Hi ha paraules que continuen vives molt després que desaparegui la realitat que els va donar sentit. “Factors externs” és una d’elles.
La repetim en consells d’administració, plans estratègics i escoles de negoci com si encara existís una frontera nítida entre el que passa dins de l’empresa i tota la resta. Aquesta frontera va desaparèixer fa temps. I, així i tot, moltes organitzacions continuen prenent decisions com si continués allà.
El canvi empresarial més gran d’aquesta dècada no és la intel·ligència artificial, ni la sostenibilitat, ni la geopolítica. Tots ells són símptomes d’una transformació més profunda: l’empresa va deixar de tenir un exterior perquè el sistema en què opera ja no distingeix entre dins i fora.
La geopolítica no entra a les empreses quan esclata una guerra o canvien els aranzels. Fa anys que està integrada en les cadenes de subministrament, en les rutes marítimes, en les matèries primeres crítiques, en la dependència energètica o en proveïdors que semblaven insubstituïbles. Les crisis no creen aquestes vulnerabilitats; simplement les revelen.
Amb l’aigua succeeix el mateix. Quan una fàbrica redueix la seva producció per falta de recursos hídrics, solem dir que el clima ha afectat el negoci. L’aigua mai va ser un assumpte exclusivament ambiental. Sempre va ser una condició estructural per produir. La diferència és que ara resulta impossible ignorar-ho.
La intel·ligència artificial tampoc està “arribant” a les empreses. Ja participa en decisions que abans consideràvem humanes: quin currículum es revisa, quin client rep una oferta, quina operació mereix una comprovació addicional o quina informació apareix primer a la pantalla d’un directiu. Quan una tecnologia influeix en la forma de decidir, deixa de ser un assumpte tècnic per convertir-se en una qüestió estratègica.
Quan una fàbrica redueix la seva producció per falta de recursos hídrics, solem dir que el clima ha afectat el negoci
La regulació també ha canviat de lloc. Abans apareixia al final del procés. Avui condiciona inversions, productes i models de negoci molt abans que una norma entri en vigor.
No parlem de fenòmens independents. Són expressions diferents d’una mateixa transformació.
Seguim separant geopolítica, sostenibilitat, regulació, tecnologia, energia o talent perquè les nostres organitzacions continuen estructurant-se per disciplines. La realitat ja no respon a aquesta lògica. Les empreses mantenen departaments; els riscos van deixar de respectar aquestes fronteres fa molt de temps.
Aquí rau un dels grans desafiaments estratègics del nostre temps.
L'estratègia va néixer per competir millor. Avui també ha d'ajudar a comprendre el sistema en què competeix l'empresa. Durant dècades, l'avantatge consistia a gestionar millor els recursos propis. Ara depèn d'entendre allò que no apareix en el balanç i, així i tot, sosté el balanç: l'energia, l'aigua, les dades, les infraestructures digitals, els algoritmes, les matèries primeres, les decisions polítiques, l'estabilitat institucional o les cadenes logístiques.
Abans les empreses gestionaven recursos. Ara gestionen dependències. I cada dependència acaba condicionant decisions, encara que mai figuri en un organigrama.
La sostenibilitat també necessita recuperar el seu significat. Reduir-la a emissions, informes o compliment normatiu deixa fora l'essencial. La seva funció consisteix a comprendre les interdependències que permeten que una organització continuï creant valor quan canvia el sistema. Parla d'adaptació, d'anticipació i d'intel·ligència estratègica.
Seguim anomenant “extern” allò que condiciona cada decisió empresarial. Aquí comença un dels errors estratègics més grans del nostre temps. Ningú pot gestionar allò que insisteix a considerar aliè.
L'empresa va deixar de tenir un exterior fa temps. El que segueix ancorat en el passat és la nostra manera de dirigir-la.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat