Malgrat que des de ja fa uns anys visc a Múnic, on actualment treballo per a una multinacional xinesa, aquest article l'escric des de Shenzhen. El cas és que, per motius de feina, els últims anys he estat viatjant de forma regular a la Xina, visitant principalment les seves tres grans ciutats referents tecnològiques: Shenzhen, coneguda com el Silicon Valley de la Xina perquè aglutina el clúster de manufactura electrònica (majoritàriament embedded systems) del país; Shanghai, clúster de la indústria de semiconductors i disseny de xips; i Beijing, clúster de desenvolupament de tecnologia IA. D'alguna manera, Shenzhen assumeix el rol d'excel·lència en producció de maquinari, mentre que Shanghai i Beijing acaparen l'excel·lència en disseny d'algorísmica i programari.
Des de l'aeroport de Shenzhen, fent temps mentre espero per embarcar en un vol que m’ha de portar a Beijing, aprofito per reflexionar -i prendre’n nota per escrit- sobre les diferents valoracions de la cultura STEM -i les seves derivades com són les oportunitats laborals i les condicions econòmiques- que es tenen a la Xina i Alemanya en comparació amb Catalunya i Espanya, basant aquesta anàlisi exclusivament en les meves pròpies vivències, percepcions personals i relacions interpersonals amb companys de feina i de l’ecosistema tech del meu entorn, com a doctor enginyer electrònic amb més de vint anys d’experiència internacional en diverses corporacions d’àmbit tecnològic, tant en l'àrea d'enginyeria maquinari/programari i desenvolupament de producte com en l'àrea de recerca i innovació.
Sovint es diu que és necessari previsualitzar l’assoliment d’un repte o somni personal per després treballar de valent per aconseguir-lo i fer-lo real
Per una banda, en referència a les diferències culturals sobre la conceptualització STEM (Science, Technology, Engineering & Mathematics), i anant ara al gra, una primera diferència que detecto en comparar Xina/Alemanya amb Catalunya/Espanya és la valoració que se'n fa de la titulació de doctor enginyer (3r cicle) versus de les titulacions d'enginyer (2n cicle o màster) i enginyer tècnic (1r cicle o grau). La meva pròpia experiència personal constata que a Catalunya i Espanya, tant el C-level suite (cal recordar que només quatre dels trenta-cinc CEOs de les companyies de l’IBEX35 són doctors) com sobretot el departament sencer d’HR (amb absència de perfils tècnics-tecnològics) de la majoria d’empreses, no hi veuen cap diferència substancial o meritòria -tot és el mateix segons ells- mentre que a Alemanya i també a la Xina -almenys a l’empresa on jo treballo- hi visualitzen una diferència notòria a favor del doctor enginyer en termes d’habilitats de recerca contrastades i major capacitat de creació de valor orientat i transferible a les Business Units (BU). I no només això, sinó que, el que és més important, estan disposats a pagar-ne la diferència salarial que se’n deriva -clar indicador d’una més forta i arrelada cultura d’innovació d’aquestes empreses-, on clarament es constata com el pla de carrera d'un perfil tècnic/científic top performer o high potential té major recorregut i està més ben retribuït que el d'un perfil gestor o managerial/executive -un fet extremadament difícil o gairebé impossible de veure a Catalunya-.
Per altra banda, en referència a les oportunitats laborals i condicions salarials de perfils STEM a Alemanya/Xina respecte a Catalunya/Espanya, puc parlar-ne a través d'alguna anècdota personal. Així, per posar aquest tema en context, sovint es diu que és necessari previsualitzar l’assoliment d’un repte o somni personal –en altres paraules, experimentar emocionalment l'èxit d'aquell objectiu vivint-lo ja abans que passi- per després treballar de valent per aconseguir-lo i fer-lo real. I és ben cert -s'ha demostrat en multitud d'ocasions- que aquesta estratègia i tàctica funcionen, tant en el dia a dia de qualsevol carrera professional com també en el món de l'esport.
