Havíem deixat Agbar amb la creació de la seva potent corporació que tenia per objectiu diversificar el negoci, però en aquell moment estaven a punt de passar moltes coses en el món empresarial català. Durant el Nadal del 1989, es va saber que SGAB estava planejant una operació de gran abast, ni més ni menys que la fusió amb un altre gegant català dels serveis públics com era Catalana de Gas (avui, Naturgy). Aquella possible fusió era el residu que havia quedat d’un projecte d’unió a tres bandes anomenat AAC, on havia d’entrar, a més de les dues companyies indicades, la cimentera Asland, que aleshores estava en mans de la suïssa Cementia. Però de manera sobtada els francesos de Lafarge van adquirir la propietat d’Asland i es van despenjar de la fusió. Si hagués tirat endavant la unió entre Agbar i Catalana, el màxim accionista del conglomerat hagués passat a ser “la Caixa”, que posseïa un 34% de la gasista. Precisament en aquells moments estava naixent allò que s’anomenava “Súpercaixa”, la fusió entre la Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona (primera i tercera del rànquing català, respectivament), i que avui és CaixaBank.
Al final, raons polítiques van frenar la fusió entre les firmes catalanes, i és que el govern socialista de Madrid estava molt més interessat en què Catalana de Gas es fusionés amb Gas Madrid, operació que, en tenir aval polític, sí que va fructificar, apareixent el 1991 la societat Gas Natural, que finalment ha evolucionat cap a Naturgy. I també, fruit dels moviments que va generar la fusió frustrada, el 1990 “la Caixa” va adquirir el 10% d’Agbar, en el que va ser l’entrada al capital que ha desencadenat tot el que expliquem aquests dies. També va haver-hi moviments accionarials a la lucrativa Corporació Agbar (recordem, la filial de negocis diversos, que va arribar a facturar més que la matriu), on Lyonnaise des Eaux va adquirir el paquet del Banc Santander i va superar el tradicional 40% del capital (més un 27% de la matriu), mentre que “la Caixa” es va quedar les accions que posseïa el Banc Central.
Abans d’entrar en el següent moviment corporatiu, cal fer una aturada al món immobiliari, perquè el 2005 la companyia d’aigües va fer realitat el seu somni de disposar d’una seu corporativa amb molta personalitat, atès que van aixecar el que aleshores es va batejar com a Torre Agbar i que ara duu per nom Torre Glòries. Un projectil de 144 metres d’altura dissenyat pel prestigiós Jean Nouvel que tenia (i manté) com a principal atractiu la gamma de colors que projecta cada nit sobre la seva façana. Ubicat al costat de la plaça de les Glòries, porta d’entrada del districte 22@, va ser la seu corporativa de l’empresa entre el 2005, any de la inauguració, i el 2015, en què van mudar-se a la Zona Franca. Una dècada en què van passar uns anys de lloguer (el propietari inicial va ser la immobiliària Layetana, després el fons Azurelau i finalment Merlin Properties) i la resta com a propietaris.
El següent canvi rellevant a la vida d’Agbar va arribar el 2008, quan “la Caixa” i Suez (la nova denominació de la Lyonnaise des Eaux) van fer una OPA per quedar-se amb el 90% del capital de la companyia catalana. Però els francesos no en tenien prou i van decidir comprar el paquet de “la Caixa” (un 24%), una entitat que conforme es venia la seva participació a Agbar, anava invertint els diners obtinguts a la divisió d’aigües de Suez, fins arribar a ser-ne el segon màxim accionista darrere la matriu GDF Suez (7% dels catalans per un 34% dels francesos). Això passava el 2014, però just un anys abans s’havia creat una nova companyia els drets de la qual portarien cua. En una demostració de gran imaginació, la nova firma va ser batejada com a Aigües de Barcelona i la gran novetat que hi aportava era la presència d’una corporació local (Àrea Metropolitana de Barcelona) dins de l’accionariat. L’objectiu final de la nova societat era esquivar el conflicte que havia sorgit 10 anys abans en saber-se que no existia cap contracte que atorgués la concessió de la distribució d’aigua a SGAB. De fet, el 2010 un jutjat de Barcelona havia conclòs que “l’actuació d’Agbar, en tant que concessionària, és una actuació il·legítima”. Amb la creació de la societat mixta, on l'AMB tenia un 15% del capital, semblava que el conflicte quedaria oblidat, però tots plegats anaven errats. El 2016, una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va anul·lar l’acord per crear la societat, que gestionava la distribució d’aigua a 23 municipis metropolitans. Va considerar que la creació de la societat mixta com a substitut del concurs públic no estava prou argumentada per part de l’administració. Més tard, els mateixos serveis jurídics municipals van arribar a la mateixa conclusió, en el sentit que mai havia existit un contracte per a la prestació del servei i que Agbar s’havia aprofitat d’una exclusivitat que legalment no havia tingut mai. El gir a la trama es va produir tres anys més tard, quan el Tribunal Suprem va emetre la sentència sobre el cas on avalava la creació de la societat mixta i es carregava l’anul·lació del TSJC. I com a conseqüència, la concessió fins l’any 2047 tornava a estar en vigor.
