Qui em cuidarà quan sigui (més) gran?

El mini 'baby-boom' dels 15 anys vinents permetrà a la població catalana assolir 8,7 milions d'habitants; però el ritme de decreixement obligarà, a partir d'aleshores, a un saldo vegetatiu negatiu

L'esperança de vida de les dones a l'Estat assolirà els 90 anys durant el 2070 | iStock L'esperança de vida de les dones a l'Estat assolirà els 90 anys durant el 2070 | iStock

El nou dossier sobre l'envelliment de la població a Catalunya, redactat per la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya, esfereeix quan recorda que el 2050 els majors de 85 seran a prop de mig milió. Fa més de 20 anys que avancem a marxes forçades cap al sobreenvelliment de la població i encara no s'ha afrontat de debò: 

1) Quins serveis necessita la gent gran?

2) Quin model de societat reclama una població majoritàriament gran?

3) Quin sistema s'aplica per fer viables les pensions i les despeses noves?

Estem com qui diu a dues dècades de viure en l'escenari on un terç dels catalans superarà els 65 anys el 2050 (30,1%); ara són la cinquena part, el 21,7%. Doncs bé, en aquesta data, la proporció de majors de 84 anys dins d'aquest conjunt arribarà al 25% quan en l'actualitat no supera el 20%, segons l'Idescat. És a dir, d'una població global prevista de 8,7 milions, uns 500.000 superaran els 85 anys.

D'una població global prevista de 8,7 milions, uns 500.000 superaran els 85 anys

Ja no estem parlant d'envelliment de la població catalana i de gran part de les regions europees occidentals, fenomen que es va coent des de l'inici del mil·lenni, sinó de sobreenvelliment. Al ritme actual, l'esperança de vida de les dones a l'Estat Espanyol assolirà el 2070 si més no els 90 anys i els homes, 85,8 anys, uns quatre anys més que en l'actualitat. El mini baby-boom dels quinze anys vinents li permetrà a la població catalana assolir 8,7 milions d'habitants, però el ritme de decreixement obligarà a partir d'aleshores a un saldo vegetatiu negatiu.

Si fins al 1800, l'esperança de vida no superava els 35 anys a tot el món, en poc més de dos segles es triplica a conseqüència del creixement econòmic, de la disminució dràstica de la natalitat i de la millora substancial de la salut de la població que li permet viure en millors condicions. La piràmide demogràfica s'inverteix: la població major superarà amb escreix la jove. A Espanya, la proporció actual és d'uns 10 milions de majors dels 65 anys, uns 14,5 entre 44 i 65 anys; els 23 milions restants tenen menys de 45 anys. Quan en dues dècades la franja del 44 a 65 anys entri en l'edat de jubilació, la població major superarà la dels joves i la del en edat laboral.

Tres problemes urgents

La piràmide demogràfica s'inverteix, la població major superarà amb escreix la jove
La piràmide demogràfica s'inverteix, la població major superarà amb escreix la jove | iStock


Tres problemes urgents i una qüestió per respondre. El primer, quins serveis necessiten avui els majors? Dues dades que aporta l'informe esmentat: 11.000 persones es troben a la llista d'espera de residència, una xifra que representa la quarta part de les 40.000 places existents; i 3.000 més a la de centre de dia, equivalent a la meitat de les 6.000 places existents. Al ritme actual, el gap creix any a any.

Més info: El turisme no va (bé)

El segon, quin model de societat es requereix quan la gent gran és majoritària. S'ha d'individualitzar. Cada major és diferent: no té res a veure el rural que l'urbà, el model d'una família o l'altra, el que ha estat treballador manual del qual no, el que ha pogut fer patrimoni i el que ha viscut al dia, el que és més o menys sociable, el que gaudeix de millor o pitjor salut. Dit això, l'Informe de La Taula del Tercer Sector Social de Catalunya considera caduc el sistema de les residències pel que significa separar a la persona del seu entorn immediat i amuntegar-los encara que sigui amb serveis cars; val a dir que el català contemporani té distintes arrels, ha viatjat i això facilita la descentralització dels llocs on vol viure de gran, però això no impedeix que se'n necessitin atenent els hàbitats distints, sota figures de la llar, de residències públiques, privades o concertades, qualsevol iniciativa familiar o comunitària o els habitatges tutelats.

