Un homenatge a l’amistat dels fundadors de les empreses farmacèutiques catalanes, des d’Esteve, Almirall i Andreu. Un recorregut al llarg de la història de botigues d’apotecaris, de remeis casolans, de pseudociència i autèntics gegants de la innovació. El Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (Mnactec) ha estrenat l’exposició Els medicaments a Catalunya. Empresa, ciència i innovació per a la salut, una mostra expositiva produïda conjuntament pel Mnactec i la Fundació Uriach (que gestiona i difon el patrimoni industrial, cultural i artístic de la companyia farmacèutica catalana Uriach) sobre l’evolució científica i tecnològica que ha experimentat la fabricació de medicaments a Catalunya. Una condensació sobre el medicament català que no s’havia fet mai a la història.
“Els orígens de la farmàcia catalana té a veure amb els productes naturals, que es basaven en plantes remeieres tradicionals i de fórmules apreses de generació en generació. Com a conseqüència, no hi havia estudis reglats de farmàcia i no va existir una facultat universitària per aquesta carrera a Catalunya fins al 1945”, apunten Judit Entrena i Jordi Seguero, tècnics de la Fundació Uriach i impulsors de l’exposició a Terrassa.
“A la Catalunya d’inicis del segle XX hi havia remeis secrets amb fórmules desconegudes”
“També hi havia remeis secrets amb fórmules desconegudes i els autors guardaven la recepta gelosament. Per exemple, era comú trobar l’elixir de la llarga vida amb molts usos diferents, que prometien allargar-te la vida. Hi havia productes amb més de 70 ingredients que portaven cap de serp, ginebre i remeis estranys”, continuen els experts.
Una farmàcia d'Uriach | Cedida
Una evolució de remeis naturals de plantes que evolucionen cap a la química gràcies a la revolució industrial. Una aproximació a la innovació i la tecnologia per aplicar el coneixement que aterra amb la creació dels laboratoris. No obstant això, “la Guerra Civil Espanyola ho va capgirar tot i va provocar un gran retrocés”, apunta Entrena. “Per sort, amb la recuperació als anys 60 es comencen a crear els veritables departaments d’investigació, per convertir-se en empreses realment potents, com per exemple amb Uriach, que ja té 180 anys d’història”. I la Biodramina, com a cirereta del pastís.
“La Guerra Civil Espanyola ho capgirar tot i va provocar un gran retrocés en la indústria farmacèutica”
El producte estrella: la Biodramina
La icònica marca Biodramina, de la farmacèutica catalana Uriach, compleix 70 anys. Després de set dècades, aquest medicament continua sent un referent en la prevenció i el tractament dels símptomes del mareig produïts pels mitjans de transport. Els seus orígens es remunten el 1944, amb el desembarcament de Normandia. El Doctor Joan Uriach, president honorífic de la companyia, va saber de l'existència d'un fàrmac que es facilitava als soldats que anaven a combatre a la guerra per a evitar que es maregessin i va decidir portar-lo a l’Estat espanyol, comercialitzant-lo el 1952 amb el nom de Biodramina.
Entrena i Sequero expliquen que “és el producte més icònic de la companyia, però no el més important ni el que ha aportat la facturació més elevada”. A més, detallen que als anys 60, amb l’auge dels famosos cotxes 600 i amb unes campanyes de publicitat que anaven al públic objectiu, com ara en agències de viatge o creuers, va ser tot un èxit. Fins avui, que no es parla de producte del mareig, sinó de la marca.
Els pacients: cada vegada més empoderats
Un dels canvis més notoris al llarg dels anys ha sigut que abans els pacients eren “passius”. És a dir, segons apunten els impulsors, molts d’ells eren pacients que bevien, fumaven i no es cuidaven. Els donaven un fàrmac i ja “estava solucionat”. En canvi, en l’actualitat es tracta d’un pacient actiu que es preocupa per la seva salut. Busquen la vida sana, fan esport, dormen les hores corresponents, els agrada el ioga, el mindfulness i troben solucions naturals.
Un cartell de Biodramina | Cedida
Un recorregut a la medicina catalana que troba lloc a l’amistat entre el doctor Uriach, Esteve i Almirall. Els expositors detallen que és comú que en un gremi hi hagi rivalitats, però aquí estaven molt units, havien estudiat junts i s’ajudaven molt entre ells. “Tenien una voluntat catalana tradicional de cooperar per avançar, de si creix un, creix tothom”, conclouen.