Coincidint amb la Fira de Lleida vaig participar en una jornada sobre Sobirania energètica o sobirania alimentària. Allí, Anna Barnades, la secretària de Medi Ambient i Sostenibilitat del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, va suggerir un millor títol de la jornada. Calia substituir la “o” per una “i”, és a dir: Sobirania energètica i sobirania alimentària. Aquest és també el meu criteri, ja defensat en l'anterior article publicat a VIA Empresa Plaques solars contra agricultura? Però el problema segueix sent la interpretació de la conjunció “i”. Aquesta pot significar “a més de”, és a dir, eixamplar l’ús del territori per a energia o pot significar “en comptes de”, és a dir, cessió de terres agrícoles per a energia fotovoltaica. Sembla que la segona interpretació és la predominant.
Efectivament, el desenvolupament de plantes solars fotovoltaiques suposa l’ocupació d’àmplies superfícies del territori, fet que pot col·lidir amb l’agricultura, és a dir, amb les plantes solars agrícoles. En ambdós casos parlem d’energia d’origen solar, però una produeix electricitat i l’altra, bàsicament, aliments. A l’hora de decidir sobre cada una de les opcions, caldria tenir en compte la criticitat de cada una d'aquestes. En aquest sentit, sabem que l’home pot viure sense electricitat però no sense aliments, quelcom que hauria de ser suficient per establir un ordre de prioritats. La conclusió més racional seria que cal impulsar l’energia fotovoltaica però evitar la competència amb l’activitat agrícola. Estem parlant de dues necessitats crítiques -energia i aliments-, però cal que l’impuls d’una no sigui en detriment de l’altra, quelcom que seria absurd, atès que ambdues opcions poden ser compatibles.
Això no obstant, la irrupció de l’energia fotovoltaica a Catalunya s’ha fet de forma unilateral i amb la pretensió d’ocupar les millors terres planes, preferiblement prop de les ciutats, uns espais que en molts casos són terres de regadiu altament productives. D’alguna manera s’ha pretès llepar la crema del pastís, tal com es podria dir en argot econòmic, és a dir, optar a les millors ubicacions que comporten menys costos. Per aconseguir-ho, no s’ha escatimat la pressió mediàtica de desprestigi i culpabilització de l’agricultura. Afortunadament, la llei 3/2019 d’Espais Agraris ha permès posar certa contenció a la destrucció d’un actiu estratègic com és el sòl agrari. En aquest sentit, la llei estableix la necessitat de preservar els sòls agronòmicament més valuosos i protegir els espais d’alt valor agrari. Una protecció que, tanmateix, tal com s’ha dissenyat, suposa una molt important cessió de sòl agrícola i, per tant, pèrdua sensible d’autosuficiència alimentària. De fet, tal com s’està avançant en el procés d’implantació d’energia fotovoltaica al territori, aquest s’assembla a la conquesta de l’oest americà, és a dir, a la marxa vers unes terres desocupades, com si l’agricultura fos una activitat invisible i, per descomptat, innecessària o supèrflua.
S'observa un comportament de país amb complex d'inferioritat, incapaç de fer una lectura pròpia de les tendències i dinàmiques de desenvolupament
Alguna cosa no s’ha fet bé. En primer lloc, com a fet més seriós, hi ha hagut una manca greu de planificació estratègica. El tema pràcticament no s’havia previst. Hi ha una excessiva visió curtterminista dels nostres polítics, esclaus de les enquestes i de les properes eleccions. No s’està demostrant capacitat d’avançar-se als esdeveniments que, com en aquest cas, eren previsibles des de fa molts anys. En segon lloc, un cop més s’ha evidenciat el menyspreu a l’activitat agrícola, amb expressions de supèrbia gratuïta que no reflecteix més que irresponsabilitat i ignorància de la societat urbana sobre el món que l’alimenta. En tercer lloc, s’ha mostrat un perillós oblit de la criticitat del sector que ens alimenta. Aquest factor és especialment preocupant a Catalunya, a causa de la seva singularitat. Les característiques orogràfiques i edafoclimàtiques de Catalunya limiten especialment l’activitat agrícola que compta solament amb un 26% del territori amb una superfície agrícola per càpita que és la meitat d’Europa i del món i que, com a conseqüència, el grau d’autoproveïment agrícola és inferior al 50%. Finalment, en quart lloc, s’observa un comportament de país amb complex d’inferioritat, incapaç de fer una lectura pròpia de les tendències i dinàmiques de desenvolupament. Llegir cegament la necessitat d’impulsar les energies renovables i optar per la solució fàcil de cedir el recurs estratègic del sòl agrari és un error greu que pot condicionar el desenvolupament futur del país en un escenari que serà més tens. Suposa no ser conscient que la crisi climàtica, en la seva forma més aguda, es manifestarà com a crisi alimentària. La tensió alimentaria emergent comportarà forts increments de preus dels aliments que generarà efectes disruptius en els mercats alimentaris, tal com ja ens van anunciant les quatre crisis de preus que hi ha hgut els darrers 14 anys. Confiar en la importació d’aliments com a resultat d’una dependència creixent no sembla que sigui el camí estratègicament més encertat. Apostar per una major dependència alimentària és advocar per l’empobriment econòmic del país i posar en tensió quelcom tan important com la seguretat de proveïment alimentari.
El lloc adequat
Cal repensar el camí. Hi ha lloc suficient per posar les plantes solars sense afectar l’espai agrícola. Simplement, cal atrevir-se, trencar esquemes i superar resistències. Observem les diverses opcions per ubicar les plantes solars fotovoltaiques:
1. Terrats dels habitatges. L’autoconsum des de les terrasses de cada habitatge és una opció que, a més de produir energia, implica els ciutadans en l’objectiu estratègic de guanyar la guerra del canvi climàtic.
2. Terrats de les naus industrials. És idèntic a l’anterior argument, aplicat a la indústria i instal·lacions comercials.
Terrats, infraestructures, terres ermes, canals de regadiu, embassaments... Les opcions on col·locar les plantes solars són nombroses
3. Infraestructures. Les nostres infraestructures, especialment les comunicacions viàries, ocupen una sensible part del territori que en molts casos serien compatibles amb l’energia fotovoltaica. Ja hi ha, per exemple, nombrosos precedents en altres països de plaques solars a les mitgeres de les autopistes o laterals de carreteres.
4. Terres ermes. Es calcula que Catalunya disposa de 112.587 hectàrees en aquesta categoria.
5. Canals de regadiu. L’any 2014, dins dels continguts de l’estudi d’impacte socioeconòmic del canal Segarra-Garrigues vam proposar cobrir els canals de plaques solars amb un doble objectiu sinèrgic: obtenir energia renovable i reduir l’evaporació amb un estalvi important d’aigua. Com sol passar, ningú es profeta a casa seva i aquesta proposta no va ser tinguda en compte per cap de les parts potencialment implicades. Avui, aquesta opció ja és una realitat a l'Índia, s’està estudiant a Califòrnia i s’ha programat a Navarra. A Catalunya, esperem.
6. Fotovoltaica flotant en estanys de regadiu o als embassaments. De manera equivalent als canals de regadiu, aprofitant la gran superfície d’aigua embassada de Catalunya.
7. Fotovoltaica a pendents pronunciades, orientades a l’est, avui boscos provinents de l’abandó agrícola. Les nostres muntanyes estan plenes d’antics conreus abandonats que avui són boscos o matollars. Utilitzar aquestes superfícies per a energia fotovoltaica no suposa cap pressió sobre uns entorns naturals, ja que simplement fa pocs anys eren sòls agrícoles.
8. Terres de secà conreades amb molt baix rendiment. Tanmateix, amb la deguda precaució perquè no sigui la porta per la tolerància sense mesura.
9. Agrivoltaica. Aquesta opció s’està utilitzant per part de les empreses elèctriques per desactivar la resistència del món agrari, tot aportant informació parcial i descontextualitzada. En alguns conreus molt específics vinculats a estratègies de diferenciació i qualitat, pot tenir sentit, però en la majoria dels conreus, en les nostres terres mediterrànies, la incorporació de l’agrivoltaica acaba a curt termini amb la pròpia existència del conreu que resta solament per a la producció d’electricitat fotovoltaica.
10. Fotovoltaica a les ZEPA (Zones d’Especial Protecció per a les Aus). Aquest és un apartat que segur que serà considerat sacríleg en un país acostumat a grans dogmes de la intocabilitat dels espais naturals. Catalunya té un 32% d’espais naturals protegits, una tercera part del territori, molt per sobre de la resta de països europeus. Des de sempre, aquí s’han considerat intocables aquests espais, però aquesta opinió és matisada des de la Comissió Europea. En concret, l’estudi realitzat amb diverses entitats ecologistes al setembre del 2020 Potential impacts of solar, geothermal and ocean energy on habitats and species protected under the birds and habitats directives, quan es refereix a l’energia fotovoltaica, diu:
- “Els impactes negatius sobre la biodiversitat depenen en gran mesura dels aspectes específics dels llocs”.
- “Evitar la xarxa Natura 2000 segueix sent desitjable”.
- “Les granges solars, però, sovint poden proporcionar excel·lents oportunitats per crear o millorar la biodiversitat, i això s'està posant en pràctica en molts països de la UE”.
Observem que, malgrat la implicació en l'informe d’importants associacions ecologistes, entre aquestes BirdLife, d’entrada no n’exposa una prohibició, sinó una recomanació. Alhora, destaca el criteri d’aplicació d’acord amb les característiques de cada lloc. D’altra banda, manifesta l’oportunitat d’aprofitament per “millorar la biodiversitat”. És possible que en aquest tema estiguem actuant a partir d’inèrcies que caldria, si més no, revisar en funció de la realitat del país i els reptes estratègics per assolir. Fins i tot, independentment d’altres opinions, el sentit comú ens fa difícil d’imaginar la criticitat per a les aus d’unes superfícies fixes, sòlides i opaques com són les plaques solars, un espai que podria, fins i tot, tenir efectes positius com a espai per aixoplugar-se les aus.
Se segueix apostant per complaure tothom, petits o grans interessos industrials, locals o particulars, i sembla que ningú s'adona que estem parlant d'un problema crític de país
Com a resum i conclusió, necessitem avançar-nos al futur. Cal imaginació i cal un govern que planifiqui i ordeni les prioritats de país, que no es deixi influir per interessos, ideologismes, modes i dinàmiques que no són les que s’ajusten a les necessitats del nostre país. En aquest tema se segueix apostant per complaure tothom, petits o grans interessos industrials, locals o particulars, i sembla que ningú s’adona que estem parlant d’un problema crític de país. Hauríem de recordar els primers dies de la covid-19, quan ens vam adonar atemorits que tot el que necessitàvem ho compràvem fora i el proveïment no seria fàcil ni arribaria a temps. Avui, una mica més de la meitat de la nostra alimentació prové de la importació de primeres matèries alimentàries. No podem deteriorar més aquest balanç. La covid alimentària, no l’hem viscut encara, però convé no adoptar el paper de la cigala en aquest tema crític. No té sentit malmetre els nostres recursos estratègics de sòl agrari per intercanviar-los per recursos equivalents en energia fotovoltaica quan disposem d’alternatives que eviten aquesta substitució d’usos. Perdre sòl agrari no ens farà més sostenibles, ens farà més estúpids.