"La Caixa" ha traspassat el seu paquet del 6% a Suez per 730 milions d'euros; una liquiditat que Fainé sap que ha d'aparcar a algun lloc que generi bons dividends per alimentar la fundació
I així arribem a l’OPA de Veolia sobre Suez (no la matriu, que recordem que va passar a anomenar-se Engie, sinó sobre la divisió d’aigües, que va mantenir la denominació de Suez i que abans s’havia dit Lyonnaise des Eaux), que ha desencadenat tot plegat i que ha implicat que la Fundació Bancària "la Caixa" traspassi el seu paquet de gairebé el 6% (inicialment del 7%) als francesos per un import d’uns 730 milions d’euros. Tot i que l’operació encara està pendent de tancar-se, Fainé ja sap que tindrà aquesta liquiditat tan considerable a les seves mans i que haurà d’aparcar-la a algun lloc que generi bons dividends per alimentar la fundació. Què millor que una empresa ja coneguda i rendible com Agbar? La valoració actual de la firma, d’uns 3.000 milions d’euros, implica que l’entitat catalana podria arribar a accedir a un percentatge proper al 25%, però caldrà esperar a que l’OPA de Veolia cremi totes les etapes i, aleshores, veure si els francesos tenen algun incentiu per vendre un percentatge tan important de la companyia catalana.
Un ingredient inesperat: Operació Volhov
Però poc abans que es desencadenessin els moviments corporatius entre les multinacionals franceses (Veolia, Suez i la propietària de Suez, Engie), a Barcelona estaven passant coses de manera soterrada. L’ingredient inesperat de la història es va afegir ara fa un any, quan els mitjans de comunicació van publicar, a partir de filtracions de la Guàrdia Civil, tot un seguit de converses que afectaven de ple la companyia. Es tractava de la cèlebre Operació Volhov, una d’aquelles ràtzies contra independentistes que l’Estat duu a terme periòdicament per tal d’atemorir i donar tota una sèrie de senyals al sobiranisme català. En aquesta ocasió, les filtracions posaven el focus en els negocis de David Madí Cendrós i, precisament, en els seus intents d'entrar a formar part del capital d’Agbar. Si fem una recerca de tot el que es va publicar aquells dies i que procedia directament dels documents de la Guàrdia Civil, podem disposar de prou peces per construir el trencaclosques. En essència, es tracta de les transcripcions de les converses telefòniques d’una sèrie de personatges del “sector negocis” del sobiranisme que van aflorar a partir de les detencions practicades per la Guàrdia Civil a finals d’octubre del 2020.
Les revelacions comencen el setembre del 2019 i majoritàriament provenen d’escoltes telefòniques, tot i que els cossos de seguretat espanyols també van recórrer a instal·lar micròfons als vehicles dels investigats i a fer-los seguiments. Segons comentava Madí als seus contactes, tenia la convicció que a partir del novembre d’aquell any Suez es vendria Agbar i, per tant, s’obriria una escletxa per quedar-se la concessionària a través de la firma que ell presideix, Aigües de Catalunya (filial del conglomerat Aguas de Valencia/Global Ómnium). Les percepcions de Madí anaven més enllà, en el sentit que estava convençut que un cop la companyia sortís al mercat, Fainé no estaria interessat en entrar a la subhasta perquè precisament se suposava que estaria en fase de desprendre’s del hòlding industrial per dedicar-se a sanejar el banc (CaixaBank), que segons deia el mateix Madí “no anava bé”. No deixa de ser curiós aquest enfocament del lobbista català, perquè realment el gruix de l’antic grup industrial de “la Caixa” és ara en mans del hòlding Criteria, que pertany a la fundació (no pas a CaixaBank) i que seria l’eventual comprador de la companyia d’aigües perquè el banc té més feina a dotar de solvència el seu balanç que a adquirir noves participacions.
