“Pare treballador, fill vividor, net captaire” o “de res a re en tres generacions” són dites populars que sostenen la mentida de la vida curta de les empreses familiars, quan les dades indiquen que tenen una vida més llarga i una supervivència a la crisi major que les empreses no familiars.
L’empresa familiar més antiga del món és l’hotel Hōshi (Kioto, Japó, 718). A Catalunya, fins fa poc es deia que la més antiga era Codorníu, de la família Raventós, amb orígens l'any 1551; però el 2018, la majoria de les accions es van vendre a un fons d’inversió. Encara que es podria afirmar que l’empresa mare —la finca originària— continua sent propietat d’una branca que se’n va separar el 1982. Potser podria reclamar major antiguitat Roqueta Origen (1199). Totes dues empreses vitivinícoles, perquè sembla que l’arrelament a la terra allarga la durada, en el sentit que el model de negoci té menys canvis.
A títol d’exemple, podem ampliar la llista d’empreses centenàries catalanes amb Uriach (1838), Casals (1870), Torres (1870), Pont Aurell i Armengol (1875), Jori Armengol (1892), Sas (1900), Cottet (1902), Borges (1914) i Simon (1916), entre d’altres.
Hem d’incloure en la llista La Farga Lacambra? És originària de 1808, però va canviar de família al grup Fisas-Guixà l'any 1985. Quan és centenària una empresa familiar? Quan porta més de cent anys amb la mateixa família marcant l’estratègia? I si deixa de ser propietat de la família? I si una branca familiar se separa i sobreviu? Deixant a part disquisicions que poden semblar similars a les del sexe dels àngels, és clar que les empreses familiars que perduren són dignes d’anàlisi per tal de treure’n aprenentatges que serveixin a la resta.
A mesura que passen les generacions, el pes del llegat augmenta, i potser també pot fer-ho el de l'excessiu respecte a la tradició com a fre
A mesura que passen les generacions, el pes del llegat (quelcom que es rep de les generacions precedents per passar enfortit a les següents) augmenta, i potser també pot fer-ho el de l'excessiu respecte a la tradició com a fre.
En primer lloc, cal recordar que hi va haver uns fundadors que probablement van implantar uns valors i una missió que s’han transmès, de forma flexible, però mantenint les arrels, generació rere generació; i que serveixen de guia per prendre les grans decisions. Han mantingut l’emprenedoria dels fundadors, sent capaces d’adaptar-se als canvis en el món dels negocis i aprofitar les oportunitats. L’anàlisi de les seves històries ens diu que “per a gustos, colors”: en alguns casos sembla que la seva pervivència ha tingut molt de pes en la prudència financera; en altres, la capacitat d’assumir riscos que semblaven irracionals. Com es diu, “bé està el que bé acaba”: les decisions solen ser jutjades a aigua passada pels seus resultats.
A part del que s'ha mencionat, comparteixen una sèrie de característiques bastant comunes. Tenen clar que el substantiu és empresa, i familiar, l’adjectiu; que el que és bo per a l’empresa, a la llarga, és el millor per a la família. Practiquen una comunicació bidireccional empàtica entre l’empresa i la família, i dins de la família. Planifiquen el futur. Professionalitzen els sistemes i estructures, sense que això signifiqui necessàriament expulsar la família de l’empresa. Formen els continuadors per als seus rols. Tenen unes normes actualitzades per regular les relacions entre l’empresa i la família, tenint molt clar què pot esperar l’una de l’altra.
Les empreses familiars centenàries són font d’aprenentatge i d’orgull.