En línia amb això, recentment he codirigit una tesi d'una estudiant de doctorat industrial a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i recordo recomanar-li a l'estudiant que comencés pel final, i això volia dir redactar com més aviat millor, almenys a escala de draft, les conclusions de la tesi que necessàriament generessin impacte al tribunal de tesi -sigui qui sigui l'expert que finalment hagi d'avaluar aquella tesi doctoral un cop l'estudiant en faci l’entrega i la defensi- i després ja aniria afinant aquestes conclusions preliminars a mesura que obtingués resultats reals durant l'execució i la implementació d'aquesta. Utilitzant d’exemple aquesta anècdota, crec que Catalunya hauria de fer un exercici similar de visualització pel que fa al seu objectiu de posicionar-se com a regió de coneixement avançat amb tecnologia puntera capaç de generar i atraure el millor talent STEM en l'àmbit mundial.
Així doncs, cal començar pel final, i això vol dir, en termes pràctics, que Catalunya ofereixi i visibilitzi de forma continuada en el temps un bon grapat de posicions de feina d'alt valor afegit -per exemple un centenar d'ofertes de treball actives d'aquest nivell- i, sobretot, amb compensationpackages extremadament competitius. Sí, és hora de parlar obertament de paràmetres no només qualitatius, sinó també quantitatius, i aquesta és una xifra prou normalitzada que es veu de forma quotidiana en jobpostings d’altres països competidors pel talent i referents com són els Estats Units o DACH (Alemanya, Àustria i Suïssa). Perquè aquesta condició -un salari top per a perfils STEMtop- és, amb rotunditat, el punt de partida, la condició innegociable i el motor que ha de moure tota la maquinària, i, per tant, l'estratègia s'ha de centrar a generar i visibilitzar aquest centenar de posicions ben pagades d'àmbit tecnològic i alt valor afegit, obertes de forma permanent en el temps -o sigui, quan una d'aquestes places s'ocupa perquè una empresa contracta un d'aquests perfils experts d’impacte, de forma natural se n'hauria de generar una altra de nova en qualsevol altra empresa a Catalunya- de manera que sempre hi hagi un centenar de places obertes al mercat a la recerca de candidats que hi vulguin aplicar.
Aquest indicador o KPI (key performance indicator) –una àmplia oferta de places STEM ben remunerades estables al llarg del temps- és precisament avui la diferència més gran entre Múnic i Barcelona en termes de cultura STEM desplegada i contrastada amb fets reals. Cal millorar doncs l’oferta i la retribució del talent STEMtop si volem que Barcelona solucioni la bretxa actual per poder competir amb regions punteres com Califòrnia o Baviera a la Champions League de l’enginyeria, la ciència, la tecnologia i la innovació.
Cal millorar l’oferta i la retribució del talent 'STEM' si volem que Barcelona solucioni la bretxa actual per poder competir amb regions punteres
El primer pas sempre és somiar en gran (dream big!). Aconseguir aquest somni hauria de ser la prioritat i tot el pla que es derivi d'aquí per fer-ho realitat són tasques "to do". Així, les tasques a fer consisteixen a crear i fer possible l’arribada a Catalunya dels tipus d'empreses capaces de generar aquestes posicions, perquè són exactament aquestes empreses les que, en conseqüència, demostren tenir una forta cultura d’innovació en el seu ADN. Si fa falta donar facilitats econòmiques a aquestes empreses -com a avantatges fiscals i terrenys gratuïts en polígons industrials- a canvi que elles generin aquestes posicions, fem-ho. Tota aquesta inversió s'amortitza a llarg termini amb la creació de valor que generi l’esmentada empresa.
Un exemple similar d'aquest cas macro extrapolat a nivell micro és fàcil d’il·lustrar en l’àmbit de l'educació: tots estem d’acord que la millor inversió que poden fer uns pares amb els seus ingressos o estalvis és prioritzar-los en l'educació dels fills. El mateix passarà pel que fa a la creació i ubicació d'empreses d'alt valor a Catalunya, l’aposta per empreses innovadores que valoren (mitjançant fets i no paraules) el talent dels top performers, d’aquells perfils visionaris i savis capaços de generar riquesa i prosperitat, aquesta és la inversió òptima a llarg termini per a l’economia i societat catalanes, i on tant el territori com la mateixa gent que hi viu en formaran part i en sortiran beneficiats -un win-win liderat i orquestrat per perfils STEMtop ben pagats i motivats, que esdevindran referents i llegenda.
Convé doncs centrar-nos en els salaris per connectar amb el millor talent, perquè el treball, el negoci i la cultura han canviat. Sí, el món ha canviat, i tot això ja no va de missioners (en aquest context també anomenats patriotes), això va de mercenaris, aquesta és la nova realitat o the New Normal. I si algú encara no ho té clar que ho pregunti a les noves generacions.
