Als moments de canvi tecnològic trepidant, com l’actual, es lògic que la desorientació condueixi a dir paraules i expressar sentiments que no es pronunciarien en moments de major tranquil·litat. Si li afegim les tensions vinculades a l’entorn econòmic més immediat, i sobretot, les avinenteses electorals del país que tindran lloc als propers mesos, apareixen malauradament al debat públic paraules i sentiments distorsionants. Com per exemple, el pim-pam-pum contra els empresaris en general i alguns d’ells en concret.
En la societat política democràtica, el legislatiu, el judicial i l’executiu equilibren el seu poder a cop de consens. En l’àmbit econòmic, les patronals, els sindicats i la resta d’organitzacions empresarials i civils es contrapesen per cercar plegats una major riquesa i un millor benestar social. Quan analitzem la història social contemporània europea, apareix la figura de Margaret Thatcher, primera ministre britànica entre 1979 i 1990. Volia desregularitzar el sector financer, flexibilitzar el mercat laboral i tancar les mines de carbó del Regne Unit i, per tot això, necessitava reduir el poder de les trade unions. La dama de ferro va fer un pols definitiu als sindicats i el va guanyar. Caldria distingir entre el reequilibri de poders que cercava i el menysteniment dels sindicats. Ella va optar per les dues coses alhora; la història valora la visió política fins a convertir-la en estendard de les polítiques de dretes mundials, però ha acabat rebutjant les furibundes paraules i accions utilitzades per la líder tory contra el moviment obrer. Les dretes en general mai han tingut simpatia pels sindicats, de la mateixa maneres que les esquerres han recelat de les patronals. Des dels orígens de la revolució industrial, a finals del XVIII i començaments del XIX, els partits conservadors i lliberals construeixen governs que permeten que els nous grups d’empresaris emergents, la burgesia, construeixin una societat on els objectius del seu enriquiment exclouen qualsevol moviment societarista o sindicalista.
Maduresa social i política
Però la maduresa política d’aquests governs i de la societat en general permet en molts països la legalització del moviment obrer a la segona meitat del segle XIX. Més volgut o menys, en alguns països d’elevada tradició socialdemòcrata contemporània, com ara Alemanya, els treballadors s’asseuen a les taules dels consells d’administració de moltes companyies.
Fins a l'abril de 1977 no es legalitzen els sindicats contemporanis a l’Estat Espanyol. Tres mesos després, Carles Ferrer Salat impulsa la creació de la patronal espanyola, CEOE. Malgrat les disfuncions produïdes en l’interior de cada organització i en les relacions entre ambdues, sense elles seria inimaginable el progrés social i econòmic dels darrers 50 anys.
L’excés verbal d’alguns, fins i tot de polítics rellevants, sembla tret de segles enrere
Què passa quan la figura de l’empresariat es col·locada en mig de l’escenari polític i social per intentar desacreditar-la? En primer lloc, el mateix que quan s’intenta ridiculitzar la figura del sindicat; encara que hi hagi rebombori -als mitjans, a les xarxes socials-, l'impacte real es força reduït, doncs la majoria de la població rebutja les paraules contra uns protagonistes indispensables. En segon lloc, l’excés verbal d’alguns, fins i tot de polítics rellevants, sembla tret de segles enrere, quan fa temps que la societat ha evolucionat en concòrdia; tornar enrere es pels nostàlgics i amb ells no es construeix el futur. En tercer lloc, de la mateixa manera que hi ha sindicalistes ganduls o malcarats o incomplidors, no tots els empresaris son iguals: es veritat que alguns no paguen impostos, mal compleixen els convenis i serveis als seus treballadors o descapitalitzen les seves empreses per enriquir-se personalment, però la majoria paga salaris dignes, facilita horaris laborals adequats a la maternitat, construeix guarderies al llocs de treball, aplica la flexibilitat laboral, valora el talent, crea plans de carrera pels seus empleats o participa en la vida local.
La societat disposa de nombrosos mecanismes per denunciar situacions de prepotència o incompliment de la normativa. Fins i tot, quan algú desitja avançar cap a models socioeconòmics diferents als actuals -com va fer la Thatcher anorreant els sindicats anglesos-, cal fer-ho amb consideració cap a l’adversari-partner. Mai aprofitar l’avinentesa per desacreditar un col·lectiu social que, conjuntament amb els seus empleats i treballadors, genera riquesa, innovació, inversions, estabilitat i progrés social. Cal perfeccionar el mon que ens han llegat i fer-lo avançar fins on es pugui, respectant els pilars polítics i socials existents.