El gir a l’esquerra, l’èpica de la remuntada, el populisme podemita. Aquests han estat els titulars i els comentaris de mitjans i polítics als darrers anuncis del president espanyol sobre mesures per afrontar l’impacte de la inflació sobre la majoria de la població. Españolitos, en diuen alguns.
El mite de Robin Hood
Tot i que bona part de les mesures són ampliació d’altres ja anunciades i ja en vam parlar aquí no fa pas gaire, n’hi ha alguna de nova que paga la pena valorar més detingudament. En tot cas, el més nou és el to, el discurs. La suposada èpica d’enfrontar-se als poderosos en profit de les classes mitjanes i treballadores. Com si es tractés d’un nou Robin Hood, vaja.
Diu la llegenda, que Robin Hood es dedicava a prendre les riqueses de nobles i terratinents anglesos per repartir-les entre els pobres. Les versions modernes, sobretot a través del cinema, han popularitzat la imatge de l‘heroi proscrit enfrontat directament al xèrif, representant del sistema de poder encapçalat pel rei, Joan Sense Terra.
El dilema del Banc Central Europeu
Com en el cas de les energètiques, la banca també ha començat a trobar-se amb beneficis “caiguts del cel”. No tant perquè el Banc Central Europeu ja hagi augmentat els tipus d’interès -que ho farà al setembre-, sinó per les expectatives de noves pujades, una d’elles ja anunciada per la mateixa Christine Lagarde per abans de final d’any. Probablement els anuncis anticipats del BCE obeïen a la voluntat de no desfermar expectatives desmesurades i evitar moviments especulatius derivats de la incertesa. Tanmateix, el preu al que els bancs es presten els diners entre ells i valor general de referència, l’euribor, ja ha començat a pujar i els especuladors han considerat que els augments del preu del diner anunciats pel BCE només són l’aperitiu de noves pujades imminents i més intenses.
Segurament, és l’hora que la banca torni a la societat una part de tot el que n’han obtingut els darrers anys
Tanmateix, podrien equivocar-se perquè si bé la tradicional política dels bancs centrals -i la que ara mateix ja practiquen la Reserva Federal nord-americana i el Banc d’Anglaterra- és la d’apujar el preu del diner per frenar les tensions inflacionistes, ara no és ben bé clar que, si més no a Europa, s’opti per aquesta via. I és que un pujada de tipus gaire intensa podria encara reforçar la crisi econòmica que amenaça el continent. Sobretot si la indústria alemanya queda sotmesa a restriccions energètiques a causa de la seva dependència del gas rus.
L’impost temporal a la banca
No defensarem pas ara la banca, però el cert és que el sector acaba de recuperar la via dels beneficis després de dos anys d’ajustaments intensificats per la pandèmia. Ajustaments que s’han traduït en importants tancaments d’oficines i acomiadament de treballadors.
En qualsevol cas, el que sí és evident és que el sector financer va ser rescatat massivament, fa poc més de deu anys, amb recursos públics a totes les economies occidentals i, a casa nostra, són dels primers beneficiats del sistema que preveu jubilacions anticipades amb càrrecs addicionals a la caixa de la Seguretat Social. I que, com totes les grans empreses, paguen molt menys impostos dels que els tocaria.
Per tant, ja està bé un impost temporal sobre la banca, que la mateixa Lagarde ja fa dies que va apuntar. Segur que amb la pujada de tipus podran augmentar els marges amb què treballen i això els ajudarà a fer més diners. Ara, segurament, és l’hora que tornin a la societat una part de tot el que n’han obtingut els darrers anys.
La gratuïtat dels trens de rodalies i de mitja distància
Alemanya ja va decretar fa uns mesos una important rebaixa en els trajectes en trens regionals i metropolitans. La mobilitat metropolitana és poc sensible -si més no a curt termini- al preu. El ciutadà disposa d’una oferta eficient de transport metropolità o agafa el vehicle privat. En canvi, on la mesura sí que sembla que ha funcionat ha estat en els trens regionals. Primer per la densa i equilibrada xarxa de ciutats alemanya. I segon, perquè l’alta velocitat no hi està tan desenvolupada com a Espanya i els trens regionals continuen sent prou eficaços i competitius -sobretot si se n’abaixen substancialment les tarifes- amb el vehicle privat.
Així, que des de la Moncloa es fixen en l’exemple alemany i amplien les mesures ja anunciades en matèria ferroviària. En principi, un missatge a favor del transport públic que compensa ideològicament la subvenció als carburants del transport privat.
Segurament, els assessors monclovites no van caure primer que el transport públic més utilitzat és el metropolità, que és en mans d’ajuntaments, àrees metropolitanes i comunitats autònomes. Per tant, malgrat l’oferiment inicial de contribuir a rebaixar-ne els abonaments en un 30%, el requisit que les administracions titulars hagin d’afegir-hi un 20% addicional fa la mesura menys efectiva i més incerta. Sobretot a les administracions locals i autonòmiques no governades pels socialistes, que són la majoria.
