01
d'Abril
de
2014
Act.
01
d'Abril
de
2014
La reconversió digital, l'experiència que aporta treballar a l'estranger, el talent, l'optimisme... són valors que el caçatalents i empresari català Luis Conde valora en un directiu i aplica en la seva organització. En una entrevista amb VIAempresa, el president de la consultora Seeliger y Conde assegura que s'envolta de líders perquè és un tret que també "es contagia".
"Estem en un moment en què ningú sap d'Internet, la gent sap només una mica". Vol dir que empreses i directius són encara novells a la xarxa?
Els joves saben d'Internet, els meus fills saben d'Internet, han nascut amb Internet, però els grans no en sabem. Un director de màrqueting –que normalment hauria de ser algú que està entorn als 40 anys, perquè no conec a directors d'empresa que tinguin 28 anys– no és un expert digital. Diu que ho coneix, però de saber-ho una mica a saber-ho hi ha molt. Aquesta persona s'ha format en management, en com s'ha de tractar al client, com gestionar equips. Per contra, qui té menys de 40 anys, sí que sap d'Internet.
Amb la qual cosa, el que jo aconsello als de 40 anys és que es formin, que no es deixin persuadir per agències d'Internet que diuen que saben, perquè tampoc saben! Que es formin de debò, perquè el principal problema és que tots creuen, però de moment molt pocs han vist el resultat. Creixen les vendes amb marges petits, però es rendibilitza tot això? Segur que ho farà, però de moment el director de màrqueting ha de convèncer a un director general (que en comptes de 40 anys té 50 o 60 anys i que encara sap menys d'Internet) perquè posi una quantitat de bitllets damunt la taula per solucionar un problema que de moment no està molt clar.
És un consell que intenta aplicar també en la seva empresa?
Totalment. En la primera revolució tecnològica de l'any 2000, Terra –que era el nova más del món tecnològic- es va apropar a nosaltres per comprar la nostra companyia. I el que va ser determinant és quan van preguntar quantes cerques fèiem a l'any. Jo, a Espanya feia 400 i ja era molt. I em va dir: "Oblida't, has de dir 40.000". És aquí quan vaig dir que era impossible, que era un altre negoci. Però ens compraven la companyia per molts diners, part en accions de Terra i part en cash. Però ara què passat? Que jo estic viu, i Terra ja no existeix.
L'època d'ara és diferent, és la de LinkedIn, que és una base de dades que funciona, però que, al final és només una base de dades que no em diu si el tipus és bo o no és bo, no em diu si la persona que vull contractar té els valors que el meu client té, no em diu si va a interactuar bé amb ell. És simplement una base de dades freda que ajuda perquè millora tecnològicament una part del procés de selecció.
En aquest procés de selecció afirma que sempre que busca un directiu, mira qui treballa fora. També consulta els perfils socials?
Sempre, es mira sempre. És un valor bo, però cal tenir experiència fora perquè estar dirigint un equip d'1.000 persones a Veneçuela (va ser vicepresident executiu del Banco Consolidado de Veneçuela), com vaig estar jo, és diferent a dirigir 1.000 persones a Barcelona. És més complicat allò que això; estàs més sol allí que aquí, no tens amics a qui consultar, no tens professors, el networking és més limitat, aquí estàs més acollit. El que ho fa bé allí, té un plus perquè es posicioni.
És la raó perquè els joves professionals emigren?
En aquest país s'ha fet una cosa que no està bé: s'ha instal·lat un discurs en el qual el jove se'n va fora perquè no troba feina. Estic d'acord què si hi ha crisi en el lloc on vius t'has de buscar la vida on puguis, però penso que hauria de ser obligatori en la nostra formació acadèmica. Nosaltres som el 2% de la població que pot anar fora, que té cultura internacional, però al 90% de la població no li passa això. El fill del carnisser d'un poblet de Càceres, que probablement ha fet un gran esforç per treure's la carrera d'enginyer, no ha sortit de Càceres més que per anar a la universitat més propera. Doncs si aquesta persona se'n va sis mesos a Estocolm, se li obren els ulls, veu que hi ha un altre món, que l'anglès que tant li ha costat d'aprendre pot utilitzar-ho en un lloc on no és l'idioma oficial i en canvi es parla amb tothom. Quan acabi la carrera podrà triar on vol residir. I fa uns anys estava abocat a residir en el poblet on havien nascut els seus pares.
