Quan Emili Rousaud Parés (Barcelona, 27 d'abril de 1966) va apostar pel sector de l'energia, calia tenir fe. Aleshores, el ministeri d'Indústria espanyol acabava de liberalitzar un mercat tancat, un oligopoli sense lloc per a cap comercialitzadora privada. Aquella valentia es va veure premiada i la firma de Rousaud, la catalana Factorenergia, va ser la primera empresa que va poder competir amb les gegantines Iberdrola, Endesa o Unión Fenosa.
25 anys després de tot allò, el periodista Manuel López Torrents ha rememorat el relat al llibre La fe de l'emprenedor, on recull tant la història de Factorenergia com aquella fe del seu fundador i actual CEO. Durant dues dècades i mitja, Rousaud ha combinat aquestes funcions amb càrrecs com la vicepresidència de Pimec o del FC Barcelona, on es va donar a conèixer més enllà del teixit empresarial català.
El títol de la història de Factorenergia, La fe de l'emprenedor, sintetitza bé el repte de competir amb les grans energètiques de l'Estat. Quin mercat es va trobar quan van començar l'any 1999?
Va ser molt complicat. En realitat, l'any 1997 només es va liberalitzar per llei el gran client industrial. Havien de ser consumidors amb alta tensió de subministrament i amb una potència contractada molt elevada. Per tant, amb la tarifa regulada, els nostres primers clients havien de ser grans companyies, i és el que vam anar a buscar. No va ser fins al període 2008-2010 que es van començar a eliminar aquestes tarifes. Gràcies a això es va produir la liberalització de totes les empreses, pimes incloses. I, finalment, l'any 2013 es va liberalitzar de facto el segment residencial.
I com es van guanyar un lloc al mercat, amb tots aquests canvis?
Ha estat una feina de molts anys. Als primers clients els havíem d'explicar que s'havia liberalitzat el mercat, que existia un comercialitzador i que no tot era Endesa. En aquella època era tan difícil que fins i tot ens obligaven a comprar un comptador, enviar un tècnic a instal·lar-ho i que hi estigués present un altre d'Endesa. S'havia de treure el comptador Schlumberger d'Endesa i després col·locar un comptador idèntic que fos nostre. Tot plegat tenia un cost de 6.000 euros, és a dir, era una inversió enorme, perquè aquell era el marge que podíem aspirar a guanyar en un any. Era un mercat complicadíssim.
Com es va solucionar aquest problema?
Vam anar obrint camí gràcies a discussions amb la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC). Els vam dir que no tenia sentit canviar el comptador si li ho podíem rellogar a Endesa i estalviar-nos tot el procés. Avui, la nostra posició és el resultat de tot aquest camí. Hem fet molta tasca d'informar i educar el consumidor.
Què queda avui d'aquell mercat de principis de segle?
Moltes de les grans empreses. Llavors teníem clients com Aigües de Manresa, Nestlé, Husa Hotels, Deutsche Bank... Però en general ens queda el record que la venda era molt personal. Anaves a visitar un client i li ho havies d'explicar tot, perquè el coneixement era absolutament nul. A més, nosaltres érem una empresa molt petita, de quatre o cinc treballadors, i jo feia de tot. Tot això ens ha donat una visió molt àmplia del negoci i ens ha permès créixer a totes les àrees. Al final, vam començar en un sector que va néixer amb nosaltres: la llei del ministeri era de finals del 1997 i nosaltres ens vam posar en marxa el 1999, que va ser el mateix any que es va constituir l'Operador del Mercat Ibèric d'Energia (OMIE).
"La invasió d'Ucraïna ha provocat que la gent es miri més la factura de la llum i, alhora, ha ajudat molt a introduir l'autoconsum a les llars"
Em crida l'atenció aquest desconeixement del consumidor que comenta. Potser és una bona radiografia de com ha anat variant l'interès de la ciutadania en el sector energètic amb el pas dels anys.
