Durant la primera guerra del Golf, en el període 1990-1991, es va fer popular l’expressió la mare de totes les batalles encunyada pel líder de l’Iraq, Saddam Hussein, que la feia servir quan es referia al conflicte bèl·lic que el seu país estava a punt de lliurar contra els Estats Units. Per cert, els americans van batejar aquesta operació com a Tempesta del Desert, un apel·latiu que també va cobrar certa fama a l’època. La frase la mare de totes les batalles sembla fàcil d’adaptar a la crisi polièdrica que està vivint actualment el Barça, on la precària situació financera del club s’ha vist agreujada sobtadament per l’anomenat Cas Negreira, que amenaça el futur blaugrana com un núvol negre a punt de descarregar.
Rebobinem i posem-nos al punt d’ignició del darrer (de moment) escàndol blaugrana. Hi ha tres dates clau: en primer lloc, el 15 de febrer passat, quan la Cadena SER va fer públic que el Barça estava a punt de tenir problemes per haver contractat durant un bon grapat d’anys (2000-2018, com a mínim) al vicepresident del Comitè Tècnic d’Àrbitres, José María Enríquez Negreira, per fer d’assessor arbitral. Un altra data important és el 27 de febrer, quan l’àrbitre professional Xavier Estrada Fernández entra una querella al jutjat d’instrucció número 1 de Barcelona per corrupció esportiva contra Enríquez Negreira i el seu fill, a més de la societat Dasnil 95, un dels vehicles receptors dels diners que pagava el Barça.
Els advocats contractats per Estrada són els germans Jorge i Landelino Culleré Lavilla, curiosament nebots de Landelino Lavilla Alsina (1934-2020), polític amb innombrables càrrecs durant la Transició. Finalment, l’altre data clau, anterior a totes les indicades, és el juliol del 2019, quan l’Agència Tributària va iniciar una inspecció fiscal al FC Barcelona per l’impost de societats dels exercicis 2015-2018 i per l’IVA del període 2015-17, respecte dels pagaments a Nilsad i Dasnil 95, dues societats de la família Enríquez. Des del punt de vista cronològic es pot afirmar que tot plegat es posa en marxa per uns impostos mal liquidats, de manera que si hauria mediat bona praxi comptable a la firma dels Enríquez, tot el que ha aflorat després no hagués sortit mai a la llum.
Quan l’Agència Tributària va demanar al Barça còpia de les feines fetes per l’exàrbitre, el club va respondre que no les trobava i, en conseqüència, Hisenda va considerar que era una despesa no deduïble, tant a l’impost de societats com a l’IVA, per no existir connexió entre la despesa realitzada i la generació de rendiments per a l’entitat. L’estiu del 2021, el club va haver d’abonar més de 400.000 euros per regularitzar l’impost de societats, més uns 50.000 euros d’interessos de demora. Pel que fa a l’IVA, la regularització va ascendir a uns 475.000 euros, més 85.000 d’interessos de demora.
Quan l’Agència Tributària va demanar al Barça còpia de les feines fetes per l’exàrbitre, el club va respondre que no les trobava i, en conseqüència, Hisenda va considerar que era una despesa no deduïble
En total, una mica més d’un milió d’euros. Els pagaments agregats que havia desemborsat el FC Barcelona en tot el període (2000-2018) superaven els 7,5 milions d’euros, que aparentment van anar íntegrament a les mans de la família Enríquez, però només aparentment, perquè hi ha dubtes reals que la destinació definitiva dels diners fos aquesta, com ja veurem. Val a dir que no tot el període indicat està sota investigació, ja que els fets ocorreguts sobre la major part del període han prescrit, de manera que el risc jurídic del club es restringeix a l’arc temporal que va des de l'any 2015 (quatre exercicis abans de l’inici de la investigació de l’Agència Tributària) i el 2018, que és quan van finalitzar els pagaments.
La investigació de l’autoritat tributària va desembocar en un aute, el primer de març, de la jutgessa Silvia López Mejía, pel qual s’iniciaven les diligències prèvies i es notificava la resolució al fiscal del TSJC, que és qui, el 10 de març, va posar nom a les coses: la fiscalia hi va trobar un delicte continuat de corrupció entre particulars en l’àmbit esportiu, un delicte continuat d’administració deslleial i un delicte continuat de falsedat en document mercantil. Els acusats van ser els dos presidents del Barça de l’època de la investigació (Sandro Rosell Feliu i Josep Maria Bartomeu Floreta; el període sota el comandament de Joan Laporta Estruch en queda fora per haver prescrit els suposats delictes), dos executius del club (Òscar Grau Gomar i Albert Soler Sicília), l’àrbitre José María Enríquez Negreira i el mateix FC Barcelona.
Quatre dies més tard, la causa va passar a mans de la Fiscalia Anticorrupció. Un dels personatges medul·lars de la trama és José Contreras Arjona, que formava part de la comissió esportiva del Barça B i que va facturar amb la seva societat a l’entitat blaugrana, però va morir el passat Nadal. Per raons òbvies no figura com a imputat ni podrà explicar la seva versió. El que sí que sabem és que la seva implicació en els fets era màxima i també que les seves relacions amb qui aleshores dirigia el futbol espanyol, Ángel María Villar Llona, eren excel·lents.
