No és cap secret que en els darrers temps el militarisme es troba en auge. La voluntat del president americà Donald Trump de fer que els pressupostos de defensa dels països europeus augmentin de manera rellevant, sumat a l’obsessió dels governants de la Unió Europea per preparar-se davant d’una guerra imaginària contra Rússia, ha provocat que les empreses d’armament estiguin de moda i ocupin més espai de l’habitual als mitjans de comunicació. Just fa un any, en aquesta mateixa secció, vam parlar del gegant alemany de la defensa, l’empresa Rheinmetall, i ara toca parlar del cas espanyol, la firma de tecnologia bèl·lica, entre altres negocis, Indra.
El gener de l’any passat, l’empresari del sector de defensa Ángel Escribano Ruiz va ser nomenat president executiu d’Indra, una decisió amb cert caràcter polític, atès que l’empresa en qüestió és parcialment pública (un 28% del seu capital pertany a l’Estat a través de la societat hòlding Sepi). Per la seva banda, Escribano és el màxim accionista privat d’Indra, amb un 14,3% del capital per mitjà de la seva societat Escribano Mechanical & Engineering (EM&E). En aquell moment semblava un nomenament raonable i ningú no s’esperava que acabés constituint-se en el punt d’ignició d’una guerra interna que faria saltar l’empresa als titulars de les notícies durant els primers mesos d’aquest 2026.
Els problemes van començar quan el govern espanyol va decidir que seria una bona estratègia fusionar Indra amb EM&E, per tal de guanyar volum i crear allò que a l’altiplà agrada tant dels campions nacionals. Que Indra fes una OPA sobre EM&E provocava un conflicte d’interessos molt evident, perquè el president de la compradora era la mateixa persona que el propietari de la comprada; en altres paraules, Escribano havia de fer una oferta a Escribano per convèncer-lo de vendre-li l’empresa. El govern espanyol va tenir molt clar l’existència d’aquest conflicte, i per això van demanar a Escribano que abandonés el càrrec de president de la companyia semipública. Per a sorpresa de tothom, l’afectat es va aferrar a la cadira i es va negar a plegar.
La batussa pública entre accionistes no va agradar gens als mercats, de manera que les accions d’Indra van patir una baixada considerable durant el mes de març d’enguany. Si el dia 4 d’aquell mes les accions de l’empresa es pagaven a 64,5 euros, el dia 27 havien baixat fins als 45 euros, o sigui, una davallada del 30% en menys d’un mes. Els nervis del govern i dels accionistes estaven a flor de pell. El futur campió nacional podria desinflar-se fins a límits insuportables. L’Estat va posar Escribano contra la paret, perquè el van obligar a triar entre fusió o presidència, i un altre cop, per a sorpresa de tothom, va triar presidència.
Que Indra fes una OPA sobre EM&E provocava un conflicte d’interessos molt evident, perquè el president de la compradora era la mateixa persona que el propietari de la comprada
Qui sí que va moure peça va ser el segon d’Escribano, el conseller delegat José Vicente de los Mozos Obispo, que va afirmar que estava disposat a plegar veles a canvi d’una modesta indemnització de 3,2 milions d’euros. Per cert, aquest cognom tan atípic ressonarà a molts lectors, i és que De los Mozos va ser cap de la Nissan Motor Ibérica de Barcelona a les beceroles d’aquest segle. Les pressions del govern van acabar tenint èxit el primer d’abril passat, l’equivalent al dia dels innocents al món anglosaxó (April Fools' Day, d’origen no gaire clar) perquè aquell dia Escribano va cedir i va acceptar presentar la dimissió del càrrec de president executiu.
Segons algunes fonts, un aspecte clau del final de la resistència d’Escribano hauria estat la traïció de Joseph Oughourlian, el responsable del fons Amber Capital, que sempre s’havia mostrat com un aliat del qui ara és expresident. El financer franco-armeni, titular a través del seu fons del 5,2% del capital d’Indra (un 7,2% fa unes setmanes), devia estar molt nerviós per la caiguda de preu de l’empresa, i segurament la paciència per perdre diners ja l’havia exhaurida amb el grup Prisa, del qual n'és el màxim accionista. Durant la crisi, ha venut el 2% de les accions d’Indra amb unes plusvàlues gegantines.
L’accés d’Escribano a la presidència d’Indra va venir propiciada per la sortida de l’anterior president, Marc Thomas Murtra Millar, soldat socialista que el gener del 2025 va ser destinat a liderar Telefonica, una altra empresa semipública. I si l’antecessor d’Escribano tenia vincles profunds amb el PSOE, el seu substitut resulta que també ofereix aquest perfil, perquè no és altre que Ángel Simón Grimaldos, històric màxim responsable d’Agbar que va tenir una etapa molt breu al capdavant de Criteria i que per causa de les desavinences tant amb Isidro Fainé Casas com amb els francesos de Veolia ara es trobava sense cadira.
Les relacions entre uns i altres han quedat tan malmeses que sembla que el projecte de fusió entre les dues empreses ha quedat aparcat i, si més no a curt termini, no es durà a terme
Tancada la crisi a Indra, les relacions entre uns i altres han quedat tan malmeses que sembla que el projecte de fusió entre les dues empreses ha quedat aparcat i, si més no a curt termini, no es durà a terme. Per cert, un aspecte poc conegut d’aquesta empresa de tecnologies per a la defensa és que, en certa manera, té origen català (com també ho té l’esmentada Prisa, encara que no ho sembli). El 1962, l’emprenedor català Enric Masó Vázquez -i futur alcalde de Barcelona- va tornar d’una estada als Estats Units, qui sap amb quins vincles, i va aconseguir la llicència per fabricar els televisors de la marca americana Emerson. Aquesta operació va servir de base per a la creació de l’empresa Cecsa (Compañía de Electrónica y Comunicacions, SA).
A finals dels seixanta i començaments dels setanta, la firma tecnològica es va fer un forat en la indústria aeroespacial, fabricant peces per a satèl·lits i sistemes de vigilància aèria per a aeroports. Però la crisi de finals dels setanta va deixar la companyia en una situació molt compromesa i va acabar en mans de la Corporación Industrial Catalana (CIC), un hòlding que liderava Pere Duran Farell. Poc després, el 1985, una filial de Cecsa, anomenada Cecsa Sistemas Electrónicos (Ceselsa), es va escindir de la matriu i va passar a dependre de manera directa de la CIC i a treballar en gran manera per a l’exèrcit espanyol. Al capdavant de Ceselsa va quedar l’enginyer José Antonio Pérez-Nievas y Heredero, llicenciat a Barcelona, però amb força experiència als Estats Units. El darrer pas es va produir el 1993, quan l’empresa d’electrònica va absorbir a la pública Inisel, SA per formar l’actual Indra.