Continuació de la crònica sobre el Cas Negreira publicada dimecres passat | L’aixeta dels diners es va tancar durant el 2018, sota el mandat de Josep Maria Bartomeu, però segons ell mateix va declarar a la Policia Nacional el febrer passat, simplement per la política de retallades en que estava immers el club. D’això es desprèn que en cap cas Bartomeu va posar fi els pagaments per considerar inacceptable que el Barça tingués a sou al vicepresident del Comitè Tècnic d’Àrbitres. De fet, a la seva declaració, Bartomeu va assegurar que es pensava que qui prestava els seus serveis de consultoria era el fill de l’àrbitre, Javier Enríquez Romero i no pas el pare. Ah, i un detall no menor: l’advocat de Bartomeu és José María Fuster-Fabra Torrellas, un lletrat a qui se l’ha situat en polèmics àmbits polítics.
Quan hem comentat que l’argument dels pagaments era assegurar-se certa neutralitat en la competició hem dit que per estrany que semblés, podia tenir un rerefons real i és que no cal ser un erudit de la història del futbol estatal per saber que històricament -des de fa setanta anys- les decisions d’àrbitres i comitès afavoreixen sistemàticament al Real Madrid. Quin pensi que això és una visió subjectiva i de part, pot sortir de dubtes fàcilment veient quin tipus de decisions corregeix avui dia el vídeo-arbitratge (el cèlebre VAR), atès que la majoria impliquen anul·lar una decisió arbitral que, d’una manera o una altra, beneficiava de forma incorrecta al conjunt de la capital de l’Estat. En altres paraules, amb el vídeo-arbitratge ha quedat demostrat científicament allò que ja sabíem per simple empirisme: en cas de dubte, els col·legiats xiulen a favor dels blancs, ja sigui gols en fora de joc, penals o targetes de colors diversos. És el resultat lògic de la pressió que exerceixen mitjans i institucions amb seu a Madrid sobre els protagonistes del circ del futbol. Que el VAR ha destapat aquesta realitat és tan evident com la campanya dels mitjans afins a Florentino Pérez (tots) per satanitzar-lo. Per tant, pot resultar comprensible que l’entitat blaugrana arribés a l’acord (amb algú) de transferir certes quantitats econòmiques per acontentar determinats organismes futbolístics a la recerca de la neutralitat.
El tipus d’interès aconseguit resulta sorprenentment baix, tractant-se el Barça d’una entitat en situació de fallida
Canviant de terç, aquests dies i coincidint amb tot l’escàndol Negreira s’ha sabut que el club ha aconseguit tancar el finançament necessari per executar el projecte de l’Espai Barça. Després de diversos ajornaments en la data prevista per disposar de l’acord amb la banca d’inversió -Goldman Sachs i JP Morgan- tots els mitjans (no pas el club) han informat de les condicions del préstec. Bàsicament, es tracta d’una operació de crèdit a un tipus tancat entre el 5,5 i 6% anual, per un import de 1.500 milions d’euros i amb un termini d’amortització d’uns 25 anys. Els detalls de l’operació varien en funció del mitjà consultat, un dany colateral fruit de no disposar de la versió oficial del club i haver de documentar-se a través del que els directius filtren a la premsa. En espera de confirmació per part de l’entitat blaugrana dels detalls de l’operació, no es pot ocultar que el tipus aconseguit resulta sorprenentment baix, tractant-se el Barça d’una entitat en situació de fallida i amb una incapacitat estructural de generar caixa positiva.