Com quasi tot a la vida, tot té dues cares i la positiva és que les vendes als Estats Units i l’àrea del dòlar esdevenen més competitives -podrem exportar més
Els assessors monclovites potser no sabien -o sí que ho saben i només volen enredar la troca- que el transport regional a Espanya està sota mínims excepte a Catalunya i a la comunitat de Madrid. La política de fer arribar l’AVE a totes les capitals de província, encara que sigui per connectar-les amb Madrid, ha convertit la xarxa d’alta velocitat no en un corredor per unir grans nuclis d’elevada demanda, sinó en una xarxa regional que, òbviament, es trepitja amb la que ja existia. Per tant, l’opció de Renfe ha estat anar eliminant l’oferta de connexions regionals en ample ibèric per estalviar-se costos i mirar de compensar les deficitàries connexions en alta velocitat.
Segons la recent creada Alianza Ibérica por el Ferrocarril, fora de Catalunya i Madrid amb prou feines hi ha un o dos trens regionals -entre ciutats de 250.000 habitats cap amunt- al dia sobre vies convencionals, quan a França o Alemanya n’hi ha 10 o 15.
En conclusió, l’anunci sobre la gratuïtat dels abonaments als serveis regionals durant quatre mesos és poc més que fum. I pel que fa al transport metropolità no sembla que sigui gaire cosa més.
La caiguda de l’euro encareix un vint per cent les importacions energètiques
Tot plegat encara es complica més amb la revaloració del dòlar davant l’euro, o el mateix ien japonès. Les elevades taxes d’inflació estatunidenques – allà sí amb una demanda reescalfada pels importants ajuts governamentals a les famílies-, ha obligat la Reserva Federal a ser molt diligent amb l’augment de tipus d’interès i els capitals abandonen altres monedes per trobar refugi en un dòlar més rendible i més segur. Perquè aquests mateixos capitals anticipen i reforcen la tesi que Europa aviat entrarà en recessió. I és que plou sobre mullat. Perquè la gran majoria del comerç internacional es fa en dòlars, començant per l’energia que, només per la depreciació de l’euro en un any ja s’ha encarit un 20 per cent. I el mateix, si fa o no fa, pel que fa als cereals i altres importacions alimentàries.
Com quasi tot a la vida, tot té dues cares i la positiva és que les vendes als Estats Units i l’àrea del dòlar esdevenen més competitives -podrem exportar més- i que als turistes d’aquests països els resulta més barat venir a casa nostra, com ja estem notant a hores d’ara. Però en l’actual conjuntura, la depreciació de l’euro davant el dòlar és globalment una mala notícia addicional.
Cures pal·liatives i de curandero
El verb esmolat de les rèpliques parlamentàries de Sánchez va qualificar, amb raó, de solucions de curandero les propostes esbossades per la dreta per afrontar la crisi de la inflació. Tanmateix, en el millor dels casos, les de Sánchez només són cures pal·liatives, si no obertament placebos per entretenir el malalt.
Les mesures estructurals que podrien haver fet l’economia espanyola menys vulnerable a la crisi inflacionista no s’han pres en tots aquests anys de mandat per manca de voluntat política. Amb totes les limitacions derivades de la globalització, el marc europeu i la mateixa acció pública, el govern "més progressista de la història” no ha avançat gens, o molt poc com a màxim, en el retorn de la competitivitat als mercats oligopolistes que són ineficients, capten moltes rendes que no els pertocarien i resten competitivitat i benestar. Com a compensació, se’n pretén castigar alguns amb nous impostos temporals i cosmètics.
Les mesures estructurals que podrien haver fet l’economia espanyola menys vulnerable a la crisi inflacionista no s’han pres en tots aquests anys de mandat per manca de voluntat política
Per no parlar de la reforma fiscal que hauria de deixar de penalitzar les classes mitjanes treballadores i les empreses petites i mitjanes. Que hauria de contribuir a disminuir l’economia submergida i a evitar l’escàndol de les grans empreses que quasi no paguen impostos.
I, malgrat l’únic intent positiu amb la pujada del Salari Mínim, encara estem molt lluny de revertir un model econòmic basat en salaris baixos i treballadors pobres. Parlant de salaris baixos, no fa gaire, en un aplec a Madrid de les principals patronals del comerç, la restauració i la distribució, la reclamació al govern espanyol va ser de potenciar la immigració d’africans i llatinoamericans perquè els treballadors que podrien venir de l’est -com ara d’Ucraïna- ja estaven prou bé a casa seva per obtenir els salaris que el sector els pretenia oferir.
I ja no parlem de polítiques a llarg termini d’eficàcia de l’Administració pública i de les seves inversions o de millora de l’educació i la formació permanent o de suport a la ciència i la innovació. Aquesta és la diferència entre polítiques efectistes i superficials i polítiques veritablement transformadores.
La Carta Magna de Joan Sense Terra
De Robin Hood no tenim cap evidència històrica que contribuís a la justícia i al progrés de la societat anglesa. Tanmateix, anys després, una revolta va imposar a Joan Sense Terra, la Carta Magna Libertatum, que limitava el poder del monarca i el sotmetia a la llei i al control d’una comissió o parlament. La Carta Magna està considerada un valuós antecedent de les constitucions modernes, però no es té cap constància que Robin Hood hi tingués res a veure.
Ara, no ens equivoquéssim pas. Al rei anglès Joan I Plantagenet li ha quedat el sobrenom de Sense Terra no pas perquè la Magna Carta el desposseís de les seves propietats, sinó perquè inicialment era el cinquè fill del rei Enric II i, com a tal, no tenia dret a gaires propietats. Fins que va esdevenir rei, és clar.