"Va ser com mirar l'apocalipsi". La magnitud del terratrèmol que la pandèmia ha suposat per al conjunt de la cultura, i especialment per a la cultura de base, a Barcelona i els seus voltants, s'ha fet sentir en les vides de les professionals de tot el sector. En dona compte el director del segell barceloní DIY Snap! Clap! Club, Dani Cantó, –al voltant del qual s'han articulat algunes de les propostes més interessants de la Barcelona underground postcovid, com el Cuarentena Fest o el Festival Bucle, a la Sala Taro de Sants.
L'apocalipsi encara no ha amainat, però. El mateix Cantó expressa la seva preocupació per un estiu parcialment actiu però, fins a cert punt, perdut. "Nosaltres ja estem treballant de cara a l'octubre: els aforaments no han canviat i programem amb unes condicions inviables sense ajuts". Constata, però, que el públic potencial de la música de base barcelonina està més que present, en tant que, afirma, les escasses experiències en directe que han pogut celebrar en els moments de treva dels darrers mesos –com Bucle– han estat "un veritable èxit". Un èxit, però, que no s'ha pogut traslladar a noves solucions.
Les institucions, com coincideixen des de tot el sector, no han estat un interlocutor actiu. Tot i que és cert que les concessions econòmiques han existit –el mateix festival organitzat per Snap! i Taro es finança al 80% amb una subvenció cultural de 6.000 euros– la cultura de base barcelonina en general no troba que s'hagin buscat solucions específiques per facilitar la feina a sales, segells i bandes. El gestor de la Taro, Josep Comas, no pensa, però, que hagi estat un cas de negligència per part de les autoritats. "L'aire que es respira a les reunions institucionals és que s'entén la situació, però estan desbordats; no crec que sigui passotisme, sinó massa feina", constata.
Gabriel Guerrero (Afores Fest): "En època de pandèmia les bandes petites no tenen cap garantia"
El curator de l'Afores Fest del Prat de Llobregat, Gabriel Guerrero, lamenta aquesta distància. Per a Guerrero, les institucions haurien d'"involucrar-se més en generar espai per donar a conèixer propostes culturals de base" –quelcom que, amb la pandèmia, s'ha fet molt més complicat. Les condicions sanitàries per als concerts en viu en espais tancats, com les sales, fan encara més complexes les matemàtiques per cobrir costos, i l'aire lliure sovint no és una opció per a la cultura de base. "Hi ha propostes que poden vendre 50 tiquets, quan per un acte a l'aire lliure necessites vendre'n entre 200 i 400 per fer-ho viable", lamenta Comas. En una direcció similar, Guerrero lamenta que "en època de pandèmia les bandes petites no tenen cap garantia".
Als costos econòmics per als agents de base del sector musical s'afegeix un profund aspecte emocional, anímic, per a un sector que fa més d'un any que està "no només confinat, sinó parat, sense objectius". Comas detecta, de fet, la potencial feta malbé de tota una generació de productores, bandes i consumidors. "Sense posar-nos dramàtics, és cert que hi ha hagut una gran pèrdua d'idees", afirma. Un model de ciutat massa encarat cap als macrofestivals –pel retorn turístic i econòmic, sovint més que pel potencial cultural, com coincideixen des del sector– posa encara més tanques a l'accés a projectes més diversos. "Sovint el públic més jove no es pot permetre les entrades d'un festival, i davant això és on han de funcionar els ajuts", etziba Cantó. "Si una entrada val 50 euros, la cultura ja no és un dret tan necessari".
Love of Lesbian no serveix
Els diversos experiments amb el retorn a la música en directe sense distàncies ni cadires han estat, com a mínim, divisius. Des del concert de Love of Lesbian al Sant Jordi amb tests d'antígens previs a les experiències, ara se sap que fallides, de Cruïlla, Vida i Canet durant el juliol, les proves organitzades per la indústria musical i les administracions del país no han donat respostes conclusives sobre les possibilitats de tornar a programar música en directe.
"El problema és que la majoria dels experiments que s'han fet van cap a les grans indústries", denuncia Cantó. En la mateixa línia, per a Comas, haguera estat més profitós per al sector programar aquest tipus d'experiments en entorns més petits i controlats. "Tindríem dades molt més acotades si haguéssim ajuntat 100 o 200 persones en un entorn controlat", afirma.
Dani Cantó (Snap! Clap! Club): "La majoria dels experiments que s'han fet van cap a les grans indústries"
Les condicions que s'han plantejat pel retorn de la música en viu en espais tancats són ja no només alienes a les sales més petites, sinó sovint inviables. "Una sala amb un aforament de 100 persones no es pot permetre contractar personal sanitari i fer centenars de tests d'antígens cada nit. Això surt més car que no fer res", lamenta Comas. En aquest sentit, des del sector coincideixen a demanar més concreció i estructura als plans de les institucions. Tot i que, com constata el gestor de la Taro, "les restriccions són complexes i les condicions varien dia a dia", la cultura de base dubta sobre la viabilitat d'operar amb aquesta incertesa a llarg termini. "En els propers mesos cal una definició clara per part de les institucions sanitàries de quines seran les condicions. Cal facilitar un missatge de què la cultura en realitat és segura", conclou Cantó.
