En el nostre imaginari col·lectiu, viatjar s’ha convertit en el somni quotidià més freqüent, i ara que ja som a ple estiu, aquesta pràctica es troba en el seu moment àlgid de l’any. No hi ha instastory que no mostri una platja paradisíaca (o encara millor, de la Costa Brava), una muntanya idíl·lica, una sala d’un museu, un landmark típic de qualsevol capital europea o una celebració festiva d’un lloc remot de les illes Balears. Els anuncis de la televisió no paren de bombardejar-nos amb imatges de parelles enamorades i famílies fantàstiques que sembla que, només per estar fora de casa, son 10 cops més feliços del que podrien ser en la seva vida habitual.
Abans, el viatge de l’estiu era a un lloc proper, de la costa o de la muntanya, on les persones viatjaven per un objectiu concret: banyar-se, esquiar, respirar aire pur dels Pirineus o visitar a familiars que vivien lluny. Les vacances eren més llargues, i en comptades ocasions es visitava un museu o una torre o un castell del segle XI. Viatjar no semblava més que la necessitat de sortir de casa, de “canviar d’aires” i poder gaudir, durant uns dies, dels avantatges que proveïa l’altre lloc on es residia durant, normalment, tot el mes d’agost. Ara, les vacances s’han convertit en una activitat que, si bé no sempre, en la majoria d’ocasions acaba resultant esgotadora.
Hi ha tres aspectes que son rellevants quan pensem sobre la pràctica del turisme: la vivència, l’estatus i el planeta
Només l’any 2021, un any fluix pel turisme a causa de les conseqüències de la pandèmia, el turisme i els viatges van suposar aproximadament 5.800 millions de dòlars nord-americans al PIB mundial. Per tant, estem parlant d’una de les indústries més potents del món, i és la indústria predominant del sector terciari arreu del món. A més, Espanya és, juntament amb Japó i els Estats Units, un dels països líders en turisme a escala mundial, i el territori català en particular és un dels territoris més visitats, especialment per la ciutat de Barcelona i la Costa Brava. Hi ha tres aspectes que son rellevants quan pensem sobre la pràctica del turisme: la vivència, l’estatus i el planeta. Comencem.
Vivència
“Hem de visitar tres museus, fer-nos una fotografia amb la torre de Pisa i fer un taller de pasta a la tarda”. “Ostres, avui no hem fet res, només hem visitat tres de les vuit coses que hauríem de visitar”. “Jo amb aquests no viatjo més, que van molt tranquils i jo, durant les vacances, vull veure coses”. Aquestes son frases que tots hem dit o sentit dir en algun moment de la nostra vida. I és que la vivència del viatge ja no resideix en el flaneur baudelerià que vaga pels cantons de la ciutat observant la fisonomia de la ciutat que l’envolta, sinó més aviat una espècie de tour laberíntic per tot allò que “no et pots perdre de cap manera” si vas a Florència, Viena o Copenhaguen. La contraposició d’aquesta pràctica seria el flaneur de Baudelaire, aquella persona anònima que vaga per la ciutat, observant des de la seva pròpia subjectivitat allò que l’envolta. Però el flaneur, al contrari del turista, és aquell qui es deixa meravellar pel seu entorn; no busca atraccions turístiques, sinó que troba, en el seu vagar, persones o situacions que l’interpel·len. Per recuperar la vivència genuïna de l’indret, hauríem de ser menys turistes i més flaneurs.
Estatus
Però, per què tenim aquesta necessitat impetuosa de viatjar? Des de fa unes dècades, viatjar s’ha convertit no només en una experiència única que ens permet allunyar-nos de les nostres rutines i fer tot allò que durant l’any no tenim ocasió de fer, sinó que ha esdevingut una qüestió de classe. Viatgem per viure el mateix que veiem que viuen les persones a les pel·lícules, les cançons i a les històries d’Instagram. Anem lluny de casa pensant que allà trobarem el que no tenim: sensacions úniques, experiències increïbles, trencar amb la rutina... però el que no pensem moltes vegades és que el problema potser no se soluciona fugint amb una dosi d’exotisme, sinó preguntant-nos: per què no soc així la resta de l’any? La professora de filosofia de la Universitat de Durham, Emily Thomas, explica que viatjar és una trobada amb l’allò desconegut, que ens mostra l’alteritat i ens ofereix una sensació immediata de coses que mai hem experimentat. Així, per ella, viatjar ens obliga a ampliar i repensar el que ja sabem, contrastant la nostra experiència personal amb noves realitats. Però és sempre aquesta la nostra única motivació a l’hora de visitar nous racons del món? En algunes ocasions, viatjar s’ha convertit, així, en una qüestió de classe, una pràctica que denota no només la capacitat adquisitiva de poder viatjar i viatjar lluny, sinó de tenir-ne la pràctica. “Nosaltres viatgem molt” o “viatgen molt, tenen molts diners” son algunes analogies que duem a terme quan parlem socialment del fet de viatjar. En un estudi de la Universitat de Barcelona es recull la visió del sociòleg i professor de Geografia Humana Daniel Hiernaux, qui explica com la geografia del turisme ha caigut en l’error de considerar el turisme estrictament com una activitat econòmica, deixant de banda el seu poder com a constructor de societat i de relacions socials. Així, l’acte del turisme no només té relació amb la vivència directa i l’evasió de la nostra rutina, sinó que també ens permet crear un relat i posició dins del grup a partir de la manera i les raons per les quals duem a terme aquesta pràctica.
Planeta
Més enllà del que ha esdevingut la pràctica de viatjar per nosaltres com a vivència i com a signe d’estatus social, hi ha una cara de l’acte de viatjar que no hem tingut en compte: l’impacte al planeta. Segons dades de l’Organització Mundial del Turisme, amb seu a Madrid, només en el sector transport les emissions poden créixer un 45% fins a 2030, i representen un total del 22% de les emissions totals del sector transport. A més, en termes de biodiversitat, trobem com la presència humana en diversos espais naturals protegits està provocant una afectació molt gran sobre el medi (flora i fauna), alguns ja no recuperables. En aquest aspecte, crec que el documental “La Gran Evasió” explica d’una manera crítica però divulgativa els efectes d’aquest tipus d’accions al territori català. A més, no només es produeix una contaminació climàtica quan viatgem, també hi ha un gran impacte social en molts territoris en matèria de pèrdua d’identitat cultural, adaptació a un tipus de turisme de masses o perpetuació de les desigualtats de territoris ja empobrits abans del boom turístic. El turisme ha permès a molts països aconseguir un nínxol per poder explotar els seus recursos nacionals, però també ha malmès paisatges i ha erosionat zones que antigament havien estat paratges naturals protegits, a més d’oferir condicions precàries per a les persones que habiten la regió i es veuen sense cap altra alternativa que no impliqui treballar al sector turisme, sigui directament o indirecta. L’ecoturisme és una nova fórmula que s’ha popularitzat en els últims anys per conciliar la pràctica de viatjar amb la protecció i preservació del medi, i estem veient les primeres iniciatives en aquesta direcció. Veurem si son suficients per aconseguir un equilibri entre objectius, i poden permetre continuar explorant nous territoris sense contaminar ni perjudicar la regió.