Llavors, considera que la globalització permet canviar també l'estatus social.
Clar, perquè la globalització diu que el mercat domèstic és el món, i com és el món, tu has d'anar al món. No et quedis a casa teva perquè estàs mort. Si fas una empresa de sabatilles i vols vendre-les a la planta baixa del pis on vius igual les vens, però igual també les vens a l'Índia. Això t'ho ofereix avui el món, abans no. Avui les teves sabatilles les poses en Internet i igual algun a l'Índia et compra un milió de sabatilles. És allò bonic de la globalització. Però si has nascut a Barcelona, i vols viure a Barcelona i treballar al carrer Provença, doncs aquest carrer és igual de curt o llarg que fa 40 anys i avui en dia hi ha molts joves com tu que volen treballar al mateix carrer.
Vol dir que en un món global es segueix tenint una visió molt local?
Si, a Espanya encara. Però ara estem sortint a poc a poc i hi ha molt de talent bo. Vaig estar fa poc a Miami amb Esperanza Aguirre (treballa com assessora per la seva empresa des de gener de 2013) i vam estar en contacte amb 220 executius espanyols a Amèrica. Hi ha molt de talent fora i quan fa anys vivia a Veneçuela i anava a Miami, l'única persona espanyola que hi havia era Julio Iglesias. Ara hi ha molt gent preparada i molt bona.
Cita el talent, l'actitud. Què cal tenir per ser un líder?
Predicar amb l'exemple, ser treballador, tolerant, optimista, tenir capacitat d'escolta, ser una persona preocupada per l'entorn més feble i socialment responsable. Sap que hi ha un 9% de discapacitats al món? En conseqüència, és impossible que no conegui a un discapacitat o a una persona aturada. Això ocorre i cal intentar ajudar perquè la definició de lideratge és la d'aquell capaç de treure el millor del seu entorn. I s'aconsegueix fixant-se en el que la gent és bona i potenciant-ho.
Ha citat a Esperanza Aguirre. Què qualitats ha de tenir un líder polític, en aquest cas?
Els líders polítics tenen tres coses: un projecte, que saben comunicar i que són optimistes. Esperanza Aguirre és una política como la copa de un pino, té un projecte claríssim, ho explica amb tota la claredat del món i a més és optimista. Jo, que busco líders, vull estar envoltat de líders perquè això es pega. Si entra algú amb el cap cap avall, t'ha fastiguejat el matí. Si entra algun imparable, es contagia.
I en un context de crisi com l'actual, és fàcil ser optimista o cal tenir molt coratge per ser-ho?
No és ni fàcil ni difícil, s'és o no s'és. Jo he estat optimista durant els set anys de crisi. Quan va començar, als tres mesos, li deia a un conegut empresari de Barcelona que això anava a durar només mesos. I em va dir: "Et felicito, ja sou dos que dieu això, tu i Zapatero". Desafortunadament, el resultat li ha donat la raó a ell, no a mi. Però optimisme és que quan va començar la primera decisió que vaig prendre és que aquesta crisi l'anàvem a passar sense destruir un sol lloc de treball. Ho he complert, tot i que és veritat que no sé el que hagués dit si hagués sabut que la crisi anava a ser el que ha estat. Vaig racionalitzar millor les coses sense perdre gent i a trossets d'optimisme he passat la crisi.
-Ha passat la crisi, afirma. També a Catalunya?
Per descomptat, nosaltres aquí estem creixent i s'està invertint. Catalunya i Barcelona estan molt bé. Viatjo pel món i no conec una ciutat millor que Barcelona, i he estat en moltes i he viscut en algunes, però no veig una cosa igual. Per això hi ha gent que pot pensar que això és el paradís i aquí podem ser independents. Respecto el que diuen tots, però no ho comparteixo si no arribem fins al final de què significa, per què i què ens ha portat aquí. Si som capaços d'entendre-ho, veurem si és possible o no. De moment, crec que estem a passos molt llunyans, Sóc dels que aboca pel diàleg. S'ha de parlar més encara.
