En una extrapolació històrica difícil de mantenir, si Plaute aixequés el cap i tornés a escriure la comedieta clàssica del segle II a.C., Asinaria, mai diria la frase Lupus est homo homini, non homo, quom qualis sit non novit (Llop és l'home per a l'home, i no home, quan desconeix qui és l'altre), que catorze segles després popularitzaria Thomas Hobbes, mal traduïda però contundent, com homo homini lupus (L'home és un llop per a l'home). Amb aquesta sentència, els dos autors volien demostrar que la societat ha d'establir normes correctives dures per controlar l'egoisme dels humans i evitar d'aquesta manera que es converteixen en la més gran amenaça per la supervivència de l'espècie. Encara dirien avui que el més ferotge per una persona és una altra, o potser avui defensarien que el pitjor enemic és la virtualitat?
Davant aquesta nova motxilla que ens acompanya, tot allò que és virtual, es detecten tres actituds. La primera l'expressen aquelles persones i empreses que se senten excloses davant la seva irrupció. Així pensen, per exemple, els 2.700 empleats de l'OTA Booking.com, quan el CEO els foragita de la companyia per vídeo missatge. O els concessionaris de cotxes, que en tres anys quedaran delmats, com a conseqüència que les marques automobilístiques els posen a vendre directament a través de les seves plataformes. O els botiguers que s'enfronten a un markerplace que els està fent fora del mercat. O els hotelers, els restauradors, els taxistes, els directors dels museus, si els congressos o les fires en comptes de realitzar-se de forma presencial s'executen a través d'una plataforma de videoconferències. O un intèrpret o guia de natura, si el client decideix viatjar virtualment en comptes d'anar a la destinació. O un artesà de cames ortopèdiques davant un fabricant que envia les peces a casa a través d'una impressora 3D. O un intermediari que queda exclòs d'avui per demà de la cadena de subministrament... És una guerra a mort: un o l'altre; que arribin els diners o tancar.
La diferència entre usar les noves eines o les més tradicionals dependrà dels gustos, del context, del moment
La segona posició és la de tots aquells que consideren que aquesta dialèctica no sempre és excloent. Tenim el teletreball; l'Uber, al costat del taxi tradicional; el QR, que obre des de la carta del restaurant fins a qualsevol intercomunicació valuosa; les etiquetes RFID, que controlen els estocs i assenyalen les peces més venudes a l'establiment comercial; els mòbils o les tabletes, que perllonguen la funció dels ordinadors; els diaris digitals i els de paper; la repetició de la jugada del VAR, encara que sigui contra el teu equip... La diferència entre usar les noves eines o les més tradicionals dependrà dels gustos, del context, del moment.
I la tercera, la de la part de la població que creu que el món virtual obre nombroses oportunitats de millora de les coses i els negocis. Com ara, la integració de la robòtica col·laborativa en magatzems i processos logístics; una cerca de qualsevol informació a internet; l'streaming; la signatura digital; l'iris de l'ull que obre portes; el bizum, tot el contactless, o la banca digital; la dada que estalvia centenars de tasques i de despeses; l'automatització de les empreses i dels centres logístics, gràcies a la digitalització; les comandes que arriben a domicili; la realitat augmentada, que ajuda a vendre millor; les comunitats virtuals que s'obren directament als clients i estalvien intermediaris; la reducció d'actors a la cadena de valor, que disminueix costos; les eines digitals que agilitzen les tasques i minoren l'esforç humà. No parlem de quan arribi el temps del metavers, al qual alguns es volen avançar.
Complementarietat
Estem parlant de la virtualitat contemplada des d'aquestes tres perspectives: ataca a uns, esdevé neutral amb altres, beneficia a molts. Com s'entén aquest eclecticisme? Diríem que la seva relació amb tot el que és presencial interactua de la mateixa manera que el yin i el yang -masculí i femení; nord i sud; Sol i Lluna; estiu i hivern. Qui gosaria a dir que són antagònics, oposats? És clar que són diferents, però més aviat actuen de forma dual. El taoisme els tracta com dues forces oposades, però complementàries, en continua transformació. La religió cristiana es mou dins unes coordenades semblants: natural i sobrenatural, cadascú va pel seu cantó, però convergeixen en la persona humana per millorar-la. En aquesta mateixa línia, Niels Bohr, Nobel de Física l'any 1922 per aprofundir en la relació entre l'àtom i la mecànica quàntica, desenvolupa el principi de complementarietat. És a dir que malgrat que difereixen les ones i les partícules de la llum i de la matèria, són capaces d'intercanviar-se les propietats, de forma simultània, però no excloents. La confirmació de tot això li va permetre al Nobel concloure que en definitiva s'acaben convertint en forces complementàries.
Marxa enrere
Si apliquem el criteri de la complementarietat al nostre tema, potser serà més fàcil entendre que en aquest moment de canvi cap a la digitalització, la virtualitat s'acaba convertint en una oportunitat per tots. Pels primers, els que són i seran efectivament desplaçats pels nous sistemes de producció, perquè els obliga dolorosament a reinventar-se de forma immediata i cercar una posició nova dins la cadena de valor. Pels segons, perquè disposen de dualitat de serveis, un comodí, diríem, que els permet triar entre opcions, el punt de partida de la transformació digital. I pels tercers, perquè s'obre un nou espai d'experimentació: per anar més lluny, més ràpid amb menys esforç humà; per ampliar les satisfaccions; i per ampliar els negocis.
Malgrat el punt actual de la virtualitat imperfecta en què vivim, el procés de la innovació és prou potent per a obrir nous camins a tots
Els camins de l'era digital són incerts, però inexorables. No hi ha camí de tornada. Està clar que, per una banda, ha de madurar com abans millor en moltíssims aspectes; per exemple, en el dret a la intimitat de les dades, en la sobirania digital, en la normativa que obligui les empreses transnacionals a tributar al país on fan els negocis amb la mateixa proporció que les altres empreses, en la reducció de les distintes bretxes digitals, en els criteris d'accés a internet... I, per una altra banda, queden molts aspectes de transformació per tal de millorar d'arrel els processos presencials gràcies a la virtualitat i fer-los més assequibles a tota la població: instruments com el vídeo shopping, robòtica, drons, hologrames, domòtica que afina l'internet de les coses, realitat augmentada, impressores 3D, pantalles de televisió giratòries, els jocs... La complementarietat entre el presencial i el virtual suposa un nou entorn de negoci que no ha fet res més que començar el seu recorregut.
Al començament d'aquest article partíem de l'anacronisme de si Plaute i Hobbes escrivissin en l'actualitat potser dirien que la virtualitat és el llop, no pas l'home. Si no ho teníem clar aleshores, ara encara menys. Ni una cosa ni l'altra. Perquè, malgrat les guerres i les bestieses fetes per l'ésser humà al llarg de la història, al final la sang no ha arribat massa al riu. I perquè, malgrat el punt actual de la virtualitat imperfecta en què vivim, el procés de la innovació és prou potent per a obrir nous camins a tots, afectats fatalment o no.