Futur i sector
"Ningú s'està preparant per si les coses no tornen a ser iguals", avisa Comas. La música de base encara els mesos que venen sense la certesa de quin serà el seu model. El retard de les institucions pel que fa a l'establiment de mesures i la seva manca de disponibilitat per a les sales, segells i grups que no apareixen als informes d'impacte turístic, fan que es miri amb esperança un cert esperit autogestionari. "Cal treballar en una unitat, entre el teixit, els grups i el públic", planteja Cantó, que entén les ofertes culturals alternatives com una eina perquè el públic pugui conèixer "una altra ciutat".
Tot i la fortalesa de moltes de les propostes culturals de la ciutat –com constata Comas, les sales, segells i grups barcelonins són cada cop més "sòlids i eficients"– es lamenta una certa manca d'organització en el sector. Cantó adverteix, en aquest sentit, que "el teixit petit de Barcelona està molt feble". "Hem tingut problemes de llicències, soroll, espais... No hi ha una estructura potent de sales a Barcelona". Les possibilitats, però, hi són. Des d'acords amb l'ens públic per la cessió d'espais de l'Ajuntament –un model amb què Guerrero està més que satisfet, ja que per aquest camí transcorre el festival Afores– fins a la rehabilitació d'espais de la ciutat com a sales de concert. El membre d'Snap! posa l'exemple dels centres cívics de la ciutat, una estructura que, tot i no dependre directament de l'administració, "compta amb equipaments i hauria d'estar disponible" per al sector cultural.
"Sense els grups que comencen a les sales, qui tocarà al Primavera Sound 2030? No podem estar sempre vivint de la Rosalía"
Una música de base més sòlida permetria una certa independència respecte als macrofestivals –uns espais que, tot i que es poden complementar amb les propostes de menys impacte, no poden significar el conjunt de la cultura de la ciutat. "No podem escapar de la força dels festivals però si l'única estructura que queda viva són ells, perdrem tot el públic", reconeix Cantó. La transició de les propostes culturals de base cap a espais més industrials no sempre està clara. Guerrero afirma, de fet, que, "grups locals que porten anys amb molt d'èxit a l'escena mai apareixen en els cartells dels grans esdeveniments". Un sector musical de base potent garanteix, en aquest sentit, una pedrera de músics que faci viable l'escena de la ciutat. "Sense els grups que comencen a les sales, qui tocarà al Primavera Sound 2030? No podem estar sempre vivint de la Rosalía".
Música de rodalia
Tot i que des del sector lamenten que sovint les sales estan sent centrifugades de Barcelona, veu la necessitat d'una certa descentralització de les propostes culturals des de la ciutat cap a l'àrea metropolitana. Tenir presència més enllà de la capital permet, segons l'organitzador, un contacte amb el territori que genera sinergies amb les propostes culturals que s'hi generen i amb els públics potencials. Afores, de fet, ha estat la primera oportunitat d'alguns dels projectes més interessants del Baix Llobregat –una comarca, val a dir, especialment activa pel que fa a la diversitat i rellevància de les propostes que hi surten– i la resta de la rodalia barcelonina, com la castelldefelenca Cabiria o bandes barcelonines com Tronco i Centauros.
"Calen propostes interessants a les rodalies, per evitar aquest centralisme que força a anar a Barcelona per qualsevol cosa"
"Calen propostes interessants a les rodalies, per evitar una mica aquest centralisme que força a anar a Barcelona per qualsevol cosa", demana Guerrero, que veu la possibilitat de crear una sort d'escena fora de la ciutat que ofereixi una alternativa i un complement a l'ecosistema capitalí. L'accessibilitat és un factor rellevant, com també ho és la construcció d'un costum fora de Barcelona. "Hi ha molta gent que si ha de fer coses a Barcelona ja no hi va, i apropar les propostes culturals al territori activaria el públic", augura Guerrero, que pensa que una proposta més propera als públics de la rodalia incentivaria, a més, el descobriment de noves propostes musicals. "Si cada setmana a un espai es programa música, ja es crea un circuit, i amb aquesta infraestructura organitzada el públic comença a anar-hi regularment més enllà del cartell".
Totes les propostes de futur per al sector musical, però, pengen d'un fil que recorre des de la sala més petita fins als treballadors de la barra del Primavera Sound: la precarietat laboral. Les condicions dels treballadors de la cultura són, fins i tot abans de la pandèmia, un problema que el sector, juntament amb les administracions, ha de saber resoldre, segons coincideixen totes les veus. Per a Cantó, de fet, "sense pensar un pla que passi per reivindicar els treballadors de la cultura, tota la resta que vingui no serà més que un pegat".