"Estem en un moment en què ningú sap d'Internet, la gent sap només una mica". Vol dir que empreses i directius són encara novells a la xarxa?
Els joves saben d'Internet, els meus fills saben d'Internet, han nascut amb Internet, però els grans no en sabem. Un director de màrqueting –que normalment hauria de ser algú que està entorn als 40 anys, perquè no conec a directors d'empresa que tinguin 28 anys– no és un expert digital. Diu que ho coneix, però de saber-ho una mica a saber-ho hi ha molt. Aquesta persona s'ha format en management, en com s'ha de tractar al client, com gestionar equips. Per contra, qui té menys de 40 anys, sí que sap d'Internet.
Amb la qual cosa, el que jo aconsello als de 40 anys és que es formin, que no es deixin persuadir per agències d'Internet que diuen que saben, perquè tampoc saben! Que es formin de debò, perquè el principal problema és que tots creuen, però de moment molt pocs han vist el resultat. Creixen les vendes amb marges petits, però es rendibilitza tot això? Segur que ho farà, però de moment el director de màrqueting ha de convèncer a un director general (que en comptes de 40 anys té 50 o 60 anys i que encara sap menys d'Internet) perquè posi una quantitat de bitllets damunt la taula per solucionar un problema que de moment no està molt clar.
És un consell que intenta aplicar també en la seva empresa?
Totalment. En la primera revolució tecnològica de l'any 2000, Terra –que era el nova más del món tecnològic- es va apropar a nosaltres per comprar la nostra companyia. I el que va ser determinant és quan van preguntar quantes cerques fèiem a l'any. Jo, a Espanya feia 400 i ja era molt. I em va dir: "Oblida't, has de dir 40.000". És aquí quan vaig dir que era impossible, que era un altre negoci. Però ens compraven la companyia per molts diners, part en accions de Terra i part en cash. Però ara què passat? Que jo estic viu, i Terra ja no existeix.
L'època d'ara és diferent, és la de LinkedIn, que és una base de dades que funciona, però que, al final és només una base de dades que no em diu si el tipus és bo o no és bo, no em diu si la persona que vull contractar té els valors que el meu client té, no em diu si va a interactuar bé amb ell. És simplement una base de dades freda que ajuda perquè millora tecnològicament una part del procés de selecció.
En aquest procés de selecció afirma que sempre que busca un directiu, mira qui treballa fora. També consulta els perfils socials?
Sempre, es mira sempre. És un valor bo, però cal tenir experiència fora perquè estar dirigint un equip d'1.000 persones a Veneçuela (va ser vicepresident executiu del Banco Consolidado de Veneçuela), com vaig estar jo, és diferent a dirigir 1.000 persones a Barcelona. És més complicat allò que això; estàs més sol allí que aquí, no tens amics a qui consultar, no tens professors, el networking és més limitat, aquí estàs més acollit. El que ho fa bé allí, té un plus perquè es posicioni.
És la raó perquè els joves professionals emigren?
En aquest país s'ha fet una cosa que no està bé: s'ha instal·lat un discurs en el qual el jove se'n va fora perquè no troba feina. Estic d'acord què si hi ha crisi en el lloc on vius t'has de buscar la vida on puguis, però penso que hauria de ser obligatori en la nostra formació acadèmica. Nosaltres som el 2% de la població que pot anar fora, que té cultura internacional, però al 90% de la població no li passa això. El fill del carnisser d'un poblet de Càceres, que probablement ha fet un gran esforç per treure's la carrera d'enginyer, no ha sortit de Càceres més que per anar a la universitat més propera. Doncs si aquesta persona se'n va sis mesos a Estocolm, se li obren els ulls, veu que hi ha un altre món, que l'anglès que tant li ha costat d'aprendre pot utilitzar-ho en un lloc on no és l'idioma oficial i en canvi es parla amb tothom. Quan acabi la carrera podrà triar on vol residir. I fa uns anys estava abocat a residir en el poblet on havien nascut els seus pares.
