Com a historiador de referència de l'economia catalana, Francesc Cabana (Barcelona, 1934) és una de les veus més autoritzades per definir com és l'empresariat del nostre país. L'ha estudiat des de totes les òptiques possibles i ho ha plasmat en llibres com Cien empresarios catalanes, La burgesia catalana o Història econòmica de la Catalunya contemporània.
Qui millor que ell, per tant, per desgranar fins a quin punt els empresaris catalans han ajudat a construir la Catalunya que avui coneixem, i per assenyalar sense embuts les seves virtuts i defectes. L'esperit emprenedor dels catalans i l'agilitat i capacitat d'adaptació de les seves pimes contrasten, segons ell, amb la manca de transparència que pateixen moltes de les seves empreses i que frena el creixement.
Com diu Jordi Maluquer al pròleg de Cien empresarios catalanes, la historia contemporània de Catalunya és la de les seves empreses?
La història de Catalunya dels segles XIX i XX és la història de la seva industrialització i de la gent que la va impulsar. Un procés que va transformar totalment el país i que és la base del que tenim avui. La població es concentra al voltant dels nuclis industrials, la pagesia és atreta a les ciutats, s'incrementa el nivell de vida, s'estableixen noves vies de comunicació com els ferrocarrils, el país queda molt més ben connectat entre sí, es trenquen endogàmies...
I és un tret distintiu respecte a la resta de l'Estat espanyol?
Som la primera zona del sud d'Europa que s'industrialitza. I ja des de llavors s'estableix una dinàmica diferent. Però això no passa perquè els empresaris catalans siguin més llestos ni més guapos que els de la resta del país. Ho marca sobretot la geografia, ser un país mediterrani que practica el comerç des de fa molts segles, que té una connexió amb França més accessible i que viatja amb naturalitat, amb tot el que això suposa en transmissió de coneixements. La nostra facilitat per exportar també està lligada a aquesta tradició.
Fins a quin punt el món empresarial ha ajudat a construïr el país?
Ha tingut un paper cabdal. El desenvolupament econòmic d'un territori és un procés que depèn de moltes generacions. Una economia no es pot modernitzar d'un dia per l'altre. Els catalans sumem una cultura industrial i emprenedora de 200 anys, i ho tenim molt arrelat. Per això, molts immigrants han adoptat el nostre esperit emprenedor abans que molts altres elements, fins i tot que la llengua catalana.
És per això que Catalunya és un dels territoris europeus amb més activitat privada?
La història de l'empresariat català està molt marcada per la inexistència de l'Estat. Històricament queda lluny, a Madrid, i la percepció que se'n té en general és negativa, les relacions que s'hi mantenen són bàsicament fiscals i per tant emprenyadores. Això genera uns actius interessants en l'empresariat català, però també uns passius que em molesten. Per exemple, una manera de pensar i d'actuar molt limitada pel model d'empresa familiar.
Quina és aquesta manera de pensar?
L'empresa familiar és el model dominant a Catalunya, i moltes d'elles mantenen un secretisme absurd, no volen que se'n sàpiga res. De bona part d'elles no en coneixem les xifres. El fet que la majoria d'empreses catalanes siguin pimes també té a veure amb això. Moltes firmes catalanes descarten anar a borsa per créixer perquè per fer-ho els caldria presentar comptes auditats i un balanç als accionistes. No volen, encara que el ministre Montoro els empaiti. I això ens empobreix com a país, és negatiu per al nostre desenvolupament.
Que la immensa majoria de grans empreses estatals tinguin seu a Madrid i no a Barcelona no es deu tan sols al centralisme espanyol, per tant...
El centralisme és un factor important, però no pas l'únic. A països com els Estats Units, el primer que fa una empresa és buscar recursos a tercers i fer-se gran via borsa. A Catalunya, en canvi, optem per l'autofinançament, vinculem l'expansió de l'empresa exclusivament a la capacitat financera pròpia i al crèdit dels bancs, i la frenem quan els recursos propis ja no donen per més. Una empresa important no pot aspirar a créixer tan sols amb els diners d'un grup d'amics, ha de pensar a anar a un mercat de capital. En aquest sentit, l'empresari català peca d'egocèntric. És aquesta mentalitat de "amb això ja en tinc prou per viure jo i la meva família". Un empresari em va dir un cop: "Sortir a borsa, jo? Però si així sabrien el que guanyo, per Déu!"
Així és difícil créixer, no?
Impossible. La comptabilitat oberta i transparent és clau, sobretot a l'hora de buscar socis que ens ajudin precisament a créixer. A vegades ens falta ambició. Ara penso en el cas de Mango. Els seus gestors són gairebé tots catalans, però el seu fundador és un senyor vingut de Turquia (Isak Andic) que va trobar a Catalunya terreny abonat per impulsar un negoci tèxtil. Podríem dir que si Mango l'hagués fundada un català no seria la multinacional que és avui? Doncs sí, podríem.
Aquests són els passius, però quins són els actius de Catalunya en matèria empresarial?
El principal és la capacitat d'emprenedoria. A més, aquesta petita i mitjana empresa que ens caracteritza és molt àgil, s'adapta a les condicions de mercat que hi hagi en cada moment. Ho hem demostrat en totes les crisis, com la dels anys 80 que va esborrar el tèxtil. Com que la cultura industrial estava molt arrelada, vam saber adaptar-nos, mentre que a altres llocs de l'Estat va ser un absolut desastre per manca de capacitat de transformació.
A aquests actius també hi hem d'afegir la internacionalització, no?
Avui, en el passatge del vol entre Singapur i Xangai, posaria la mà al foc que hi ha com a mínim un parell de catalans, que tenen empreses que probablement ni vostè ni jo coneixem, pimes que tanmateix han trobat un nínxol que els permet vendre a la Xina o a Austràlia. I si bé amb les grans multinacionals no hi poden competir, sí que les podem proveir, tal i com estem fent.
I tot això, malgrat que som una terra pobra en recursos...
El retrat de Catalunya vista des d'un satèl·lit és el d'un país on entren tota una sèrie de matèries primeres i en surten transformades. L'autosuficiència catalana és zero, la dependència del nostre entorn és enorme. Ni rovellons tenim per a tothom, també n'hem d'importar. Això ens defineix com érem i com seguim sent avui. Els catalans necessitem el comerç per viure, sense importar matèries primeres i coneixement no podríem viure, ni molt menys innovar.
Amb aquest retrat que fa de l'empresari català, com veu la seva postura respecte al procés sobiranista?
L'empresari, per principi, és poruc i obeeix a qui mani. El que té una gran empresa i ha d'anar a Madrid cada setmana per parlar amb el director general de qualsevol ministeri és el més poruc de tots. L'empresari petit i mitjà, a qui la capital tampoc li soluciona res i troba que la burocràcia madrilenya és negativa per ell, no te pas aquesta por. La posició política de l'empresari, i això passa a Catalunya i a Escòcia, està condicionada per la incidència de l'administració central sobre el seu negoci. I a qui respecta, en definitiva, és al poder. Avui sap que les regnes les porten des de Madrid. Però si hi hagués un canvi segur que s'adaptaria, i tant. Quin remei!