Aprofundir en les activitats i l’obra de Francesc Cambó Batlle (1876-1947) és una tasca que ha omplert llibres sencers i, en conseqüència, resulta impossible abordar el tema en profunditat des d’un article periodístic. El que sí que es pot fer, però, és esbossar un mapa dels seus vincles amb altres personatges rellevants del país que segurament resultarà prou atractiu com per despertar l’interès dels lectors a encetar la seva pròpia recerca personal. També el seu paper determinant, i sovint opac, en negocis de gran volada ha de ser un motiu per mirar de desentrellar la complexa troca que l’envolta.
L’any 1947, en el moment de la mort de Cambó, ens trobem amb un pool de marmessors i assessors, on cadascun dels membres resulta fascinant per si mateix. Per començar, descobrim fent aquest rol a Narcís de Carreras Guiteras (1905-1991), gran prohom del país que va aconseguir presidir tant “la Caixa” com el FC Barcelona, a més de ser un lobbista fonamental de l’influent sector cotoner. Per descomptat, era militant de la Lliga Regionalista. El paper de marmessor que va interpretar al moment de la mort de Cambó tenia relació directa amb la seva feina de secretari del polític d’ençà de 1936, de la qual tenim molta informació perquè tota la documentació personal es troba dipositada a l’Arxiu de Catalunya. A banda de tot això, Carreras ens va deixar en herència un fill que, amb els anys, va esdevenir fundador de Ciutadans, el partit polític de tall lerrouxista-catalanòfob que tanta presència en les nostres vides ha tingut en els darrers anys.
Un altre dels marmessors va ser Josep Trias de Bes Giró (1890-1965), membre d’una nissaga medul·lar de la Catalunya burgesa i el primer de la família que va lluir aquest cognom compost. Advocat, catedràtic, diputat i militant de la Lliga Regionalista; en poques paraules, un currículum ben farcit. També trobem a Josep Maria Casabò Torras (1898-1971), un altre advocat i polític vinculat a la Lliga, però en aquest cas també amb cert perfil empresarial. Segons molta de la documentació consultable a primera vista sobre els prohoms inclosos a la llista de marmessors, un dels escollits era Evarist Arnús, d’una coneguda nissaga de banquers catalans. Però això resulta del tot impossible, perquè l’únic Evarist de la família fou l’iniciador de la nissaga, mort molts anys abans, el 1890.
Entre els marmessors de Cambó hi havia noms influents com Narcís de Carreras, Josep Trias de Bes, Josep Maria Casabò i Jesús Cambó
L’error procedeix de l’article que va publicar poc després de la mort de Cambó la revista Destino, on a la llista de marmessors incloïa aquest Evarist Arnús. El que sí que és cert és que el polític empordanès tenia una relació molt estreta tant a nivell professional com personal amb els Arnús, sobretot amb Gonçal Arnús i és possible que fos aquest qui estava en el grup de marmessors del testament. Realment tampoc Gonçal Arnús va poder exercir -cas que fos certa la hipòtesi- perquè va traspassar dos anys abans que Cambó. Finalment, tancava la nòmina de marmessors el cosí del finat, Jesús Cambó.
Els dos assessors designats són també personatges clau de la política catalana d’aquell temps, Lluís Duran Ventosa (1870-1954) i Joan Ventosa Calvell (1879-1959), tots dos molt amics d’en Cambó. El primer d’ells va ser diputat al Parlament, conseller, alcalde de Barcelona i membre del nucli fundador de la Lliga Regionalista. El segon, diputat a Madrid, ministre a diversos governs espanyols, alt càrrec d’un grapat de societats rellevants i, com no, membre del pinyol de la Lliga. També va tenir vinculació professional directa amb el financer mallorquí Joan March Ordinas (1880-1962).