Un dels personatges medul·lars de la trama és José Contreras Arjona
La clau de volta de tot és que Enríquez va assegurar que el seu assessorament va ser sempre verbal, de manera que, segons ell, mai va elaborar cap informe, el que invalida el contingut de les factures abonades pel club, que sí que detallen feines concretes. I com dèiem abans, l’entitat blaugrana va comunicar a Hisenda que no havia estat capaç de trobar els suposats informes, bàsicament perquè no existien. A més, segons el que el mateix Enríquez va declarar a l’Agència Tributària, la finalitat real dels pagaments era “per assegurar-se que no es prenguessin decisions en contra del club i que hi hagués neutralitat”. Això pot semblar una excusa estrafolària, però com veurem més endavant té el seu sentit. Per cert, la seva declaració va deixar una perla que resulta molt indicativa de la manera de treballar d’alguns mitjans.
Preguntat sobre si elaborava articles per a Mundo Deportivo, va respondre: “No, els feia el meu fill i jo només posava el meu nom per tal que tingués més ganxo”. Amb la causa en marxa, el degoteig d’entitats que s’hi han personat ha estat continu: la Reial Federació Espanyola de Futbol, el Consell Superior d’Esports (en representació del govern espanyol), la Lliga de Futbol Professional, els clubs de futbol de manera individual i un col·lectiu de socis del FC Barcelona. Precisament, just un dia abans del quarantè aniversari del 23-F, Javier Tebas Medrano, en la seva qualitat de president de la patronal del futbol professional (la LFP), va entrar un escrit a la fiscalia on incloïa una nota manuscrita procedent del Cas Soule (un afer de presumpta corrupció a la Federació Espanyola de Futbol) on José Contreras Arjona esmenta una sèrie de noms, com ara Román, abogado, Sr. Rosell o Josep Maria que Tebas no va dubtar a relacionar amb Román Gómez Ponti (cap de l’assessoria jurídica del Barça en l’era Bartomeu), Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu (tots dos, i com és sabut, presidents successius del Barça).
La nota havia aparegut dins la caixa de caudals en un escorcoll realitzat al domicili de Contreras amb motiu, com dèiem, del Cas Soule i estava dins un sobre etiquetat com a top secret i amb l’enigmàtica frase: “Només és possible d’obrir-lo en cas que es produeixi la desgràcia més gran del món per a nosaltres”. La trama era de pel·lícula, però en aquest cas la imaginació de Tebas havia anat massa lluny, perquè els tres noms es corresponien -com va demostrar el mitjà independent Crónica Libre- a treballadors de l’empresa del mateix Contreras. Quan es va saber, el club blaugrana va acusar Tebas d’haver emprat proves falses per incriminar-los.
De moment, la justícia no tindrà la possibilitat d’interrogar Enríquez, que després de declarar davant de l’autoritat tributària va al·legar que pateix Alzheimer per esborrar-se del procés. A la declaració mèdica que va aportar figuren algunes raons ben curioses, com ara que un dia va baixar a fer el cafè al bar amb el pijama posat, que no fa servir els electrodomèstics i que es queda fins tard veient la televisió al sofà. Quedem a expenses del que dictamini el forense del jutjat, en el sentit de si Enríquez està capacitat per declarar o no.
Per altra banda, que l’Agència Tributària hagi constatat que els 7,5 milions d’euros cobrats al llarg de gairebé dues dècades no han incrementat el patrimoni de l’exàrbitre és el que obre la porta a sospitar que ell no n’era l’únic receptor, sinó que un cop cobrats els diners es produïa algun tipus de repartiment amb altres subjectes que ara per ara no se sap qui són. Efectivament, Enríquez continuava vivint al pis de sempre -una herència rebuda per la seva dona- a la Gran Via de Barcelona, entre Bac de Roda i Espronceda i no ha fet cap mena d’inversió rellevant. Per cert, l’advocat que en l’actualitat porta la defensa de José María Enríquez és Daniel Pérez-Esqué Sansano, que quan formava part del despatx de Cristóbal Martell Pérez-Alcalde (un dels penalistes de moda a la ciutat), va dur la defensa de l’exconseller d’Interior Joaquim Forn Chiariello durant el procés per l’1-O.
Resulta impensable que algú vinculat al club decideixi immolar-se i exculpi a l’entitat defensant que els diners se’ls quedava ell i en cap cas anaven destinats als àrbitres per tal d’influir-los
El pensament majoritari al voltant del club esbossa la possibilitat que una part dels imports tinguessin com a finalitat greixar els engranatges del futbol federatiu (per tal que el club evités greuges comparatius amb altres entitats més poderoses) i que una altra part tornés al Barça i, en concret, a les butxaques de persones pertanyents a l’entitat. Aquesta hipòtesi difícilment podrà ser provada, però compta amb un element objectiu i rellevant a favor seu, com és que gairebé un 40% dels diners ingressats per les societats dels Enríquez durant el període sotmès a investigació (2016-2019) tornaven a sortir dels comptes de les empreses com a diners en metàl·lic, a través de xecs o de simples reintegraments.
En tot cas, i si aquesta teoria -la de la circularitat en el trajecte dels diners- és certa, resulta impensable que algú vinculat al club decideixi immolar-se i exculpi a l’entitat defensant que els diners se’ls quedava ell i en cap cas anaven destinats als àrbitres per tal d’influir-los. De fet, l’opció que les quantitats pagades pel club servissin per comprar favors arbitrals està descartada per gairebé tothom; i no diem tothom perquè la premsa madrilenya hi ha sucat pa, tot assegurant -sense proves- la compra d’àrbitres, unes declaracions que probablement són de caràcter delictiu i contra les quals el Barça va dir que interposaria tot un seguit de querelles.
(VIA Empresa publicarà aquest divendres la segona part de la crònica de Roger Vinton sobre el cas Negreira)