El 40% de les persones que es consideren classe mitjana fa temps que ja no en formen part, segons el darrer Baròmetre del CIS. S’han desclassat. Estem parlant de grups importants d‘autònoms, comerciants, propietaris de pimes, empleats qualificats, funcionaris, metges, professors, joves amb carrera, obrers qualificats, pensionistes.., que ni ingressen anyalment els diners que asseguren la tranquil·litat econòmica i el benestar, ni poden accedir a un habitatge en propietat, ni sortir a sopar sovint, ni fer vacances cada any, ni ser membre de distintes associacions, ni mantenir l'estatus sociocultural tradicional... Això, sí, la major part dels impostos continuen caient damunt les seves esquenes. El rei no només està despullat: té molt de fred.
Les classes mitjanes europees s’han caracteritzat, des dels seus orígens després de la Segona Guerra Mundial, per ser hegemòniques entre la classe obrera i els rics i poderosos. Gràcies als increments extraordinaris de la productivitat en la immediata postguerra europea, aquest grup social va començar a créixer en nombre d'integrants fins a representar pràcticament els dos terços de la població, absorbint una part important del que abans formava part del proletariat. Es van veure afavorides, d’una banda, per la capacitat d’obtenir majors ingressos individuals i familiars fruit de l’expansió econòmica que esperonava treballs més ben remunerats, i, d’una altra, per l’estat del benestar que es desenvolupava, el qual facilita una millor sanitat, formació, pensions i serveis públics. La centralitat i el progrés -in medio stat virtus- les van convertir en el protagonista social, mimat pel poder, en la mesura que els seus components acaben posant i traient els governs. Tant al camp com, sobretot, a les ciutats, aquest col·lectiu adquireix un nou estatus; els seus membres es presenten com el referent de la modernitat -viatges, vacances a la costa, cotxe, pis propi...-. A l’estat espanyol, l’emergència de les classes mitjanes no es produeix fins a la consolidació dels desarrollisme, cap als 70, però l’embranzida fa que en poc temps es puguin comparar les autòctones amb les europees.
Els feliços anys 80 i 90 van esdevenir dècades de consolidació del seu paper principal social, polític, econòmic. El zenit al nostre país arriba quan els seus membres accedeixen a adquirir valors borsaris a l’època brillant del capitalisme popular.
Ingressos i prestigi, per terra
El transvasament d’una part important de les rendes salarials cap a les de capital s’inicia a escala mundial a partir dels anys 80. Aquest fenomen li dóna la primera clatellada al grup consolidat. La segona es produirà a començament del mil·lenni. Per dos motius fonamentals. El primer, perquè l’era low cost no només obre el camí als preus rebaixats permanentment, que escanya als intermediaris més febles, sinó que afecta extraordinàriament als salaris; la democratització en l’accés a determinats productes, que fins aleshores eren exclusius dels opulents, no amaga una nova realitat: la banalització del lloc de treball i de la seva remuneració, en part, perquè la productivitat no creix, en part perquè augmenten les exigències i la preparació per l’exercici de les funcions professionals dels empleats. I segon, perquè l’estat del benestar, la nineta dels ulls dels governs tant de dretes com d’esquerres, deixa de ser intocable per als primers i les polítiques socials es desacceleren fins a límits insospitables.
Ara el conglomerat és un campi qui pugui sense cap cohesió ni identitat amb un nou comú denominador: menys ingressos, menys consciència de classe
La crisi del 2008, gestionada a Espanya per la dreta, noqueja les classes mitjanes; i malgrat els esforços del govern d’esquerres per reduir als últims anys l’efecte de la pandèmia del 20 i de l’impacte inflacionari del 22 damunt d’elles, el resultat és que les classes mitjanes surten francament afeblides.
Si en algun moment del passat, els sociòlegs es referien a una unitat que es componia per un grup d’alt nivell, un altre de mitjà i un tercer, baix, ara el conglomerat és un campi qui pugui sense cap cohesió ni identitat amb un nou comú denominador: menys ingressos, menys consciència de classe. És com el Big Bang, quan va esclatar en mil trossos. Els mileuristes són els fills putatius d’aquest nou escenari on abans hi havia tranquil·litat econòmica.
En mig del desencís pels ingressos reduïts i pel prestigi perdut, una part d’aquesta classe mitjana benestant abandona les posicions social-demòcrates o demo-cristianes -centristes en definitiva-, que conrearen als orígens de la seva existència. En efecte, aquest va ser el substrat sobre el qual es van fonamentar els Tractats de Roma i es continua basant una part de l’equilibri de la Unió Europea.
La disgregació i la manca d’expectatives de futur aboquen a una part dels seus actius a sumar-se a les teories perilloses dels populismes de dretes. Combreguem amb l‘autoritarisme; es mostren radicalment oposats a les elits governants; lluiten amb totes les eines disponibles, legitimes o il·legítimes, per destruir les estructures de poder actual; són excloents; i s’apunten al neoliberalisme radical, a la desregulació, al nativisme -predomini absolut dels natius sobre la resta-, a la xenofòbia..., justament l’antítesi del que militaven fa un temps. Cerquen unes noves senyes d’identitat en aquells territoris que sempre havien exclòs.
No és previsible una revifada de les classes mitjanes fins a assolir el mateix rol que van interpretar durant la segona meitat del segle passat
És temps de fragmentació. Això és evident. Tant en política com a escala social. Però la diversitat és un valor en alça. No creiem que qualsevol temps passat va ser millor, com deia Jorge Manrique, al segle XV; més aviat som dels que professem fe bastant cega en el futur. Des d’aquesta perspectiva, en mig dels estralls, no és previsible una revifada de les classes mitjanes fins a assolir el mateix rol que van interpretar durant la segona meitat del segle passat. Ara bé, si al valor de la centralitat se li afegeix el de la diversitat, el progrés acaba fent meravelles. A l’immediat futur d’Europa -pròspera, digital, sostenible i social-, la consolidació del consens entre els diferents és capaç de facilitar un escenari més brillant que l’actual per totes aquelles persones que es consideren que formen part de les classes mitjanes. Sense cap dubte, lluny de les vel·leïtats de jugar d’extrem.