Fernández: "Busquem motivació quan en realitat necessitem compromís"

La fundadora de Coaching & Media, María Fernández, defensa que per aconseguir una fita val més tenir la mossegada del pit bull que l'efervescència de l'aspirina

María Fernández és la fundadora  de Coaching & Media | Cedida
María Fernández és la fundadora de Coaching & Media | Cedida

María Fernández va fundar Coaching & Media per complir un dels somnis de la seva vida: ajudar els altres. Ara ho treballa tot, des de l'àmbit personal fins a l'executiu, motivacional, social o per equips. El seu ventall de clients és tan ampli com un personatge públic o un alt càrrec de l'Ibex 35. Per confidencialitat, prefereix no donar noms. Només consells motivacionals: "Com més agraïm més rebem", "el fracàs és només un esglaó de l'aprenentatge" "el compromís fa que seguim lluitant pel nostre objectiu". Tot just acaba de publicar El pequeño libro que hará grande tu vida (Alienta Editorial, 2018). Un títol ambiciós que vol estar a l'alçada de les metàfores que el fan diferent: "Necessitem superar-nos per descobrir-nos".

Com pot un llibre petit fer gran una persona?

S'assembla molt a un procés de coaching. No vull fer un spoiler però el secret millor guardat és el descobriment que un mateix fa a través de la superació. Els límits són només una il·lusió que tenim dins el nostre cap. En molts llibres et quedes amb la il·lusió d'un futur pròxim que no acaba d'aterrar a la teva vida diària. Aquí el més important és l'espai en blanc que ha d'omplir el lector. Les metàfores són clau perquè van directes a l'hemisferi dret que és l'emocional. Potser oblides l'explicació però mai el contingut. Si ets incapaç de perdonar algú que t'ha fet mal, no em serveix de res explicar-te que a qui més mal fa és a tu. En canvi, ho entendràs a la primera si et dic que és el menhir d'Obèlix i et sentiràs més lliure si el deixes caure.

Agrair, perdonar i estimar.

Són paraules que uneixen i les hem d'utilitzar més. Fan que ens sentim coherents amb nosaltres mateixos i amb les nostres emocions. Un dels penediments més freqüents abans de morir és no haver dit prou t'estimo. A la nostra cultura s'han amagat els sentiments però això està començant a canviar. És important perdonar però també demanar perdó. Les gràcies mai sobren ja sigui per correu, per comprar el pa o per salut. Com més agraïm més rebem a la nostra vida. Abans d'anar a dormir, proposo que et posis les mans al cor i donis les gràcies per tres coses per les quals sentir-se afortunat. Quan la gratitud envaeix el teu cos no deixa que hi entrin emocions negatives. Químicament és impossible.

"Hi ha gent que té por al fracàs i hi ha qui té por a l'èxit"

Tenim por al fracàs? I a l'èxit?

Aprenem més de les experiències negatives que de les positives. Hi ha gent que té por al fracàs i hi ha qui té por a l'èxit. La por a l'èxit és la por a la velocitat, la incertesa i el vertigen. Vol dir no saber controlar la situació i tenir por que derivi en fracàs. Però, no ets tan important com perquè el teu fracàs sigui tan significatiu. Hem de treure la millor versió de nosaltres mateixos, hem de tocar el terra, embrutar-nos i netejar-nos les ferides. De fet, és millor canviar de paraula i dir-li error en comptes de fracàs. El tresor no és guanyar la batalla sinó descobrir qui som.

A Pixar valoren positivament el fracàs a l'hora de contractar algú.

A Estats Units fracassar és com una carrera. A Pixar accepten el fracàs i l'incorporen perquè es busca gent que tingui resiliència, adaptació i tolerància. No ho veuen com un fracàs sinó com un esglaó de l'aprenentatge. Aquí comencem a entendre la teoria però encara no ho apliquem en el dia a dia. És interessant mirar com són els Estats Units per saber com serà la nostra vida professional.

María Fernández 2

El coaching ens acompanyarà en aquest canvi.

Entre el coach i el client hi ha una relació de confiança per assolir un objectiu concret. Es fan preguntes i s'acompanya en un entorn segur i sense cap mena de judici. És igual que sigui trobar parella, perdre pes, crear el teu propi negoci, comunicar de forma efectiva o adquirir noves habilitats socials o directives.

Què canvia d'un personatge públic a un d'anònim?

Res perquè treballes amb l'essència de la persona. El personatge públic es mou en un llimb entre allò que faria com a persona i allò que els altres esperen que faci com a personatge. Procuro entrar en el món interior de cadascú, m'és igual si és un personatge públic, un directiu de l'Ibex 35 o un nen d'Àfrica. Tothom té pors i anhels.

"Ara la plaça del poble és internet, el crucifix i la foguera són Twitter"

No totes les pors ni tots els desitjos són iguals.

Entre els directius s'acostuma a tractar la confiança a l'hora de parlar en públic, la forma de comunicar, el lideratge quan hi ha una promoció... En canvi, entre els personatges públics és més freqüent la inseguretat. Pot semblar que ho tenen tot però el reconeixement o l'èxit no són sinònims de felicitat. Cadascú té la seva pròpia recepta. Un exemple: hi ha artistes que se senten més segur quan es pugen a un escenari que quan van pel carrer. Ara el preu de la fama és molt més alt que abans d'internet perquè tenen més vulnerabilitat per la sobreexposició a les xarxes socials.

Al llibre escrius "Keep calm and be tolerant in Social Media"

S'hauria d'empatitzar més amb els personatges públics. Hi ha un grau d'intolerància a la societat i uns judicis constants que no són necessaris. No ets més intel·ligent per tenir una opinió. Sóc amant de les crítiques constructives però crec que cal donar-les en privat. Ens estem assemblant molt a la nova Inquisició. Ara la plaça del poble és internet, el crucifix i la foguera són Twitter. El judici s'emmascara darrere la bandera dels anomenats justiciers i no ens adonem que el càstig sovint és superior al pecat. Hauríem de ser molt més tolerants, de la mateixa manera que no insultem pel carrer tampoc ho hauríem de fer per les xarxes socials. De fet, si cadascú es preocupés del seu creixement personal, no hi hauria cap necessitat de preocupar-se pels altres.

Un últim petit gran consell: Com saber què volem?

A les meves xerrades faig sempre un exercici de visualització. Poso música, demano que tothom tanqui els ulls i que cadascú connecti amb la seva essència i s'imagini què vol dir tenir una vida gran. D'acord amb els seus somnis i valors, han de definir un objectiu genuí, positiu, concret i amb terminis. Fins i tot un nen de 5 anys l'hauria de poder entendre. Hem de ser honestos amb nosaltres mateixos, identificar-lo, dedicar-nos-hi i escriure'l sobre paper. Ens fa por concretar-ho perquè si no ho complim, llavors atemptarem contra la nostra responsabilitat. Hi ha una relació directa entre el grau de qualitat de les fites i la probabilitat d'èxit d'aconseguir-les.

"Hem de ser com la mossegada del pit bull"

Fàcil de dir, difícil de fer.

Hem de ser com la mossegada del pit bull: agafar l'objectiu i no deixar-lo anar. Sovint busquem motivació quan en realitat necessitem compromís. La motivació és com una aspirina efervescent, ens dóna un punt àlgid d'eufòria perquè hem vist una pel·lícula estimulant o hem parlat amb un amic però marxa amb la mateixa facilitat que ha vingut. En canvi, el compromís fa que seguim lluitant pel nostre objectiu. Està bé estar disposat a assumir qualsevol cost, tenir la confiança que ho aconseguiràs i dirigir-nos cap on volem anar. Això farà que al matí escollim què volem llegir, amb qui ens volem relacionar, quin tipus d'activitats volem fer i quin estil de vida volem tenir.

Més informació
Com tenir la vida que vols
"Els empresaris no se senten còmodes parlant d'emocions"
Com construir relacions reals? Sense 'likes'
Avui et destaquem
Comentaris