Qui no ha badat boca en tot aquest procés de recerca de finançament ha estat la Comissió Econòmica Estratègica del club, presidida per Joan Baptista Casas
Però això no és tot: és un secret a veus que empreses espanyoles cotitzades a borsa, sanejades i amb beneficis recurrents, estan veient com els fons americans desfan posicions del seu capital per les seves males expectatives sobre l’economia europea, amb una guerra de pel mig -la d’Ucraïna-, que a nosaltres ens pot semblar llunyana, però que amb la mentalitat ianqui s’està produint al cor d’Europa. Si a la conjuntura general, li afegim la particularitat que el concurs de l’Espai Barça ha estat guanyat per una empresa turca amb nul·la experiència a la Unió Europea, i tot el que dèiem del Cas Negreira, ens queda un panorama escassament atractiu per als inversors forans, i d’aquí l’estranyesa per haver obtingut un tipus d’interès tan competitiu. Una possible explicació és que el club hagi emprat com a garantia del préstec la pignoració d’alguns dels seus ingressos o, directament, la cessió de l’explotació de l’Estadi. Si en algun moment futur el FC Barcelona es decideix a explicar l’operació als seus socis, convindria que la premsa els interpel·lés per aquests detalls tan rellevants. Això sí, qui no ha badat boca en tot aquest procés de recerca de finançament ha estat la Comissió Econòmica Estratègica del club, presidida per Joan Baptista Casas Onteniente (ex-degà del Col·legi d’Economistes i soci fundador de la firma d’auditoria Faura-Casas) i que té funcions de vigilància i assessorament a la junta directiva. De ben segur que els socis agrairien conèixer la seva opinió.
Sembla raonable que la UEFA deslliuri el Barça de mals majors si es despenja del projecte de Superlliga
Tornant al tema central, una de les conseqüències que pot tenir el cas Negreira és que la UEFA expulsi el club de les seves competicions per un termini que podria ser de tres anys. A l’organisme rector del futbol continental li interessa més l’eventual mala imatge que el Barça estigui projectant sobre el negoci del futbol, que no pas si el club és o no declarat culpable de gastar diners en influir sobre els àrbitres; en altres paraules, la UEFA no esperarà a conèixer la sentència per decidir si sanciona o no al club blaugrana. Per altra banda, és un fet reconegut que a la UEFA, com a organisme opac que és, li agrada negociar per sota de la taula, de manera que és fàcil suposar que l’eventual sanció que li pot correspondre al Barça no vindrà per sorpresa, sinó que l’ens europeu oferirà als blaugrana alguna sortida per evitar-la. I no cal ser molt despert per intuir que aquí jugarà un paper preponderant aquesta entelèquia anomenada Superlliga que tant molesta als rectors del futbol europeu. Dit d’una altra manera, sembla molt raonable que la UEFA pugui lliurar al Barça de mals majors en cas que s’avingui a despenjar-se del projecte de Superlliga i deixi sol a Florentino Pérez i el seu Real Madrid.
La UEFA podria deixar el Barça fora del circuit internacional, el que seria un triple drama: esportiu, financer i simbòlic
I aquí entra en joc una altra de les variables clau de la partida: com és de fort el vincle entre Joan Laporta i Florentino? Quins perjudicis institucionals o personals poden aflorar en cas de trencar-lo? El president blaugrana haurà de valorar amb responsabilitat i escrupolositat què es guanya i què es perd en cada cas, tenint en compte que la sanció de la UEFA podria deixar el Barça fora del circuit internacional, el que seria un triple drama: esportiu, financer i simbòlic. El daltabaix esportiu és evident, però amb l’afegit de dificultar la contractació de jugadors de primer nivell, que difícilment voldran signar per un club que no disputa competicions internacionals, el veritable aparador dels futbolistes; financer, perquè els ingressos del club caurien de manera dràstica, i simbòlic, perquè hores d’ara l’entitat blaugrana és l’únic club europeu que ha participat a totes les edicions de les competicions continentals des que aquestes es van posar en marxa, allà pel 1955. Cal esperar que tots els implicats actuïn amb generositat i sàpiguen trobar la millor solució per al club, encara que això comporti sacrificis personals. Tant de bo la sang no arribi al riu i d’aquí a cert temps puguem comprovar que les relacions entre Barça i UEFA són fluides. En aquest sentit, seria desitjable veure Laporta ocupant alguna cadira de pes en l’estament regulador europeu per tal assegurar-nos un tracte just i equitatiu.
I pel que fa al Cas Negreira, no és gens descartable que en les properes setmanes o mesos vagin apareixent nous detalls que marquin l’agenda del club i, per què no, que provoquin que els culers s’hagin de posar les mans al cap.