11.000 persones es troben a la llista d'espera de la residència, una xifra que representa la quarta part de les 40.000 places existents

L'informe advoca per una cura dels majors replantejant les infraestructures per adaptar-les a ells, la prevenció, la integració del sistema social amb el sanitari, els serveis a domicili, la inclusió digital i altres aspectes docents, l'impuls de les activitats recreatives i culturals, i la formació dels cuidadors. Avançar en aquest sentit, reduiria substancialment la despesa sanitària, en la mesura en què minvarien les malalties generals i en concret les mentals, la soledat, etc. El canvi de model que proposa l'informe pretén implicar els majors en la cerca de les solucions per l'acompanyament a l'envelliment.

El nou enfocament de la cura dels majors passa per la col·laboració estreta entre els cuidadors -el 90% dels quals són dones-, els de la salut, de l'urbanisme i de l'interiorisme, del benestar social, de la formació, de la cultura, del lleure i l'esbarjo, per oferir una atenció personalitzada. Tot això, cada cop esdevé més factible amb la digitalització, sense que això vulgui dir que els robots han de ser els seus millors (o únics) amics.

El canvi de model que proposa l'Informe pretén implicar els majors en la cerca de les solucions per l'acompanyament a l'envelliment

I el tercer dels problemes urgents consisteix a identificar la manera de poder pagar tot això. Serà insuportable amb l'actual sistema de repartiment si no s'avança cap a un replantejament radical de la política migratòria, del règim de pensions i de l'edat de jubilació. Quant a la política migratòria, a 2023, l'Idescat identifica 1,3 milions d'emigrants a Catalunya. Per mantenir el 2050, el ritme de la demanda del mercat, els paràmetres de riquesa actual, i suportar la població major pensionada es requereixen uns altres 800.000, el qual significarà que a prop de la quarta part dels catalans no haurà nascut al territori. 

Si la realitat econòmica ens condueix cap a aquesta diversitat i no sembla gens malament que sigui això, on venen les polítiques xenòfobes d'alguns partits, les pors que molts impulsen vers els nouvinguts, en comptes de treballar plegats per acollir-los i integrar-los de la millor manera perquè se sentin de casa i ens enriqueixin amb el mestissatge? Quant al règim de pensions, la ràtio financera serà a 2050 de tres actius per dos passius, és dir un cotitzant i mig per pensionista. Tot el que no sigui avançar, com a la majoria dels països amb els quals ens podem homologar d'occident, cap al model tripartit és perdre el temps: una pensió bàsica per tothom per part de l'estat fixada als pressupostos generals; una segona, pactada a l'interior de cada empresa; i una tercera, particular. I quant a l'edat de jubilació, s'avença massa lentament cap a la liberalització d'una data concreta per fer-ho: 60, 65, 70, que sigui cadascú qui prengui la decisió quan hom hi desitgi, d'acord amb el seu estat d'ànim, dels seus interessos i dels recursos econòmics disponibles. La cotilla dels 65 anys fa temps que estreny massa.

I la pregunta

Només ens queda ara respondre a la pregunta de qui em cuidarà quan sigui (més) gran. No els hi puc demanar als meus fills en l'estadi d'evolució social que hem assolit: ha d'haver-hi prou recursos conjunts -és a dir, finançats per tots- i molta xarxa social per a haver de recórrer a ells; que tinguin llarga vida i com menys càrregues, millor, que es preocupin dels meus néts. En aquest sentit, cal mirar al futur.

Més info: Noces a Fanghetto

Moltes reflexions. Algunes anàlisis serioses sobre la prospectiva. Algun pla estratègic. Escassa planificació a llarg termini. Cap previsió pressupostària. Poca prevenció. Recursos absolutament insuficients avui per una població que any darrere any augmenta en costos de soledat, medicaments, hores de metge, temps de gestió, refús social, edatisme.

La llei de dependència de Catalunya del 2022 esdevé el pas més avançat en la matèria de tot l'Estat, però l'any passat el govern es vanagloriava d'haver reduït a la meitat la llista d'espera per accedir a les prestacions i serveis quan a Espanya només havia estat del 24%. És clar que els distints governs han fet esforços. I en fan a través de la Generalitat, els ajuntaments, els consells comarcals, els CAPS, els centres de dia i la societat civil, a través de fundacions, institucions i suports personals que demostra uns valors més avançats que a altres indrets. Cal no oblidar mai que governar és adequar les polítiques a les necessitats i aspiracions de la població actual; governar bé és, per tant, encertar en la prospectiva. I fa temps que sabem que a vint anys vista el sobre envelliment configura una societat majoritàriament major.

Més informació
El Mercedes del meu amic Paco
Avui et destaquem
El més llegit