Uns quants episodis desgraciats de viatgers a la cerca d'experiències extremes en els darrers temps ens situen davant d'un triangle fatal: el turista que vol sortir de la rutina, l'agència de viatge organitzadora i la companyia asseguradora. El triangle no funciona.
Algunes agències italianes conduïen als turistes a primera línia de foc als noranta a l'antiga Iugoslàvia; en dues hores amb cotxe o autobús des de Kíev et porten avui a visitar la zona de Txernòbil; vehicles d'alta cilindrada et condueixen pel pitjor i millor Soweto a Sud-àfrica, ensenyant-te les cases del bisbe Desmond Tutu, Mandela i la seva exdona, Winnie Mandela, i les clavegueres obertes en mig dels carrers; a qualsevol edat, et fan la primera immersió submarina a les Maldives o a Sharm el Sheik, al Mar Roig; monitors de companyies nòrdiques t'acompanyen en el busseig per sota el gel del Mar Blanc incloent-hi la visita a les illes i al monestir de Solovetsky; per 60.000 euros et pugen a l'Everest, és igual la condició física que tinguis, encara que pots morir en l'intent com al personatge de la pel·lícula dirigida per Baltasar Kormákur el 2015; a la ciutat turística de Pattaya a Tailàndia, on l'altre dia va morir un saltador BASE anglès de trenta-tres anys, et pots tirar des d'un vint-i-novè pis d'un gratacel; a Colòmbia està àmpliament desenvolupat el turisme carcerari.
Tothom té dret a anar allà on vulgui. Però, cal distingir. Primer, no és el mateix el turisme extrem que les experiències no convencionals, encara que de vegades s'assemblen com dues gotes d'aigua. I segon, tot té un risc, però cada persona ha de discernir quin n'assumeix a partir de la seva condició física i anímica, de l'entorn on desitja viatjar o de la situació de la comunitat de destinació. En cada cas, s'hauran de prendre totes les mesures i assumir el cost real de prevenir-les al màxim.
"No és el mateix el turisme extrem que les experiències no convencionals, encara que de vegades s'assemblen com dues gotes d'aigua"
Baixar en bicicleta pel camí de la mort de Bolívia
Per un experimentat en el descens dels rius, fer ràfting és bufar i fer ampolles, i, en canvi, pot ser mortal per un altre que no té aptituds; el mateix li passa a un ciclista habituat a fer muntanya que pot cobrir els 80 quilòmetres de recorregut amb un desnivell de 3.500 metres des de La Paz a Coroico fent el Camí de la Mort a Bolívia sense despentinar-se, mentre s'estimben per aquests barrancs un centenar de persones cada any; per un actor com Àngel Llàcer la shigelosis infectada a Vietnam l'ha portat fins a l'extrem, mentre al seu costat milers de turistes que han viatjat a aquest país no han patit cap malaltia.
Anar a una zona d'alt conflicte, com van fer les dues farmacèutiques de Barcelona i el químic de Girona a Afganistan fa unes setmanes, té un ric elevat; és veritat que anaven organitzades, però això no deixa de significar que en qualsevol moment el perill de les lluites internes es pot desfermar. Culpa d'elles?... Sabien amb què es podien trobar i s'ho van trobar. No és el mateix cas de les dues turistes de Lloret que van tenir la mala fortuna de què un globus es precipités a la Capadòcia; era de matinada a Göreme, a l'octubre de fa dos anys, i va ser un veritable infortuni que pot succeir a qualsevol lloc del món amb mínima probabilitat. La casualitat és una cosa i el risc, una altra.
"La casualitat és una cosa i el risc, una altra"
La pancreatitis que va agafar fa tres mesos el basc Àlex Garcia a Bangkok és un altre infortuni; acaba de sortir ara de l'UCI de l'hospital de Cruces de Bilbao quan fa noranta dies estava entre la vida i la mort i el servei mèdic militar espanyol el va rescatar i el va tornar a casa. És Justificable la intervenció de l'exèrcit? És clar que sí; l'estat del benestar hauria de cobrir aquests aspectes quan els ciutadans es troben indefensos, sigui on sigui. Això vol dir que el sector públic hauria de fer-se càrrec de tothom que es trenca la cama pujant a la muntanya en situacions perilloses, està a punt d'ofegar-se a la mar per no haver fet cas de la bandera vermella, o es perd en un bosc buscant bolets? Distingim. Ha de donar suport públic sempre que calgui; ara bé, la festa l'ha de pagar l'accidentat -o la seva companyia d'assegurances- si no ha pres les mesures mínimes i necessàries, si no ha assumit adequadament els riscs i si ha temptat una bretolada.
Aquí és on entren a jugar els altres dos vèrtexs del triangle, les agències de viatge i les companyies d'assegurances. Quan el turista extrem descobreix un indret que pressuposa satisfarà el seu afany, pot organitzar-se tot sol la gestió del periple, encara que en la major part de les vegades la confia a una agència experta a canvi d'un cost; d'ara endavant, a part de convertir el periple en quelcom confortable, aquesta haurà d'avaluar els riscs i prendre'n totes les precaucions per evitar-los; fins i tot, fent-li desistir si aquests són incontrolats. Hi ha agències professionals i d'altres que ho són menys; agències conscients i d'altres que són inconscients; agències que apliquen KPI adequats a cada moment i tenen en comptes tots els elements que envolten una experiència i altres que no saben ni què són aquests indicadors.
Vol una assegurança?
Un cop s'ha adoptat el calendari del viatge i les activitats, arriba la darrera part; just abans de pagar, fan la pregunta: "vol una assegurança"? Aquesta part és substancial, i el client, malgrat la seva importància, li dedica uns segons o algun minut. La tramitació de la pòlissa és ràpida i molt sovint obscena: la majoria dels viatgers la minimitza, en ser absent en l'acte un expert que valori detalladament els riscs de l'experiència i li posi un cost real. Després de repassar algunes pòlisses, hem arribat a la conclusió que per quatre duros -bastant menys del 10% de cost global del viatge- s'ofereixen assegurances que cobreixen l'assistència mèdica, el desplaçament i allotjament d'acompanyant, la repatriació i altres serveis... amb el límit de 3.000 euros. Algú creu que aquesta quantitat dona per cobrir despeses d'un entrebanc mitjà a més de 1.000 quilòmetres a la rodona? Res a veure amb el risc real. El negoci de les companyies d'assegurances consisteix en el fet que tots els viatgers adoptin una pòlissa encara que sigui de petita quantitat, sabent que hauran de gestionar un percentatge mínim -això sí, més tard que d'hora-. Si un professional avalués acuradament els riscs reals d'un viatge extrem, el cost s'encariria de tal manera que pocs l'acabarien realitzant.
"Si un professional avalués acuradament els riscs reals d'un viatge extrem, el cost s'encariria de tal manera que pocs l'acabarien realitzant"
No hi ha retop. S'ha d'acabar amb la complicitat actual dels vèrtexs del triangle que fa que el viatger vulgui una experiència extrema a baix preu, que l'agència de viatges desitgi que el client signi com més aviat millor, i que la companyia d'assegurances es conformi amb pòlisses petites que no cobreixen els rics reals i li ofereixen alta rendibilitat. I dins aquesta complicitat, també s'ha d'acabar amb què els serveis públics socorrin tothom, quan qui s'ha de fer càrrec són els usuaris esbojarrats o les seves cobertures d'assegurances.