José Torres Montejo (Antequera, Màlaga, 1948) als sis anys comença a ajudar en el bar familiar. En 1964 la família emigra a Madrid. Comença a treballar amb uns cosins com a instal·lador de gas. En 1965 entra a treballar en Assecat d'Obres i Solucions, empresa l'amo de la qual li va fer de mentor i segon pare. Recorre Espanya sencera amb tren per assecar obres amb màquines, aprofitant els temps morts buscant clients potencials perquè “el que és bo per a l'empresa és bo per a tots”. En 1966 es compra un R4 amb el qual fa 120.000 quilòmetres anuals. En 1969 inventa el primer infraroig amb suport, i posteriorment altres màquines per a assecat. L'incompliment de les mesures de seguretat a fi de guanyar ritme de treball gairebé li deixa cec pel fet que va retardar la visita a l'oftalmòleg, ja que “primer està el treball i després l'urgent; passats els 40 tots els anys que compleixis seran un regal”.
Juana Muñoz Santos (1948, Ciudad Real) va començar a treballar en magatzems SEPU i després en Siemens, la qual cosa la va decidir a estudiar alemany. José i Juana es casen i van de viatge de nuvis per 17 províncies assecant obres.
En 1973 decideixen establir-se pel seu compte a Barcelona per no fer la competència a l'empresa. Munten el negoci amb una germana de Juana i el seu marit. En 1975 se separen, creant TST. Llavors no existien els emprenedors i no es consideraven empresaris, sinó simples pencaires amb moltes ganes de treballar. La taula del menjador era la del comitè de direcció; no separaven empresa i família, eren una sola cosa. L'oficina estava a casa, i el material es traslladava en una furgoneta que s'aprofitava per anar de càmping a l'estiu.
Els tres fills Juanjo (1972), Jordi (1974) i Jaime (1976) van adquirir l'ADN contestant al telèfon -el que era sagrat-, escombrant el taller i netejant maquinària. Després del naixement de Mayi (1981) i Ana Lis (1982) es va decidir cobrir el despatx amb suro per insonoritzar-lo.
L'oficina estava a casa, i el material es traslladava en una furgoneta que s'aprofitava per anar de càmping a l'estiu
En 1981 van calefactar el primer esdeveniment. En 1983 la gran inundació de Bilbao va fer veure que el treball era inacabable. En 1984 José va patentar una màquina d'infrarojos gegant per combatre, sense èxit, les gelades en el camp lleidatà. Quan el seu primogènit tenia 12 anys li va dir que li acompanyés a una obra, li va dir “trepitja on jo trepitjo” i després “has d'assecar tot això, tornaré en unes hores”; el va deixar amb el material d'assecat. Als 15 “ja no assecaràs més”.
En 1989 van instal·lar una emissora de radioaficionat per poder-se comunicar sense necessitat d'anar a les cabines telefòniques. En 1990 el pare volia rebaixar el seu ritme de treball i va comunicar a la família que Juanjo, que estava estudiat enginyeria tècnica industrial, passava a ser la cara visible de l'empresa amb plens poders. Es va comprar una americana i va començar a fer de tècnic sempre disponible (només ha apagat el mòbil en fer el camí de Sant Jaume). Per evitar malentesos pels diferents estils de gestió, pare i fill es van repartir els clients.
En 1991 contracten un treballador pakistanès repatriant a la seva dona i sis fills, “”si hi ha Déu ja m'ho agrairà”, va dir José. En 1992 entren en el negoci d'aire condicionat per a esdeveniments i indústria.
Els dos germans van haver de lluitar contra la imatge de ser vist per tots com “els fills del cap"
Jordi va començar a treballar en l'empresa familiar amb 16 anys, va estudiar enginyeria tècnica industrial, i es va centrar en la part operativa del negoci. Els dos germans van haver de lluitar contra la imatge de ser vist per tots com “els fills del cap”. Després d'un enfrontament, Juanjo va acomiadar a l'encarregat del taller, l'únic que sabia com funcionaven totes les màquines. El pare va dir “ell és qui mana, ningú està per sobre d'ell, ni jo”; els “nens” van passar a ser els “caps”.
Aquest primer capítol ajuda per reflexionar sobre la importància de la transmissió de valors i sobre l'etiqueta de fill d'amo que penja sobre molts continuadors.