Vist en perspectiva, després d’uns anys de viure a Alemanya i de voltar per mig món, penso que viatjar i treballar a l'estranger durant una temporada més o menys llarga ja no és una etapa opcional, sinó obligatòria per a qualsevol persona ambiciosa de perfil STEM. Ara toca això. En aquest sentit, a Catalunya disposem bàsicament de tres eines que permeten connectar, ja de ben aviat, el jovent de vocació STEM d’aquí amb el món exterior: universitats i centres de recerca (via iniciatives com Erasmus, projectes finals d’estudis fets a l’estranger, projectes de recerca comunitaris finançats per la Comissió Europea, etc.); escoles de negoci (mitjançant cursos executive education compartits i repartits en estades a altres escoles de negocis d’altres països); i empreses multinacionals ubicades a Catalunya amb delegacions o clients ubicats a l’estranger.
Convé aprofitar i explotar aquestes vies donat que el món cada cop és més petit i avui qualsevol perfil STEM ha d’interactuar amb gent de tot arreu, a la vegada que en només deu o dotze hores pots desplaçar-te a qualsevol racó del món. Així doncs, ras i curt, marxar una temporada fora s'hauria de veure com un fet natural i necessari -voluntari, no pas forçat, però al mateix temps obligat per les circumstàncies i condicions d’entorn actuals- i com una etapa més del procés de formació i creixement personal i professional. Poso la Xina d'exemple: un gran nombre d'estudiants xinesos es formen a les millors universitats de tot el món per després tornar, treballar i contribuir a la Xina. A més, és interessant el cas d’un company a Shenzhen que, per haver estat el millor de la seva promoció durant l’època d’estudiant, a part de rebre el seu salari a l’empresa on treballa, rep també una respectable retribució addicional del govern xinès mentre ell compleixi la condició de residir i treballar a la Xina.
Viatjar i treballar a l'estranger durant una temporada més o menys llarga ja no és una etapa opcional sinó necessària
Un cop assimilat el fet que viatjar amb aquests objectius porta inherent l’aprenentatge dels softskills de multiculturalitat i internacionalització, la veritable qüestió aquí és si, després de marxar fora durant uns anys per feina i creixement personal, es donaran les condicions adequades per poder tornar a Catalunya i fer que aquest viatge natural esdevingui d'anada i també de tornada (roundtrip), la qual cosa hauria de ser un fet totalment normalitzat, però que avui encara no està solucionat i no és pas un tema menor.
Així doncs, el diagnòstic està fet i, d’alguna manera, deixa constància del roadmap a seguir, de forma que si espavilem i aconseguim implementar la solució, el talent vindrà -també molt del talent català que un dia va haver de marxar fora a la recerca de futur tornarà si aquestes mateixes condicions i posicions laborals es donen i es troben a casa nostra- i Catalunya pot arribar a posicionar-se com una de les millors regions STEM del món per treballar i viure. Cal dir a favor nostre que la part relativa al clima mediterrani, el sol gairebé diari, el menjar saludable, les òptimes condicions per a la pràctica de l’esport, el sistema de salut pública, l’empatia i l’esperit acollidor de la gent, i la bona qualitat de vida en general, està prou ben resolta des de fa temps i en aquests aspectes anem per endavant. Ens falta doncs una massa crítica de posicions de treball d'alt valor afegit ben pagades, amb una retribució tan competitiva o més que la de les altres regions o hubs tecnològics a escala mundial, incloent-hi Califòrnia, Shenzhen i Baviera. Perquè la realitat és que, avui, ciutats com Múnic ofereixen més i millors places STEM que Barcelona, malgrat que el cost de vida d’ambdues ciutats és molt similar (a excepció de les taxes fiscals, fet que tindria fàcil solució).
Ens en queda molt encara, culturalment parlant, pel que fa a assimilar la conceptualització, impacte i transcendència STEM per poder competir de tu a tu contra els millors, però podem aprendre d’ells, assimilar, digerir, canviar per millorar, i finalment aconseguir-ho. Si ho fem, no hi ha dubte que el talent vindrà - per si mateix, i no farà falta anar-lo a buscar. If we build it, they will come.