CA | ES

Borses pujant vs. economia minvant o el cas dels espectadors dels estadis de futbol

Què té a veure el futbol amb el PIB? Una crisi exògena al sistema econòmic

El Barça aporta l'1,46% del PIB de Barcelona | iStock El Barça aporta l'1,46% del PIB de Barcelona | iStock

En condicions normals s’hauria jugat ja la 35a Jornada de la Lliga de futbol Santander 2019/2020. Donada la suspensió de l’activitat per la Covid-19 s’han jugat només 27 jornades, 18 de les quals durant l’any 2019 i 9 més durant l’any 2020, i se n’han ajornat 8 en total. Qualsevol estadística a posteriori d’espectadors als estadis de futbol de Primera Divisió (aproximadament uns 270.000 per jornada) diria que d’ençà de l’inici de la lliga 2019/2020 el nombre d’espectadors que han anat a un estadi de futbol ha caigut un 23% respecte l’anterior lliga, que l’any 2020 ha patit un descens d’un 67%, o que en el mes d’abril ha baixat un 100%. Unes dades horribles... sempre que es treguin de context, és clar.

Molts inversors no entenen que des dels mínims borsaris de mitjans de març, i fins el dia 8 de maig, l’índex borsari Eurostoxx-50 hagi pujat un 26,3% (de 2.300 a 2.908), o que l´índex S&P500 hagi pujat un 33,8% (de 2.190 a 2.929). Com és això possible, si el Fons Monetari Internacional (FMI) acaba de dir, tot just al mes d’abril, que el PIB Mundial caurà un 3,0% l’any 2020? L’FMI distingeix a més entre les economies avançades, que cauran un -6,1%, i les emergents, que ho faran  un -1,0%. Hi ha fins i tot qui parla d’una dissociació entre els mercats borsaris i l’economia real, o de tot un veritable nou “conundrum”.

"Ningú preveu que l’interès futur pel futbol minvi per una aturada temporal. El futur del futbol està salvat!"

Tothom pot entendre que la transcendència de la noticia de la davallada d’espectadors als estadis de futbol és molt diferent segons quina en sigui la causa: No seria la mateixa si els espectadors haguessin deixat d’anar als partits de futbol perquè haguessin experimentat una manca sobtada d’interès per aquest esport, per exemple. El que ha passat, com és prou conegut, és que els partits s’han cancel·lat obligatòriament per la Covid-19. La diferència rau en la represa: Si fos el primer cas, el futbol estaria ben llest, ja que els espectadors no tornarien mai més als estadis, mentre que si fos el segon, com és el cas, ningú preveu que l’interès futur pel futbol minvi per una aturada temporal. El futur del futbol està salvat!

Més info: La lletra petita de l'informe FMI

Quelcom molt similar passa amb les xifres del PIB. Si les caigudes del PIB haguessin estat espontànies, fruit d’una implosió de la pròpia economia, d’una eclosió d’una bombolla prèvia, com ara la tecnològica l’any 2000 o la immobiliària l’any 2009, aquestes dades tindrien una gran transcendència. Ara bé, no és que l’economia s`hagi aturat, sinó que ha estat aturada per decret. No es tracta d’una crisi endògena, sinó exògena al sistema econòmic. Algú pretén que l’economia creixi amb les persones confinades obligatòriament a casa seva? La clau rau igualment en la represa econòmica. Si el teixit social i empresarial resta gairebé intacte, com sembla, degut a la escassa temporalitat de la malaltia i a la disponibilitat de finançament transitori, el futur de l’economia estarà igualment salvaguardat. Aquest és el cas de la Xina, on la recuperació econòmica post Covid-19 està sent molt més ràpida del que es podia preveure en ple confinament; aquest és l’escenari que preveu l’FMI pel conjunt del món; i aquesta és l’actitud que estan prenent les empreses cotitzades, que no és altra que focalitzar-se l’any 2020 en el balanç per passar a centrar-se el 2021 en els resultats, és a dir en considerar el 2020 com un any perdut, que senzillament cal deixar passar.

"No tem el mercat un segon rebrot cap a la tardor? No és que el mercat borsari no sàpiga que això és una possibilitat... Però, l’impacte social difícilment seria el que hem vist"

Pel que fa a la malaltia sabem que ha causat la mort, fins ara, de 300.000 persones a tot el món, segons els registres oficials. Sens dubte es tracta de molta, massa gent, i especialment insofrible i inexplicable en el cas dels col·lectius de risc. Ara bé, de moment és inferior a les 450.000 persones que es moren cada any de grip al món, i per suposat està molt lluny de les més de 40 milions de persones que varen morir a la darrera gran pandèmia de 1918. Per suposat, el confinament general haurà fet minvar el nombre de morts, sens dubte. Tot i això, estaria molt bé, i de fet és ineludible, que es fessin els estudis científics corresponents per tal d’estimar correctament els paràmetres de l’epidèmia, desconeguts a dia d’avui donat que no es coneix ni tan sols el nombre real d’infectats, per tal de posar-li números a l’eficàcia real del confinament general. En qualsevol cas, el patró que la malaltia ha tingut en els diferents països per on ha passat, i el confinament ha estat diferent en molts d’ells, és el d’una durada entre l’inici i el final de les corbes d’hospitalitzats i de morts, de poc més d’un parell de mesos.

Més info: El Covid-19, els mercats i les Bruixes de Salem

No tem doncs el mercat un segon rebrot de la malaltia cap a la tardor, quan torni el fred? No és que el mercat borsari no sàpiga que això és una possibilitat. El que passa és que l’impacte social difícilment seria el que hem vist. Per una banda, als serveis mèdics els agafaria preparats pel que fa als tests i a l’equipament, la qual cosa ha resultat ser molt rellevant (Corea del Sud, Alemanya, etc); per una altra banda es van coneixent tractaments eficaços contra la malaltia (Remdesivir, anticoagulants, ...)  i n’arribaran més; igualment la vacuna, tot i que no estarà acabada podrà estar en una fase ben avançada; i finalment  si s’arriben a estimar correctament els paràmetres de la pandèmia, sens dubte es coneixerà molt millor com actuar socialment a la mateixa.

"Qualsevol comparativa del coronavirus amb el xoc econòmic de les guerres mundials és un disbarat de l'alçada d'un campanar"

La situació actual no resisteix cap comparativa, epidemiològicament parlant, amb 1918, la pandèmia que matava “als valents”, segons la terminologia de l’època, i no diguem ja pel nombre de baixes; no s’assembla per res tampoc amb crisis de natura econòmica, endògena, com les dels anys 2000 o 2009; i per suposat, qualsevol comparativa amb el xoc econòmic de les guerres mundials, és un disbarat de l’alçada d’un campanar, per molt que s’hagi emprat una nombrosa terminologia bèl·lica en aquest assumpte.

Més informació
El "dopatge" del BCE als mercats
Un futur cru: el petroli no és llet
Avui et destaquem
El més llegit