Escoltant les cançons del festival d’Eurovisió vaig trobar el que cercava. M’agrada el llenguatge personalitzat, utilitzable, mestís, adaptat a cada moment, col·lectiu i entorn geogràfic; i encara més, que els joves el musiquin divertint-se, provocant i subvertint-lo. Doncs bé, en mig del batibull d’idiomes sincopats i mal parlats -mira que són boniques totes les llengües i com s’esforcen a destruir-les!-, em vaig quedar amb el slo(w)mo, càmera lenta, de la cançó que representava a Espanya. La mami ens incita i ens demana que posem un vídeo: suaument començarem a notar els efectes de la música i de la mami. La lletra d’aquesta cançó és la recreació barroera del mite de la dona fatal devoradora d’homes, al servei del mascle i traspua reaccionarisme: per respectar la llibertat d’opinió, el president de RTVE no va donar permís per llimar-la i fer-la més d’acord amb els valors europeus.
A la portada del darrer número del mensual Alternativas Económicas s’inclou una guia d’iniciatives col·lectives i d’economia social que s’estan introduint a la societat, com ara el cotxe compartit, les comunitats energètiques, els supermercats cooperatius, la moneda social, la banca ètica, les eco xarxes o les estratègies del retail per evitar el desaprofitament del menjar. Junt amb aquestes activitats, en podríem afegir unes altres que completarien el panorama dels esforços que la societat europea desenvolupa vers el reequilibri mediambiental malmès. De l’enumeració d’aquestes activitats se’n pot deduir que hi ha consciència particular, de les empreses i del sector públic per reduir la desfeta del planeta. La pregunta és si la velocitat del canvi és l’adequada per obtenir els resultats previstos pels anys 2030 i 2050, o la marxeta impedirà arribar a temps.
Els “dos raptes d’Europa”
Hi ha canvi o no? Avancem al ritme previst? Per intentar esbrinar quina hauria de ser la cadència de les transformacions segons els objectius d'aquí a vuit anys, partim d'un seguit de constatacions provocativament desendreçades. El 43% dels espanyols ha reduït el consum de carn vermella i el 17% s'identifica amb l'opció flexiteriana, de menor consum de carn i peix, segons es desprèn de l'Observatori Nestlé sobre Hàbits Nutricional i Estils de Vida de les Famílies; tinc nebots vegetarians i vegans, encara que jo menjo, amb molta moderació, carn vermella. El 74% dels consumidors prefereix els productes locals, de quilòmetre 0, venuts directament pels productors o amb molt pocs intermediaris, segons Kantar; dit això, molta producció agrícola i ramadera encara consumeix excés d'aigua i moltes cadenes logístiques s'allarguen milers de quilòmetres. La majoria de les ciutats estan preparant legislacions per evitar que les compres online empastifin la darrera milla de vehicles que porten les comandes a casa, no obstant la motorització no minva. Els nivells de diòxid de nitrogen, de sofre i d'ozó són els més baixos de la dècada, malgrat que Madrid incompleix els límits legals de NO2, segons Ecologistes en Acció; tanmateix, a aquest ritme, el 2030 ens agafarà amb els pixats al ventre. S'ha retirat la majoria dels peatges de les autopistes espanyoles, ara bé, si s'implanta algun cànon a les vies públiques s'impulsarà l'ús del ferrocarril enfront del vehicle privat; el president de Renfe deia l'altre dia que un peatge de cinc euros de Madrid a València redueix 13.000 tones de C02 a l'any. Ha crescut gairebé el 10% l'ús d'internet al món durant l'any passat, fins als 4,3 mil milions d'usuaris, la qual cosa afecta el 62,5% de la població total; (malgrat això, aquesta informació es podria redactar a l'inrevés: el 37,5% dels humans no té encara contacte amb internet). La digitalització avança a Catalunya a un nivell superior al d'Espanya, doncs fins aquest mes de maig, unes 11.000 empreses entre 10 i 49 treballadors -més les de Lleida i Tarragona que les de Barcelona-, han demanat l'ajuda del Kit Digital finançat pels fons Next Generation; gràcies a aquest ajut de 12.000 euros la meitat de les empreses catalanes aplicaran solucions digitals; l'altra meitat, no ingressa a l'era de la digitalització.
Hi ha canvi, hi ha moviment, encara que les mètriques de les transformacions no acaben de donar resultats francament positius
Moisés Naïm parla obertament de retrocés democràtic fins al punt de titllar-lo d’assalt a la democràcia (Democracias en peligro de extinción,El País, 15/2/22): en deu anys, la població mundial que viu en dictadura ha passat del 49% al 70% i “un grup de líders autoritaris s’apropia d’un bon nombre de democràcies del món”; en això, veritablement retrocedim.
Les constatacions esmentades ens condueixen a afirmar sí, però no. O no, però sí. Hi ha canvi. Hi ha moviment, encara que les mètriques de les transformacions no acaben de donar resultats francament positius. La dècada és llarga i meravellosa. La societat, les empreses, les administracions i l’opinió pública malauradament no avancen de forma rectilínia. Encara que els temps són favorables -fons econòmics, legislacions clares i contundents en ambdues matèries-, els interessos particulars divergeixen i les condicions econòmiques no sempre són favorables. Els Next Generation flueixen a bon ritme, i la UE marca un compàs amb moltes corxeres, semicorxeres, fuses i semifuses; fins i tot, amb garrapatea i semigarrapatees, ja en desús.
Dit el qual, els “dos raptes d’Europa” -la sostenibilitat i la digitalització- avencen com la cançó, slo(w)mo. Desesperança com a conseqüència de que progressem a càmera lenta? Si comparem aquestes transformacions profundes d’ara amb altres històriques -l’inici de l’Edat Moderna, la Revolució Burgesa, els descobriments del primer quart del segle XX, o el salt després de la segona Guerra Mundial, per exemple-, constatem la mateixa perplexitat, els mateixos dubtes, les mateixes pors. Serà a càmera lenta, però hi ha marxeta.