Precisament, la possibilitat que vam detectar al començament va ser des d'un punt de vista de servei i màrqueting. Estàvem en una situació d'oligopoli, pràcticament de monopoli en l'àmbit geogràfic, de forma que l'empresa monopolista no tenia gens d'interès d'oferir un bon servei al seu client, perquè ja el tenia sense fer cap esforç. Hi havia una oportunitat de donar una bona experiència i millorar les condicions econòmiques, però, sobretot, nosaltres vam repetir un discurs, i és que s'estava produint un canvi radical d'abonat a client. Els vam insistir molt a fer aquesta transformació. El client té una capacitat de decisió molt important, mentre que l'abonat no.
Fa unes setmanes, el president de Foro Nuclear, Ignacio Araluce, explicava que arran de la guerra d'Ucraïna i la inflació posterior, la gent s'estudia molt més la seva factura elèctrica.
Hi coincideixo plenament. Fixi's que durant 21 anys el preu de mercat ha estat relativament estable. Fluctuava entre 45 i 60 euros / megawatt, aproximadament. Quan es va produir el moviment geopolític de Rússia, el qual cercava restringir l'oferta de gas a Europa, no només es va disparar el preu del gas, sinó que el de l'electricitat va passar de 60 a 400 euros. Llavors, la gent no entenia per què havia de pagar 120 euros si sempre n'havia pagat 30. I això que els estàvem fent una bona oferta!
Tot plegat ha permès dues coses molt interessants. Una és que la gent per fi s'ha començat a mirar la factura. Nosaltres sempre ens hem centrat a les pimes i no tant a l'àmbit residencial. Però una vegada vam fer un estudi de mercat i vam preguntar a la gent quan pagava de llum. Ningú ho sabia. Ens deien: "em sembla que tant, més o menys això, entre 35 i 50 euros..." La diferència de preu de les seves respostes podien variar fins a un 30%.
Quin és el segon fenomen que han detectat?
Que aquest panorama ha ajudat molt a introduir l'autoconsum a Espanya, perquè els temps de rendibilitat s'han escurçat moltíssim. Avui, si faig una inversió en plaques solars, només amb l'estalvi que em generaran, recuperaré la inversió en un any i mig. Però és que, a més, aquesta instal·lació funcionarà 30 anys. O sigui que des d'aquest any i mig fins a l'any 30 tindré llum totalment gratuïta.
Està molt de moda parlar del mix energètic català, amb un predomini de gairebé el 57% de la producció nuclear. Quina opinió li mereix?
La primera cosa que he de dir és que la decisió de la continuïtat o no de les nuclears ha de ser un tema merament electrotècnic. En cap cas ideològic.
I ara mateix és ideològic?
Sí. La meva percepció és que si l'esquerra diu que no a les nuclears, la dreta diu tot el contrari. I no és una qüestió d'ideologies. Catalunya necessita actualment les nuclears, perquè ni tenim prou connexió per portar l'electricitat d'altres indrets on hi pugui haver un excedent, com per exemple Aragó, ni tampoc hem fet els deures en matèria de generació renovable. D'entrada, prescindir de l'energia nuclear podria implicar substituir-la per tèrmiques de gas natural. O sigui, dependríem d'un combustible procedent de tercers països, com ha passat amb Rússia i el gas, i a més emetríem una quantitat de CO₂ descomunal.
La realitat és que sense la nuclear, Catalunya no tindria prou energia per funcionar. És a dir, hauríem d'aturar empreses o fins i tot renunciar a electrificar les llars. No entenc per què tothom hi està en contra, ni com s'ha ideologitzat tant el tema. La nuclear és el mal menor en l'actual situació.
Quina solució hi proposa, llavors?
Hem de fer dues coses: desenvolupar renovables i emmagatzematge. En aquest segon punt molta gent pensa immediatament en bateries, però també es podria parlar de centrals reversibles al Pirineu, per exemple. O centrals hidroelèctriques que en hores econòmiques pugen aigua i en hores més cares turbinen aquesta aigua. Catalunya ha de fer un exercici de realitat, però basat exclusivament en criteris tècnics.
Vist el grau del debat actual, s'acabarà aturant el desmantellament de les nuclears o continuarem amb el calendari que s'ha previst?
