El 27 d’abril del 1974 va succeir un fet excepcional. A Old Trafford, l’estadi del Manchester United, s’enfrontava l’equip local amb els seus rivals ciutadans, el Manchester City. Tot i que els Red Devils eren un equip històric i els Sky Blues un conjunt menor, les circumstàncies de la temporada havien provocat que el United necessités una victòria per evitar el descens a Segona Divisió, una categoria que no trepitjava des del 1935. Per afegir més ingredients a la història, aquella tarda a les files dels Sky Blues s’alineava Dennis Law, un davanter escocès que havia estat un gran mite de l'United i on hi havia jugat fins a la temporada anterior. La providència va voler que s’arribés al minut 28 amb empat a zero i que just en aquell moment a Law li arribés una pilota enmig de l’àrea visitant i la rematés de taló cap al fons de la xarxa. El gol que enviava l'United a Segona i que ell no va celebrar. A partir d’aquell moment, les constants invasions de camp per part dels aficionats de l'United van transformar el partit en un xou grotesc, però el marcador ja no va canviar i els Red Devils van jugar la següent temporada a Segona Divisió.
Ha passat mig segle d’aquella tarda de primavera i el Manchester City torna a estar d’actualitat, ara no pas per enviar els seus rivals a Segona, sinó per quedar campions d’Europa per primer cop. Aquests dies s’ha parlat molt del talent incommensurable de Pep Guardiola per atansar-se a la perfecció, i poc ens queda afegir sobre això. Si l’entrenador del Bages va saltar a la fama en una entitat que simbòlicament és més que un club, ara ha excel·lit a un altre que també ho és, però de forma literal; el City no només és un equip de Manchester, sinó que és un grapat de clubs escampats pel món, allò que s’anomena el City Football Group.
L’any 2008, quan el xeic Mansour bin Zayed Al Nahayan va decidir comprar el Manchester City (a través de la societat Abu Dhabi United Group for Development and Investment, el braç inversor dels Emirats Àrabs Units) va començar a canviar la història del futbol. El temps ha demostrat que la seva ambició anava més enllà de tenir notorietat gràcies a un club de primer nivell, una pràctica que hem vist en els casos de Román Arkádievich Abramóvich amb el Chelsea o Tamim bin Hamad Al Thani amb el PSG. El City només era un primer pas per convertir-se en un operador mundial del negoci del futbol, ara mateix el primer operador del món, segons ells mateixos asseguren. Són propietaris totals o parcials del Manchester City (Premier League), del New York City FC (MLS dels Estats Units), del Melbourne FC (Austràlia), del Yokohama F. Marinos (Japó), del Montevideo City Torque (Uruguai), del Girona FC, del Sichuan Jiuniu FC (Xina), del Mumbai City FC (Índia), del Lommel SK (Bèlgica), de l’ESTAC Troyes (França), del Palermo FC (Itàlia) i del Bahia SAF (Brasil), a més de tenir com a membre associat a l’històric Club Bolívar de La Paz (Bolívia). En aquest darrer ens hi aturarem un moment, per fer notar que el seu president és el magnat bolivià Marcelo Claure (propietari de la companyia de telefonia Sprint Corporation i fundador de la tecnològica Likewize), que també és un dels principals accionistes del Girona FC. A més, Claure va ser un dels creadors de l’Inter de Miami, un equip molt de moda darrerament pel fitxatge de Leo Messi. Per cert, una cosa que els mitjans no han comentat sobre aquest club de Florida és que els seus propietaris, a banda de David Beckham, són els germans Mas, fills del líder anticastrista a l’exili Jorge Mas Canosa (1939-1997).
El City només era un primer pas per convertir-se en un operador mundial del negoci del futbol
Com ja hem indicat, el propietari de tota aquesta estructura futbolística anomenada CFG (City Football Group) és el xeic Mansour bin Zayed Al Nahayan, però no està sol a l’accionariat, perquè el 18% pertany a la companyia d’inversions en tecnologia Silver Lake, que gestiona un patrimoni d’un bilió de dòlars i que té seu a Califòrnia (Estats Units). El principal executiu de CFG és el català Ferran Soriano Compte (1967), amb passat al Barça i Spanair, mentre que el cap d’operacions del grup és el neerlandès Roel de Vries. No hi ha dubte que el pal de paller de tota l’estructura és el Manchester City, el producte més reconegut i de més èxit de tota la cartera, però és una font de beneficis? Doncs com passa a la majoria dels clubs de primera línia -sobretot a la Premier League- no ho és. Amb penes i treballs aconsegueixen tancar en paus l’exercici, normalment gràcies a la venda de jugadors i no pas al seu negoci ordinari, que és deficitari. Fins i tot la temporada 2021-2022, en que van fer rècord de beneficis (42 milions de lliures), la seva activitat ordinària els proporcionava pèrdues, i van ser els 68 milions de lliures en vendes de jugadors el que va permetre girar la truita. Sí que és cert, però, que avui dia el Manchester City és una marca molt valorada (1.300 milions de lliures, segons els analistes de Brand Finance) construïda gairebé des de zero, i això és el punt que remarquen alguns financers (en altres paraules, consideren que la generació de caixa pot ser un aspecte secundari si es crea marca).
En el que tampoc no hi ha dubte és en el fet que el City és un club estat, amb tot el que això comporta. Les injeccions de diners que reben aquests tipus d’entitats -el PSG és l’altre cas evident- a banda de poder semblar poc ètiques i de pertorbar la naturalesa de la competició, també poden acabar resultant il·legals; de fet, recentment la Premier League va fer públic un document on acusava el City d’haver-se saltat més d’un centenar de normes financeres de la lliga anglesa.
Les injeccions de diners que reben aquests tipus d’entitats, a banda de poder semblar poc ètiques i de pertorbar la naturalesa de la competició, també poden acabar resultant il·legals
Aquest primer quart del segle XXI passarà a la història, dins de l’univers futbolístic, per ser l’època en què els grans fons d’inversió -públics i privats- van entrar en la indústria de la pilota. De moment ningú no aconsegueix rendibilitzar les seves inversions, de manera que està per veure si d’aquí a vint-i-cinc anys els capitals financers s’hauran mantingut aparcats en el món del futbol o si ja l’hauran abandonat. El que sí que ha passat, i potser és un fenomen irreversible, és que el futbol com a passatemps ha mutat radicalment. Cada cop hi ha menys seguidors i més clients. La passió que havia caracteritzat el futbol europeu al llarg de més de cent anys s’està esvaint per donar a pas a un exèrcit de consumidors d’experiències, amb nul vincle emocional amb els clubs.