A tot aquest estol d’individus influents que orbitaven al voltant de Cambó al moment de la seva mort cal afegir-hi la figura de Joan Estelrich Artigues (1896-1958), inclòs al cercle més proper al polític. El seu perfil és semblant al dels protagonistes que hem vist fins ara: secretari de Cambó, membre de la Lliga Regionalista, diputat a Madrid... encara que en aquest cas, amb una tendència a gaudir dels plaers de la vida no present de manera tan accentuada en els casos anteriors i sí en aquest.
Després de la mort
Amb la mort de Cambó apareix un nou personatge a la narració, com és l’agent de canvi i borsa que va heretar la cartera de clients del polític, Xavier Ribó Rius (1903-2000), pare de Rafael Ribó Massó (1945), aquest darrer vinculat a diversos partits d’esquerra, professor universitari i actualment exercint de Síndic de Greuges. Al despatx de Xavier Ribó es va foguejar en els afers borsaris un joveníssim Joaquim Dorca Sureda, de la família propietària de la Banca Dorca, una entitat que la primavera de 1959 va ser adquirida per Florenci Pujol Brugada (1906-1980) i el seu fill Jordi Pujol Soley (1930) per transformar-la en l’emblemàtica Banca Catalana.
Un cop Xavier Ribó es va jubilar, la seva cartera va passar a Maria Àngels Vallvé Ribera (1942) que, més enllà de ser filla i neboda d’empresaris de referència, passa per ser la primer dona de l’Estat que va accedir a la plaça d’agent de canvi i borsa, encara en ple franquisme i amb tot un seguit de circumstàncies en contra. Avui dia la cartera perdura dins de la societat GVC Gaesco, que ella mateixa controla, conjuntament amb el seu marit Joan Hortalà Arau (1940).
Si tibem dels fils del Ribó, encara trobarem més connexions teranyinesques, perquè un dels germans del Síndic, Xavier Ribó, està casat amb Rosa Garicano Rojas, a qui molts recordaran perquè era la directora general del Palau de la Música quan va esclatar l’escàndol Millet. El seu cognom té regust franquista, atès que és la filla de Tomás Garicano Goñi (1910-1988), ministre del règim i governador civil de Barcelona.
L'advocat que va contractar la dona de Cambó en saber que no li deixava res d'herència va casar-se amb la seva filla, Helena Cambó, l'hereva universal
La mateixa mort de Cambó no va estar exempta de misteri i, encara que avui persisteix com a teoria més acceptada la reacció adversa davant d’una vacuna, la realitat és que durant el mes llarg que va durar el seu deteriorament físic, els metges que el tractaven van estar donant pals de cec sense trobar-hi cap solució. Les ombres sobre la causa real i respecte l’actuació dels facultatius no s’han esvaït mai.
Però fem avançar la narració fins als moments posteriors a l’obertura del testament de Cambó, quan es va fer públic que la totalitat dels seus béns havia d’anar a la filla, Helena Cambó Mallol (1929) en qualitat d’hereva universal. En conseqüència, l’esposa, Mercè Mallol Codina (1900-1996) en quedava exclosa, tret d’un molt modest pagament que no compensava, ni de bon tros, la legítima. La batalla estava servida.
La lluita de Mercè Mallol per defensar el què considerava que eren els seus drets va iniciar-se amb la contractació d’un jove i prometedor advocat anomenat Ramon Guardans Vallès (1919-2007). La disputa legal per l’herència havia de ser aferrissada, però ben aviat es va produir un sobtat gir a la trama: quan Guardans va veure el patrimoni que hi havia en joc, va canviar de plans i va decidir casar-se amb la filla, l’Helena, i seguidament li va fer catorze fills. No obstant aquest contratemps, el 1953 la justícia va donar la raó a Mercè Mallol, que va poder disposar de la seva legítima. D’aquesta prolífica progenitura sovint en tenim notícies, sobretot per part d’Ignasi Guardans Cambó (1964), antic eurodiputat de Convergència i habitual protagonista de disputes aferrissades a aquesta xarxa social tan de moda anomenada Twitter.
Però com havia aconseguit Cambó aixecar un patrimoni tan quantiós? Això mereix un altre relat perquè és digne d’una pel·lícula.