Estava clar que Madí estava del tot decidit a dur a terme l'assalt a Agbar, però quan va ser el moment de temptejar Fainé per veure si s'hi volia implicar, la resposta va ser molt decebedora
Amb molta probabilitat, l’escenari en què Suez es desfés d’Agbar -una informació que Madí tractava com a sensible- en realitat procedia de les declaracions públiques que des de l’estiu d’aquell any anava fent pels mitjans el màxim responsable d’Amber Capital, accionista de pes de Suez, en el sentit que calia “reordenar” la multinacional francesa i un primer pas seria vendre Agbar, un actiu que considerava madur. Qui feia aquestes declaracions no era altre que Joseph Oughourlian, el financer francès d’ancestres armenis, propietari del fons en qüestió i que avui presideix la firma espanyola de mitjans Grupo Prisa. El que no podia imaginar Oughourlian és que els seus plans quedarien en no res perquè l’OPA de Veolia no trigaria a arribar i escombraria del mapa tots els accionistes, ell inclòs.
Un mes després, Madí assegurava a qui l’escoltava a l’altre costat del fil telefònic que existien ja inversors disposats a posar diners per comprar Agbar, però que existia una condició bàsica que era Global Ómnium -l’empresa per a la qual treballa de manera indirecta- pogués accedir a un mínim del 55% del capital. Aquest grup està presidit per Eugenio Calabuig Gimeno que, a més, sembla ser-ne el propietari final a través de diverses societats interposades.
Així doncs, estava clar que Madí estava del tot decidit a dur a terme l’assalt a Agbar i que comptava amb els suports financers necessaris, però quan va ser el moment de temptejar Fainé per veure si s’hi volia implicar, la resposta del banquer del Bages va ser molt decebedora: en primer lloc, de la seva resposta sembla inferir-se que l’empresa valenciana en qüestió no li queia gens bé per algun xoc del passat, i per tant, no s’hi pensava reunir; però per sobre de tot, va adduir que ell era un simple conseller de Suez que es devia al seu president. El nom que els va donar Fainé va ser el d’Ángel Simón Grimaldos, president d’SGAB. En aquest punt de les converses ja hi havia diverses persones implicades, entre elles Carlos Colomer Caselles, gran empresari català (va ser propietari de la branca espanyola de Revlon) i oncle de David Madí (cal aclarir que Colomer està casat amb Marta Cendrós, neta del creador del Floïd i tia de Madí; al mateix temps, Madí és net de Joan Baptista Cendrós).
El desembre del 2019, Madí ja tenia un nou company de viatge previst, com era el fons CVC, de qui hem parlat en altres ocasions (per exemple, en aquest article sobre la LPF o en aquest sobre DeOleo). El mapa de l’operació consistia, en aquells moments, en què el finançament aniria a càrrec del fons britànic, mentre que els valencians de Global Ómnium entrarien com a socis industrials i es fusionarien amb Agbar. El 55% del capital seria per al duet CVC-Global Ómnium, amb majoria per als anglesos, mentre que el 45% de la companyia aniria a mans d’inversors catalans, entre els quals hi havia molt interès que hi hagués la constructora Rubau, que encapçala Joaquim Bordoy. Valoraven l’operació en uns 3.000 milions d’euros, xifra que ja hem vist que encaixa amb la valoració realitzada per altres protagonistes de tot aquest entramat.
Només cal esperar que finalitzi el procés d'adquisició de Suez per part de Veolia i veure si realment estan disposats a desprendre's d'Agbar
Però aviat van començar a aparèixer núvols negres a l’horitzó de Madí, perquè l’exconseller Santi Vila (ara vinculat al sector de l’aigua, a través del seu càrrec de director general d’Aigües de Banyoles) va transmetre a Colomer la seva certesa que si Agbar sortia al mercat, la Fundació Bancària "la Caixa" la voldria comprar. El gener de l’any següent, el 2020, ja corria per tot Barcelona aquesta operació com a quelcom molt probable, però Madí encara no s’ho volia creure, assegurant que es tractava d’una “operació aparent”, que en realitat serviria perquè Ángel Simón (president executiu d’Agbar) tingués una passarel·la adient per entrar a l’òrbita de l’estrella blava i acabar substituint Fainé com a president de la Fundació Bancària "la Caixa". Cal tenir present que el banquer manresà farà 80 anys l’estiu vinent.
Les converses que els mitjans van publicar extretes dels atestats de la Guàrdia Civil finalitzen el gener del 2020, en plena ressaca del Tsunami Democràtic, que, per cert, també va ser un tema central de les escoltes. Poc després arribaria la pandèmia i el confinament, i és de suposar que tot quedaria aturat. Un cop deixada enrere la crisi sanitària, va aparèixer sobre l’escenari l’OPA de Veolia destinada a canviar-ho tot. Ara només cal esperar que finalitzi el procés d'adquisició de Suez per part de Veolia i veure si realment estan disposats a desprendre’s d’Agbar com sembla que ho estava Suez. El que és segur és que ben aviat Fainé tindrà a les seves mans al voltant de 730 milions d’euros per invertir. Cal seguir-ho de prop.