Els estius a la Mediterrània són cada cop més llargs, més càlids i humits; ho acaba de confirmar l'Agència Estatal de Meteorologia (Aemet). Augmenten els turistes que arriben a Catalunya de prop el 3,5% respecte a l'any passat i es queden un dia més de mitjana que a 2020; fins al punt que a finals d'any Espanya podria convertir-se en el país més visitat del món i Catalunya en la regió turística de litoral amb més turistes per habitant.
Catalunya podria convertir-se en la regió turística de litoral amb més turistes per habitant
La despesa dels estrangers que venen ha superat enguany la màxima històrica, per damunt de 1.300 euros de mitjana, més de 250 euros diaris. El PIB turístic creixerà el doble que el PIB general (ÁlvarezOndina, CaixaBank Research, juny 2024). Es bat el rècord de treballadors al sector, tant fixes com autònoms. Ara bé, els turistes, tant estrangers com espanyols, continuen concentrant les seves vacances entre juny i agost, mesos en què es registren gairebé la meitat de totes les sortides dels europeus. Això significa que com el territori que visiten no es pot estirar i arronsar, l’alta estacionalitat estiuenca que progressa pronunciarà encara més els colls d’ampolla de la massificació puntual, de l'escassa qualitat del servei, de no trobar treballadors i de la baixa remuneració i, sobretot, de com i quins negocis fer la destinació al llarg de la resta dels mesos. Sortosament, algunes destinacions fa temps que es dirigeixen cap a un altre camí.
Acabat l'estiu, per una banda, es constata l'eufòria de les xifres econòmiques que genera el turisme, el sector més resilient. Per una altra, la preocupació d'una part de la ciutadania que denuncia els efectes mediambientals, socials i de convivència que se'n dedueixen de l'activitat turística. Cada destinació ha de fer el seu balanç; no serveix el mateix per Barcelona que per les Terres de l’Ebre, perquè la problemàtica és particular. Ni la valoració hauria de ser tan entusiàstica ni els brots del turisme fòbia tan contundents si ens atenim a la realitat. Es tracta d'un sector que protagonitza una part important del PIB i per aquest sol fet ha de ser respectat, gestionat amb molta cura i ajustat. El bo de les alarmes és que sonen abans dels fets, i fa temps que ho fan; en si mateixes no són un perill: només adverteixen del que està previst.
Que els turistes concentrin les seves vacances en un període curt de l'any és un fet que es percep des dels anys noranta: l'associació de les vacances amb l'estiu, el factor clima i l'organització social dels països hi juguen a favor. El problema és que moltes destinacions s'hi abonen i no són capaces de modular les seves estratègies: aquelles destinacions catalanes que han treballat per desenvolupar activitats de lleure i turisme fora dels mesos més reclamats han demostrat l'èxit del canvi i fa temps que a l'estiu tenen menys visitants i molts més a la resta de l'any; les temporades actives acaben sent més llargues i la pressió sobre les altes molt més lleugera. Hi ha experiències i es poden aplicar com més aviat millor, més encara quan aquests estius més llargs i calorosos han vingut per quedar-s'hi, amb conseqüències de desequilibris perillosos pels ecosistemes -expressats en forma de sequeres, incendis, inundacions, canvis en la biodiversitat-; cal recuperar la transició suau entre estacions, adverteix la mateixa Aemet.
Empresaris turístics i administracions, com el gat i el gos
Fer decréixer el turisme? Moderar el seu creixement? Frenar-lo? Cal proclamar una moratòria? Reduir-lo? Reestructurar-lo? Reconvertir-lo?... Qualsevol solució és evidentment en l'àmbit de la destinació i mai general. White i Jones (Socioeconomic Impacts of Tourism on Local Communities: A Global Perspective, Tourism Economics, 2023) entenen la viabilitat dels negocis turístics en un punt en què els interessos empresarials s'alineïn amb la conservació i preservació dels ecosistemes naturals i l'entorn sociocultural de la comunitat d'acollida. Això només es pot aconseguir amb un sistema de governança del destí capaç de resoldre els possibles conflictes i planificar els recursos.
Entre les administracions públiques i l’empresariat turístic hi ha ben poca confiança: es miren de reüll i no se'n fien
El que passa és que en la majoria dels treballs que hem realitzat en els darrers trenta anys, hem constatat que entre les administracions públiques i l’empresariat turístic hi ha ben poca confiança: es miren de reüll i no se'n fien. Altrament, els municipis turístics, en les actuals condicions, es troben francament infradotats financerament per escometre qualsevol política a llarg termini. Mirem a l'altre cantó dels Pirineus i constatem el poder empresarial turístic, i en l'àmbit municipal, regional i estatal, amb clar sintonia amb les directrius públiques, que es redacten conjuntament. La política turística espanyola dels anys noranta dels Plans d'Excel·lència i altres va ser una bona via que s'hauria de reprendre implicant com aleshores a l'Estat, a la comunitat autònoma i al municipi, afegint als empresaris locals i a la ciutadania, mentre es revisa a l'alça l'aportació pública als ajuntaments turístics en detriment de l'Estat.
Els negocis són rendibles
Més habitacions plenes. Millor ocupació de les cases rurals i dels càmpings. Augment de la facturació de les agències de viatge i de les empreses d'activitat a l'aire lliure i d'experiències. L'única taca negra de la temporada turística la posen els hostalers. No estan contents de l'estiu. Diuen que han facturat menys que l'any passat, i ho confirmen les dates de l'INE -només el 25% dels enquestats afirma haver millorat respecte a 2023 i quasi la meitat constata un descens de les visites-; massa carmanyola a la platja i les terrasses i els bars amb poca activitat. Però això sembla que perdurarà, excepte als d’alta qualitat. Pocs empresaris del sector et diuen que el negoci no marxa bé. Malgrat això, alguns abandonen a conseqüència de l'espiral negativa que es produeix: més o menys activitat turística, però massa concentrada en temporades curtes o caps de setmana, la qual cosa impedeix mantenir la qualitat, contractar el personal necessari i remunerar-los adequadament per fidelitzar-lo.
És un bé de Déu que habitants de més de 200 nacionalitats desitgin visitar a un país com el nostre; una oportunitat quasi impossible en aquest estadi general de la competència. Volen un producte i ens han identificat com el productor i el servidor. Benvinguts. CaixaBank Research diu que aquesta és la tendència per als anys vinents, tant del turisme internacional com del domèstic -aquest una mica més moderat-. El problema no és de demanda ni per les destinacions de platja ni de l’interior ni urbanes. N’hi ha amb escreix. La qüestió és ajustar i ordenar l’oferta a la vegada que educar als clients i modular la seva conducta de compra.