats en mans dels grans monopolis corporatius, les pimes mai moriran si no deixem que les matin.
Fa deu anys escrivia a la revista del Vallès un article titulat SOS Pimes. Les coses no han canviat. Espanya continua demostrant cada dia que no li agraden les pimes. Els governs d'aquesta nova casta d'una esquerra “desil·lustrada” somien imposar un paternalisme malaltís, invasiu i destructiu, que ens venen com a economia del bé comú, circular o altres papanatades sense consistència. Per això cerquen afavorir les grans corporacions de manera injustificada i injustificable esperant obtenir en un futur un lloc en algun consell d'administració.
No podem deixar que això passi. El futur de qualsevol país el construeixen les seves pimes. Per això com més pimes es puguin crear, més riquesa sòlida i real podrem generar.