Crec que les nuclears s'acabaran tancant, però quan tinguem tot el desenvolupament fet.
O sigui, no en els terminis previstos.
No. El problema no és si es tanquen o no. Les nuclears s'han de tancar. El problema és quan, i els terminis previstos són absolutament inassumibles. Es tancaran quan fem els deures.
"Sense l'energia nuclear, Catalunya avui no tindria prou energia per funcionar; hauríem d'aturar empreses o fins i tot renunciar a electrificar les llars"
I quan els farem?
Aquest és un tema més aviat polític. A Catalunya no s'ha afavorit gens el desenvolupament de renovables. Tothom parla de renovables, però després no hi ha cap facilitat per poder dur a terme els projectes.
El problema de les renovables és que no són gestionables, és a dir, només es pot produir energia solar quan hi ha sol o eòlica quan hi ha vent. Per això també s'ha de fer tot un desenvolupament d'emmagatzematge que permeti gestionar l'energia produïda. Quan aquests deures estiguin fets i tinguem prou energia, arribarà el moment de tancar les nuclears. Però el termini previst pel govern espanyol és inassumible per a Catalunya.
I Espanya sí que el pot assumir? L'objectiu és arribar al 81% de renovables abans del 2030, pel 56,8% actual.
Tampoc crec que sigui una bona idea tancar-les encara. A Espanya sí que s'ha avançat amb les renovables, però encara falta desenvolupar l'emmagatzematge. Insisteixo, no crec que a ningú li agradi l'energia nuclear en si mateixa, però si l'alternativa és pitjor, millor que ens quedem com estem, perquè si no podem tenir un problema de subministrament. Tancar les nuclears podria arribar a destruir la indústria de Catalunya.
Al llibre es defineixen com un dels impulsors de la transició verda. Com pot participar Factorenergia en aquest diàleg?
Quan vam fundar la companyia, una de les nostres missions era lluitar contra el canvi climàtic. Per tant, sempre hem sigut favorables a desenvolupar les renovables i hem fet la tasca d'educar el mercat amb campanyes. Altrament, hi hem contribuït col·locant més de 12.000 instal·lacions d'autoconsum en habitatge i centenars en el cas d'empreses. També impulsem molt la mobilitat sostenible amb la instal·lació de punts de recàrrega. Tenim la sort de ser l'estat de la Unió Europea (UE) que gaudeix de més radiació solar. A més, com que som una península, també tenim una gran diversitat de vents. El recurs renovable que hi ha a Espanya és brutal. Al Brasil, per exemple, basen la seva mobilitat sostenible en l'etanol de la canya de sucre. Si fem els deures, nosaltres tindrem una matriu energètica molt verda i també una energia molt assequible. La més barata de la UE.
És inevitable preguntar per l'apagada del passat 28 d'abril. Com a coneixedor del sector, ha estudiat què va succeir aquell dia?
Els rellotges amb què gestionen Red Eléctrica i els distribuïdors elèctrics convencionals són diferents. Red Eléctrica funciona amb un rellotge atòmic, mentre que les distribuïdores ho fan amb rellotges a 50 Hz, i tots aquests fenòmens es van produir en mil·lisegons. Sabem dues coses: que hi va haver una sobretensió i que es van desconnectar molts grups de generació. El problema és que desconeixem si al desconnectar-se els grups de generació, aquests van provocar les pertorbacions que van portar a la sobretensió, o bé si la sobretensió va provocar que es desconnectessin els grups de generació. Això no queda clar, però a Red Eléctrica ja li va bé, perquè ara pot dir que no sap si va succeir l'una o l'altra. Amb la qual cosa, el govern espanyol pot repartir les culpes.
I amb això ja n'hi ha prou?
Des del meu punt de vista hi ha quelcom més profund. Hi havia una sèrie de procediments operatius no aprovats encara, però ja redactats, que si s'haguessin implementat haurien evitat l'apagada. Aquí està la màxima responsabilitat, però cap empresa vol assumir la culpa perquè fer-ho implica indemnitzar molta gent. Per tant, es fa aquesta espècie de solució salomònica: la culpa és de Red Eléctrica i de les energètiques. I em quedo tan ample.
