No apujar els preus aprofitant l'avinentesa

El bumerang que es podria tornar contra la producció i la venda en aquests mesos prenadalencs i de post-pandèmia

Pujaran els preus en els pròxims mesos | iStock Pujaran els preus en els pròxims mesos | iStock

La conjuntura seria favorable. Alguns fets hi donarien la raó: l’increment dels costos d’algunes matèries primeres, com ara els chips, la fusta, el magnesi,...; i d’alguns components de la producció, relacionats amb el transport, la llum, o la benzina... La majoria d’aquesta factors incideixen des de fa mesos i afecten molt especialment a sectors bàsics: els vehicles, els aparells electrònics, la indústria de la fusta, la metal·lúrgia; altres s’estan desenvolupant aquests dies. No creiem que aquesta conjuntura actual sigui el moment més adequat per incrementar els preus. El problema és que s’han desfermat uns rum-rums que provenen de tots els cantons de la indústria i de la distribució que intenten crear un clima d’alça generalitzada dels preus per acabar implantant-los. És un bumerang que es podria tornar contra la producció i la venda en aquests mesos prenadalencs i de post-pandèmia.

No es pot negar que la covid ha generat unes distorsions importants en la producció de les matèries primeres als països on es generen i en les empreses mundials. Tampoc hauríem d’amagar que diverses vicissituds conjunturals relacionades amb el transport han agreujat l’arribada de productes sobre tot d’ Àsia. El mateix podríem dir de la llum i de la estrambòtica i críptica manera d’establir els seus preus. Respecte a la benzina, hi ha consens de que es tracta d’una situació conjuntural, que el sector aprofita per recuperar-se de la manca de vendes durant la pandèmia i que revertirà a curt termini. La producció de matèries primeres, el transport i la llum fan preveure que ens trobem a la fi d’un llarg període i a l’inici d’un canvi de cicle.

Les tensions als mercats d’origen de les matèries primeres responen a una lògica d’oferta i demanda, on els monopolis i les aliances entre els compradors hi tenen molt a dir quan a fabricació dels preus

Les tensions als mercats d’origen de les matèries primeres responen a una lògica d’oferta i demanda, on els monopolis i les aliances entre els compradors hi tenen molt a dir quan a fabricació dels preus. Sigui per fenòmens naturals o per altres derivades, de tant en tant, es redueix la producció, uns pocs acaparen, s’acceleren els preus i es mantenen a dalt de tot; i fins a la propera etapa. Doncs bé, l’estat actual de la producció i dels transports serien només “una interrupció temporal mentre l’economia mundial es recupera de la pandèmia... o assistim a la debacle del sistema de producció mundial”, es preguntava l’altre dia a l’Ara, Diana Coyle, catedràtica de Polítiques Públiques a la universitat de Cambridge.

Doble acceleració

Les tècniques de producció just-in-time, implantades pel basc Ignacio López de Arriortúa a la industria automobilística, van significar l’inici d’un procés d’acceleració industrial, als noranta, que es va traslladar a la majoria dels sectors. Es tractava de produir cotxes a mesura que el client els demanava. Però, lluny d’assossegar la producció, va activar la sobreproducció en un sector molt madur i sensible als moments més punyent de les crisis cícliques; aquests processos van contaminar la resta dels sectors econòmics. Després vindria una nova precipitació generalitzada, de la ma del low cost; aquest fenomen va encisar als clients, fent-los-hi creure que era possible comprar qualsevol cosa a qualsevol preu, que la indústria i la distribució van aprofitar per augmentar encara més la producció. Era la segona embranzida de sobreproducció. Del just-in-time, fa uns trenta anys i del low cost tres lustres, en total, un cicle llarg. Tot fa pensar que toca al seu fi.

Les empreses mundials ingressen en un període en el qual produeixen al límit dels marges

La intensificació del ritme de les exigències mediambientals imposada per la UE i la consciència de la població cap a una alimentació saludable i una producció més racional en tots els àmbit obliguen a replantejar el model econòmic occidental, basat fins ara en la disbauxa i el descontrol dels costos, no només ambientals, d’una part molt important de la producció i de la distribució. Uns exemples. Les anàlisis de l’impacte mediambiental de produir un quilo de carn son extraordinàriament superiors als beneficis alimentaris produïts; els costos del transport Xina-Europa, per molt barats que s’acabin comprant els productes, representen un sobre cost impagable; l’aparició de cada cop més bosses d’economia gig obre una escletxa més profunda entre rics i pobres, i entre els més rics i els més pobres, que fa inviable una planificació ordenada de l’economia mundial i de les matèries primeres; els 400 milions i escaig anyals de tones de plàstic suposen una destrossa ecològica irrecuperable; la sobreproducció generalitzada de quasi be tot acaba generant segons mercats fins  que esdevenen insostenibles.

Més encara. El preu ho aguanta tot; sempre hi ha un comprador possible. Però, les empreses mundials ingressen en un període en el qual produeixen al límit dels marges. De fet, els marges s’estan escurçant perillosament a la majoria de les cadenes de valors, escanyant les unitats productives. S’imposa un nou paradigma en el que produir més i generar majors economies d’escala no seran l’esquer de la viabilitat de les empreses. Això demana revisar el model i avançar ràpidament cap a models de producció diferents. D’aquesta manera, a Europa haurem de començar a reaprendre a produir a casa, a reestructurar les cadenes de valor per fer-les sostenibles, a utilitzar les eines digitals per innovar en la producció i venda, abaratint-les, i a ensenyar al públic en general quins son els costos i els marges i, per tant, els preus reals de les coses.

Més info: Creixen els preus industrials per l'encariment de l'energia

En aquesta circumstància de canvi de cicle, quina raó de ser tindria augmentar els preus, sabent que sempre s’han d’ajustar al que demanen els clients i als costos de producció? Es veritat que les butxaques de molts europeus estan plenes de diners no gastats en la pandèmia i  que tenen major disponibilitat per comprar després de tants mesos tancats a casa. Malgrat això, hi ha motius molt concrets per no apujar els preus: 1) generaria una major desconfiança en el consum en un moment d’eufòria compradora, després de la duresa de la pandèmia i d’haver realitzat enormes esforços durant aquests llargs mesos; 2) no es previsible l’evolució de les noves onades de la covid, i a hores d’ara una part important de la població viu amb la por al cos: aquesta estratègia agressiva de preus podria desequilibrar-la novament i afectar negativament al consum; 3) igualment la podria desequilibrar utilitzar el fantasma del des abastiment d’alguns productes, que no de tots, en moments tan sensibles com al període més consumista de l’any, el Nadal; i 4) avançar l’espiral inflacionista, que es previsible d’aquí uns mesos, podria desajustar encara més els comptes de les empreses, que estan en un procés de transformació cap a nous models de negoci dins l’era digital.

Controlar els preus seria un exercici sensat, a mesura que paral·lelament  les empreses aprofundeixen en el nou cicle econòmic que encetem i avencen en l’adopció de la nova cultura digital.

Més informació
La llei per a contenir el preu del lloguer, un any després
Avui et destaquem
El més llegit