Llavors, considera que la globalització permet canviar també l'estatus social.
Clar, perquè la globalització diu que el mercat domèstic és el món, i com és el món, tu has d'anar al món. No et quedis a casa teva perquè estàs mort. Si fas una empresa de sabatilles i vols vendre-les a la planta baixa del pis on vius igual les vens, però igual també les vens a l'Índia. Això t'ho ofereix avui el món, abans no. Avui les teves sabatilles les poses en Internet i igual algun a l'Índia et compra un milió de sabatilles. És allò bonic de la globalització. Però si has nascut a Barcelona, i vols viure a Barcelona i treballar al carrer Provença, doncs aquest carrer és igual de curt o llarg que fa 40 anys i avui en dia hi ha molts joves com tu que volen treballar al mateix carrer.
Vol dir que en un món global es segueix tenint una visió molt local?
Si, a Espanya encara. Però ara estem sortint a poc a poc i hi ha molt de talent bo. Vaig estar fa poc a Miami amb Esperanza Aguirre (treballa com assessora per la seva empresa des de gener de 2013) i vam estar en contacte amb 220 executius espanyols a Amèrica. Hi ha molt de talent fora i quan fa anys vivia a Veneçuela i anava a Miami, l'única persona espanyola que hi havia era Julio Iglesias. Ara hi ha molt gent preparada i molt bona.
Cita el talent, l'actitud. Què cal tenir per ser un líder?
Predicar amb l'exemple, ser treballador, tolerant, optimista, tenir capacitat d'escolta, ser una persona preocupada per l'entorn més feble i socialment responsable. Sap que hi ha un 9% de discapacitats al món? En conseqüència, és impossible que no conegui a un discapacitat o a una persona aturada. Això ocorre i cal intentar ajudar perquè la definició de lideratge és la d'aquell capaç de treure el millor del seu entorn. I s'aconsegueix fixant-se en el que la gent és bona i potenciant-ho.
Ha citat a Esperanza Aguirre. Què qualitats ha de tenir un líder polític, en aquest cas?
Els líders polítics tenen tres coses: un projecte, que saben comunicar i que són optimistes. Esperanza Aguirre és una política como la copa de un pino, té un projecte claríssim, ho explica amb tota la claredat del món i a més és optimista. Jo, que busco líders, vull estar envoltat de líders perquè això es pega. Si entra algú amb el cap cap avall, t'ha fastiguejat el matí. Si entra algun imparable, es contagia.
I en un context de crisi com l'actual, és fàcil ser optimista o cal tenir molt coratge per ser-ho?
No és ni fàcil ni difícil, s'és o no s'és. Jo he estat optimista durant els set anys de crisi. Quan va començar, als tres mesos, li deia a un conegut empresari de Barcelona que això anava a durar només mesos. I em va dir: "Et felicito, ja sou dos que dieu això, tu i Zapatero". Desafortunadament, el resultat li ha donat la raó a ell, no a mi. Però optimisme és que quan va començar la primera decisió que vaig prendre és que aquesta crisi l'anàvem a passar sense destruir un sol lloc de treball. Ho he complert, tot i que és veritat que no sé el que hagués dit si hagués sabut que la crisi anava a ser el que ha estat. Vaig racionalitzar millor les coses sense perdre gent i a trossets d'optimisme he passat la crisi.
-Ha passat la crisi, afirma. També a Catalunya?
Per descomptat, nosaltres aquí estem creixent i s'està invertint. Catalunya i Barcelona estan molt bé. Viatjo pel món i no conec una ciutat millor que Barcelona, i he estat en moltes i he viscut en algunes, però no veig una cosa igual. Per això hi ha gent que pot pensar que això és el paradís i aquí podem ser independents. Respecto el que diuen tots, però no ho comparteixo si no arribem fins al final de què significa, per què i què ens ha portat aquí. Si som capaços d'entendre-ho, veurem si és possible o no. De moment, crec que estem a passos molt llunyans, Sóc dels que aboca pel diàleg. S'ha de parlar més encara.