És difícil saber què va passar, però a mi m'interessa més conèixer per què es va propagar. La vicepresidenta va dir que potser la xarxa estava massa mallada. Ara resulta que serà un problema una cosa que sempre hem considerat molt bona. Crec que no es va saber protegir bé la xarxa de la propagació d'una sobretensió. Els francesos, en canvi, sí que van aconseguir que saltessin les proteccions i allò no va arribar a França. Els portuguesos no ho van saber fer, i per això ens vam carregar també Portugal.
Durant aquests 25 anys al capdavant de Factorenergia també ha tingut temps de dirigir el FC Barcelona com a vicepresident institucional. Quin dels dos mons és més ferotge, el del futbol o el que es va trobar l'any 1999 al sector energètic?
Són dues coses molt diferents. Factorenergia va néixer amb molta il·lusió, però sense capital. Jo no tenia diners i algú els va haver de posar. En el cas del Barça, parlem d'una institució magnífica. Si l'àrea esportiva funciona, l'economia del club s'arreglarà. El que cal entendre del Barça és que té tres fonts d'ingressos: els drets de televisió, el ticketing i els patrocinis. Ara el segon ha minvat molt perquè l'equip ha anat a jugar temporalment a Montjuïc, però si l'equip torna a tenir aquella excel·lència que havia tingut, i penso que ho està aconseguint, es regeneraran els ingressos importants i el club tindrà la fortalesa de capgirar aquesta situació.
Vostè va viure molt de prop una època complicada com a membre de la junta directiva de Josep Maria Bartomeu.
A la gent li encanta assenyalar que Bartomeu ho va fer malament. Es va equivocar com tothom, com també ho fa moltes vegades Laporta, perquè això està en la naturalesa humana. Ara bé, el que li va fer molt mal al Barça és que pràcticament tots els ingressos anessin a despesa, sobretot a pagar els sous dels jugadors. Llavors, quan va arribar la pandèmia, van caure dues fonts d'ingressos molt importants com el ticketing i els patrocinis. En el cas del ticketing, a més, ho va fer directament a zero, perquè la gent estava confinada a casa. Davant d'aquesta situació, la massa salarial no es va poder gestionar. Mentre que els jugadors del Madrid van acceptar reduir-se el sou, els del Barça no ho van fer i només el van diferir. Tot plegat va generar un entorn molt complicat.
"Bartomeu es va equivocar com també ho fa moltes vegades Laporta. Al Barça li va fer mal que gairebé tots els ingressos anessin a pagar els sous dels jugadors"
Aleshores, és més complicat dirigir el Barça que Factorenergia?
No. Hi ha un punt en comú i és que totes dues entitats necessiten gent talentosa. Factorenergia té un equip executiu molt competent que ha costat anys construir i el Barça ara mateix compta amb jugadors molt bons. D'altra banda, el Barça té un element diferencial i és que quan hi ha un gran equip, la resta ve rodat. Quan guanyes la Champions o un triplet, els patrocinadors fan cua per signar contractes i les televisions de tot el món s'interessen moltíssim per tu.
El Barça és una experiència magnífica. Com a directiu he fet coses que no es poden pagar amb diners. Per exemple, vam visitar la seu de Nike o Meta i ens van mostrar tota l'empresa per dins. Jo puc pagar-me un viatge a Califòrnia o Portland, però sense formar part del Barça no crec que em rebi el vicepresident de Nike i m'ensenyi tota la companyia. I després, per aquells que sentim els colors com és el meu cas, ser-hi dins genera una adrenalina molt gran. Sempre defensaré el que diu Valdano: el futbol és el més important de tot allò que no és important. En el cas del Barça, té una importància que transcendeix clarament l'esport. Projecta la imatge de Catalunya i sobretot Barcelona a la resta del món.
Quina lliçó va extreure com a directiu del Barça que avui pugui aplicar empresarialment?
Que el més important és gestionar les persones. El Barça, sobretot, té un component emocional molt potent. En una empresa és més difícil que això es doni, però en part també hi és present. I jo crec que és una lliçó de vida important.