Espanya torna a celebrar xifres històriques. El 2025 es van fregar els 97 milions de turistes internacionals i la despesa va superar els 134.700 milions d'euros. El turisme representa ja el 12,6% del PIB i més del 12% de l'ocupació estatal. Pocs sectors concentren un pes comparable en l'economia espanyola. Però quan una activitat assoleix aquesta dimensió, deixa de ser només una bona notícia i es converteix en una responsabilitat estratègica.
A Catalunya —i als arxipèlags— la qüestió ja no és quant creixem, sinó quant podem absorbir sense comprometre allò que sosté el mateix atractiu de la destinació: la qualitat de vida dels residents, la disponibilitat d'habitatge, la capacitat de càrrega territorial i la resiliència climàtica. Catalunya, les Balears i les Canàries no travessen una crisi turística. Afronten una crisi de model.
El 2025, Catalunya va rebre més de 20 milions de turistes internacionals; les Balears i les Canàries van superar els 15 milions cadascuna. A les Canàries, el turisme suposa al voltant del 35% del PIB i prop del 40% de l'ocupació. Són territoris extraordinàriament exitosos i, precisament per això, extraordinàriament exposats. Quan una economia depèn tant d'una sola activitat, qualsevol desequilibri s'amplifica. I els desequilibris són visibles.
A Barcelona, amb més de 22 milions de pernoctacions anuals i barris la densitat turística dels quals supera la de capitals europees comparables, el debat sobre els habitatges d'ús turístic s'ha convertit en un eix estructural de la política urbana. A les Balears, el mercat immobiliari dificulta fins i tot allotjar els treballadors que sostenen l'activitat hotelera en temporada alta. A les Canàries, milers de persones han sortit al carrer sota el lema Canàries té un límit, reflectint una percepció creixent: el creixement no sempre es tradueix en benestar proporcional.
Quan el resident percep que el dinamisme econòmic deteriora el seu entorn, el sistema entra en fricció. I quan aquesta fricció es prolonga, el risc deixa de ser només social per convertir-se també en reputacional i competitiu.
L'habitatge és avui el principal coll d'ampolla del turisme a Espanya. L'Índex de Preus d'Habitatge va registrar el 2025 increments interanuals superiors al 12%, amb pujades especialment intenses a les Balears, les Canàries i Catalunya. El turisme no explica per si sol aquesta tendència, però l'accelera en territoris amb oferta limitada i elevada pressió del lloguer de curta durada.
L'habitatge és avui el principal coll d'ampolla del turisme a Espanya
En algunes zones de les Balears, empreses hoteleres han hagut d'impulsar solucions específiques d'allotjament per als seus treballadors davant la impossibilitat d'accedir a habitatge en el mercat lliure durant la temporada alta. No és un detall menor: una destinació pot generar ocupació i, al mateix temps, no poder sostenir-la per falta d'habitatge accessible. Sense treballadors no hi ha servei, sense servei no hi ha qualitat i, sense qualitat, no hi ha competitivitat. Si l'habitatge marca el límit social del creixement, el clima comença a marcar el seu límit físic.
A les illes, l'estacionalitat sempre ha estat climàtica a més d'econòmica. L'estiu mediterrani a les Balears i l'hivern temperat a les Canàries han estructurat durant dècades el calendari turístic. No obstant això, el clima està canviant: estius més llargs i amb episodis de calor extrema més freqüents, major pressió sobre els recursos hídrics, infraestructures sotmeses a estrès creixent i una possible redistribució de la demanda cap a primavera i tardor configuren un escenari diferent. El futur no és menys turisme, sinó turisme sota estrès climàtic.
En sistemes insulars tancats, on aigua, energia i territori són limitats, el model intensiu en volum resulta especialment vulnerable. La sostenibilitat deixa de ser un argument reputacional per a convertir-se en una condició de viabilitat operativa. Ja no n'hi ha prou amb comptabilitzar arribades; és imprescindible gestionar fluxos, estacionalitat i pressió sobre recursos crítics.
Algunes destinacions que han experimentat saturació han optat per intervenir abans que el conflicte es cronifiqui. Les illes gregues de Santorini i Mykonos han introduït taxes específiques més elevades en temporada alta per a desincentivar pics i finançar infraestructures. Més a prop, Formentera regula des de fa anys l'entrada i circulació de vehicles per a evitar el col·lapse estival. No eliminen l'activitat; l'ordenen.
Aquest és el gir conceptual que Espanya necessita consolidar. Durant dècades, l'èxit turístic es va mesurar en nombre de visitants. Avui aquesta mètrica és insuficient. La competitivitat futura dependrà d'incorporar indicadors reals de càrrega —aigua disponible per visitant, densitat per barri, impacte sobre el lloguer residencial, petjada energètica i de residus— i utilitzar-los com a base de decisió pública.
També exigirà una governança multinivell eficaç en matèria de lloguer turístic i habitatge, ecotaxes vinculades a inversions visibles en infraestructures crítiques i una política de connectivitat aèria orientada a crear valor sostingut, no únicament a maximitzar el pic estacional.
Catalunya i les illes no són el problema del turisme espanyol; en són el termòmetre
La qualitat del turisme no depèn només del poder adquisitiu del visitant. Depèn, sobretot, de la intel·ligència del destí. Un territori pot atraure viatgers d’alta despesa i, així i tot, estar col·lapsat si no gestiona els seus límits. I pot sostenir un model equilibrat i pròsper si planifica amb visió de llarg termini.
Catalunya i les illes no són el problema del turisme espanyol; en són el termòmetre. Si aquests territoris aconsegueixen integrar habitatge, clima i gestió de fluxos en la seva política turística, Espanya no només preservarà el seu lideratge: el redefinirà.
El turisme continuarà sent un dels pilars econòmics del país. Però el creixement sense límits gestionats erosiona la seva legitimitat social i la seva resiliència territorial. La veritable prova de maduresa del model espanyol no serà atraure més visitants, sinó demostrar que sabem governar l’èxit abans que l’èxit ens governi a nosaltres. Governar el turisme ja no és una qüestió sectorial. És una qüestió de model de país.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat