Maria Teixidor: "Em motiven el barcelonisme i el poder transformador del futbol"

Maria Teixidor a l'entrevista amb La Milanesa de Messi. | Carolina Santos

Fa l’efecte que Maria Teixidor s’ha posat un objectiu ben ampli entre cella i cella. I ella és de les persistents, de les líders que vol treball en equip per avançar fins allà on s’ho proposa a ritme constant, sense defallir. S’ha plantejat, salta a la vista, ser una de les primeres dones directives que es converteixin en referència del canvi, superada ja l’etapa de les presències testimonials i esperonada per una societat que no reclama quotes, sinó solvència i talent. Teixidor guanya en la curta distància a base d’un discurs ben articulat, solvent, propi d’advocat que sap defensar i argumentar les seves causes. En la llarga conversa, celebrada al Fishhh!, el restaurant d’en Lluís de Buén, seu habitual de La Milanesa de Messi, van tocar-se molts aspectes diversos, es van produir rialles ben sinceres i l’evidència de que l’oposició a Laporta tindria en ella una bona candidata a la llotja si fos realment audaç. En aquesta crònica podran llegir també un altre punt de vista de la nostra trobada amb Maria Teixidor, que va girar, com no podia ser d’altra manera, sobre la seva experiència directiva sota la presidència de Josep Maria Bartomeu i el paper que ha jugat en l’eclosió d’aquest nou fenomen social d’origen culer anomenat Barça femení.

Com va ser l’experiència de ser dona directiva a la junta de Bartomeu?

Vaig treballar molt i, alhora, em vaig divertir molt, aquest és el record que m’ha quedat. Una bona experiència. Com hi vaig entrar? Ja havia col·laborat en campanyes des que s’hi van presentar tots plegats, el 2003, per amistat amb el germà petit d’en Barto. Formàvem una mena de grup dels germans petits, ens tocava fer feina i ajudar. Poc a poc, amb el pas del temps, cadascú va agafant el seu rol, vas creixent, soc advocada, continuo en contacte amb la família Bartomeu, als que conec des que tenia quinze anys. Pel camí, vaig evitar que un client meu posés una querella al Barça i detectava que hi havia forats a l’estructura del club. Després de comentar-ho, van arribar les eleccions del 2015 i aquest cop, més que ajudar en la campanya, Bartomeu em va oferir un lloc a la directiva i, òbviament, no podia dir-li que no. I aquí comença.

"El projecte de Laporta transmet pura improvisació"

Amb aquest vincle personal, deu resultar-li difícil posar nota a l’etapa de Bartomeu com a president...

Crec que, en línies generals, no s’ha estat just amb Bartomeu perquè el seu mandat és massa recent. Realitzar una valoració objectiva de la seva presidència precisa temps, que els fets es vagin paint i puguem separar parts bones de dolentes. Qualsevol experiència té matisos i no tot és blanc o negre. Òbviament, s’han produït errors, però decidir comporta el risc d’equivocar-se. Després, ja veurem quina realitat ens revelen els aspectes que es troben encara sub iudice i en això, potser per advocada, soc molt curosa, no em precipito perquè sé que la veritat té diverses cares i els judicis preliminars poden ser excessius.

Quan vostè era a la junta tenia la sensació de que el club es trobava en fallida tècnica? O era inimaginable?.

No, jo no tenia aquesta sensació; però és cert que la situació, amb la pandèmia, s’anava complicant. Quan dimitim, ho fem sis membres de la junta de les àrees jurídica i econòmica del club, que havíem supervisat estretament la gestió del club i això, en teoria, ens feia pensar que estàvem prou informats de com s’estava gestionant el Barça. Però no, la realitat que publiquen els mitjans (el que anomenen el ‘Barçagate’), ens va atrapar com una onada, va ser un ‘shock’ adonar-nos de la situació, no ens ho esperàvem, clarament.

"La progressió del Barça femení s’ha treballat molt bé. L’empenta al femení va estar avalada en tot moment per Bartomeu"

I es sent partícip d’aquest daltabaix o se’n desmarca?.

Home, dimiteixo precisament per aquesta raó, per no sentir-me copartícip d’això. Per una realitat que jo no coneixia, amb la que m’informo pel que surt a la premsa i provoca que ens comencem a fer preguntes. Quan ets en un col·lectiu de governança, òbviament assumeixes les decisions com a pròpies perquè, en cas contrari, tirar endavant la gestió resultaria impossible. En aquest cas, quan tu comences a tenir determinada informació, veus perfectament on es troba la línia: Si passo d’aquí, em convertiré en copartícip i no vull, no estic d’acord. Sense que em toqui determinar qui és el culpable de la situació, arriba un punt que no et pots posar en risc. És el meu patrimoni, és la meva família i el meu prestigi i no estic disposada a jugar-me’ls. Tot plegat, barrejat amb una crisi brutal generada pel covid, que atura tota activitat econòmica també al Barça. Total, els sis directius veiem que s’han produït actuacions que no podem compartir, creiem que s’han de prendre determinades mesures per contenir l’efecte de la pandèmia que no s’adopten, i prenem la decisió. Dimitir és l’única via de sortida que ens queda.

Vostè ja va ser una veu discordant quan el club va acabar amb antecedents penals pel ‘cas Neymar’.

Si, hi vaig votar en contra. I ho tenia ben clar com a directiva i com advocada. No era només una qüestió d’ètica, sinó processal. Les dades que es van posar sobre la taula en el moment de plantejar l’acord feien que em costés admetre la presumpta culpabilitat dels responsables del Barça en aquest afer. Podia ser un procés llarg, feixuc, que pengés com una espasa de Damocles i reconec que un pacte escurça el temps d’incertesa, però tot i així a mi em costava admetre-ho. I més en una qüestió de la responsabilitat penal de la persona jurídica davant la que ningú sabia massa com s’actua en aquests casos. Vam tenir poc temps per analitzar la documentació, però el que vaig veure va decidir finalment el meu vot, creient que el club tenia moltes opcions de sortir indemne del cas.

Fotografia de Carolina Santos

Quan es parla del llegat positiu de Bartomeu, es pensa de seguida en el Barça femení. En aquest cas, es sent més que copartícip del seu èxit, de la seva eclosió?.

No oblidem que, en general, aquest tipus de projectes acostumen a ser col·lectius. Hauríem de fer-nos a la idea de veure la bondat de les coses compartides... La vida va d’això, la vida no la fa una sola persona en cap aspecte perquè és impossible. Aleshores, precisat aquest punt, s’ha de reconèixer a Jordi Mestre l’encert de veure que aquest equip femení estava preparat per donar el salt, de forçar aquest progrés durant el mandat de la junta a partir del 2015, i també al president Bartomeu, per fer-se seu el projecte. Van forjar l’estructura amb el fitxatge d’en Markel Zubizarreta, com a garanties de treball seriós. Sí, després és cert que jo represento el paper de motor en una transformació que té a veure amb el que podia necessitar el femení per avançar. L’impuls que vaig donar en moments difícils sempre va estar avalat pel president Bartomeu. No ens recolzava només verbalment. Quan jo tenia alguna dificultat, li expressava i em donava suport. I això cal reconèixer-ho. Més encara quan parlem d’un canvi cultural profund com el viscut pel femení en una entitat gens acostumada a donar-li, fins aquell moment, protagonisme a les dones. Quan has de canviar tantes coses de la cultura d’una organització tan gran com el Barça, trenques barreres, actives, projectes una visió de futur gràcies al suport dels de dalt. Jo soc dona i sé que el poder, qualsevol, per definició, és masclista. Vivim en una societat patriarcal i el poder està tenyit de masclisme. Al final, també, no va només d’homes i dones, sinó de tenir la sensibilitat per canviar el que s’ha de canviar socialment en benefici de tots.  Nosaltres volem col·laborar, codirigir, estar al 50%.

Ara mateix, hom diria que desperta més connexió emocional el femení que el masculí entre els seguidors del club...

Si fos així, seria meravellós i voldria dir que hem fet molt bona feina.

L’orgull, el sentit de pertinença, l’ambient a les graderies del Camp Nou en els partits contra el Madrid i el Wolfsburg, el desplaçament a la final de Torí... Tot un contrast amb la situació del primer equip masculí.

Ho visc amb profunda satisfacció perquè, al final i en conclusió, vol dir que s’ha treballat molt i molt bé. La lliçó més bonica d’aquesta etapa consisteix en comprovar que, quan tu articules un projecte, si deixes que cadascú creixi i se n’ocupi de la seva parcel·la i cadascú doni el millor de si mateix, l’èxit està assegurat. Aquest tipus d’iniciatives són imparables perquè vam treballar en diversos fronts a la vegada, seguint una estratègia en la que calia unificar criteris, seguir una visió i executar-la i s’ha acabat assolint. Pensa que quan nosaltres afrontem la professionalització del femení el 2015, la mitjana d’assistència de públic als partits era de 300 persones, tot i que arribàvem a omplir el Miniestadi en competició europea. Quan construïm el Johan Cruyff hi ha tota una història al darrere. El vam dissenyar amb tres vestidors, un dedicat exclusivament a l’equip femení per fer-les sentir a casa, com si fos seu, que ho era. Sembla una bajanada i no ho és. I això que el vaig salvar in extremis perquè en els últims plànols havia desaparegut. No volia que entressin a uns vestidors on el que primer veiessin fossin els urinaris d’homes. Haguessin pensat que no era casa seva... Ara, a les parets del seu vestidor, hi troben escrit el nostre himne, el del Barça, feminitzat: ‘Totes unides fem força’... En definitiva, elles, les futbolistes, havien de sentir-se totalment còmodes en el Johan, l’havien de fer propi, i aquesta finezza al plantejar el que us comento va aconseguir que tanquéssim la temporada prepandèmica amb una mitjana d’assistència de dues mil persones. Això és el que voldria qualsevol club i en el nostre cas, no ha parat de créixer. Arribar a noranta mil espectadors al Camp Nou és un avenç exponencial, però alhora una evolució natural. Molt ràpida, això sí...

"Valorar la gestió de Bartomeu necessita temps"

Aquesta experiència l’empeny a presentar-se a la presidència de la LFP femenina?.

Ha, ha, ha, fas un salt una mica ràpid... Acabant la pregunta anterior, el Barça femení juga tan bé al nostre model que ha seduït per aquesta raó. En canvi, el masculí no sabem de vegades a què juga, fins i tot. Aleshores, aquesta manera de preservar les essències, d’aconseguir l'excel·lència demostra que es pot executar un pla conforme a uns valors i a un disseny predeterminat. Quan construeixes aquest projecte ambiciós, on hi aboques diners, talent, esforços, te n’adones que si el context no t’acompanya, perd el sentit. Vaig ser representant del Barça a l’ECA, l’organisme rector dels clubs, i pel que feia al futbol femení, a nivell competitiu, ens trobàvem allà equips de tota mena i procedència, amb pocs recursos o amb la potència d’un Barça o un Olympique de Lió. D’alguna manera, t’adonaves que existien diverses velocitats de progressió i coneixies moltes realitats. En el Barça tot pot semblar ben maco, però vas a Huelva i el camp té sots, literalment, i les futbolistes no corren per por a lesionar-se de gravetat. O penses en la gespa artificial del Granadilla, a Canàries, on et diuen les jugadores que es poden cremar si cauen. Tot això et fa conscient de com el context limita la seva progressió. Per tant, has de crear competicions plenament professionals i atractives. No pot ser que el Barça apallissi sistemàticament rivals, ni que guanyi 30 de 30 partits a la Lliga. No anem bé. A nivell general, en el futbol femení, falta la consciència de que tot està per construir i s’ha de fer-ho com cal. En un moment en que el model masculí també està qüestionat i en certa crisi, crec que el femení hauria de ser un banc de proves per fer-ho bé, per evolucionar. Per tant, m’agradaria traslladar el meu aprenentatge. El futbol femení és un futbol de valors, de proximitat amb les esportistes, ple d’històries de superació i permet una construcció, diguem-ho així, més sana. Hi ha un moment decisiu en el meu plantejament i és una conversa que tinc, a la Supercopa del 2020, amb Irene Lozano, aleshores presidenta del Consejo Superior de Deportes. Em vaig passar els noranta minuts del partit explicant-li què havíem fet nosaltres amb el Barça femení. A banda de molts aspectes concrets, li trasllado que la guerra del futbol masculí s’està traslladant al femení i que no ho trobo just.

Guerra que també arriba als drets televisius del futbol femení en global...

I que només és un reflex de la batalla entre Rubiales i Tebas, simplement. Tebas, a més, crea l’associació de futbol femení i hi posa de director general al mateix que ho fa al departament de futbol femení de la LFP. A partir d’aquí comença a generar el que ja sap que serà un problema. Es posa tot a la mateixa bossa, es comença la casa per la teulada quan no s’han afrontat els fonaments i no em sembla, potser per ser jurista, gens seriós. S’han de crear regles perquè ara vivim en una inseguretat jurídica permanent. Parlant amb Lozano li deia que anéssim a crear la Lliga Femenina, però fent-la bé, ajudant als clubs petits i creant condicions per a un creixement harmònic. Els grans ja disposen d’unes capacitats i unes infraestructures, ara el que toca és preocupar-se de generar un context sòlid per l’avenç dels més petits. Hem d’escurçar distàncies de professionalització. Vaig provocar una reunió de clubs amb projectes més avançats per saber què volíem crear. Quan marxo del Barça, faig aquestes gestions... i ens tanquen per pandèmia. Veient la voluntat del govern espanyol de crear i finançar aquesta estructura federativa sòlida, trobo normal que m’atregui, que continuï els contactes i que, en definitiva, vulgui ser-hi, formar-ne part. Per reivindicar el paper de la dona, també, en aquest lideratge. Em nego a estar sota el paraigües de la Liga perquè el futbol femení té l’oportunitat d’escriure un nou llibre i té el dret a fer-ho de manera independent.

"Vaig dimitir per no ser partícip de la gestió que s’havia produït. Conèixer per la premsa quina era la situació real del club ens va deixar en ‘shock'"

Però Tebas vol fer-s’ho seu, vol tutelar el procés de professionalització. Fins i tot, ja pensa en una presidenta, Beatriz Álvarez, que seria la seva candidata.

I l’ha buscada a l’últim minut perquè abans només tenia homes... Quan t’arriben aquests rumors, et negues a consentir-ho. En quaranta anys, gairebé, d’existència dels organismes professionalitzats de futbol o bàsquet, no tenim encara referència de dones directives, no n’hi ha gaires. No pot ser. Per tant, si ara s’afronta aquest nou pas, no pot fer-se sense dones que ho condueixin. Has d’enviar a la societat un missatge ben poderós en tal sentit.

Quan sent el nom de Tebas, posa cara de cansament...

Ha, ha, ha... Gràcies per fer-m’ho notar... Bé, al final, jo visualitzo l’oportunitat de creixement d’un projecte que pot ser fantàstic, espectacular, i el que la realitat del poder establert et retorna és un missatge que no va en consonància. Tebas és una persona que no s’ha mostrat ni receptiu, ni amb interès per conèixer el futbol femení, ni amb la idea que això pot assolir un gran creixement. Per tant, si no t’interessa, no t’hi fiquis. Per coherència. Ho ha fet molt bé al front de la LFP, l’ha portat on l’ha portat, a un negoci de 2500 milions d’euros, felicitats, però el projecte del femení és una ‘start-up’. O sigui, tenim una empresa multinacional participada amb molts accionistes contra algú que comença. Per tant, m’agradaria que el futbol femení tingués l’ocasió de ser creat com una ‘start-up’. S’ho mereix. Si no, de l’altra manera, estarem aplicant receptes de futbol masculí i ens equivocarem. I tenim el risc de caure en un projecte infradimensionat. Ja per natura, com no se’l creu, el dotarà de menys recursos i menys ambició. En la seva cartera de prioritats, el femení seria l’últim de tots.

Ara mateix, altres clubs ja em pregunten això, per què el Barça no em dona suport. Bé, diria que garanteix la meva independència, però haig de reconèixer que sap greu, molt de greu que el teu club no et recolzi. Des de la candidatura hem fet comunicats anunciant la nostra intenció de participar en les votacions i, en el cas del Barça, veig per desgràcia que continuen plantejant-ho tot en una dinàmica de bàndols, de trinxeres. Haurien d’existir línies de seguiment, de voler aplicar la nostra experiència d’èxit al conjunt del futbol femení, però prima la política de faccions, dissortadament. O ets dels meus o estàs contra mi. A mi, el Barça m’ha posat a la ‘trinxera Bartomeu’. No he parlat directament amb Laporta, però les persones que m’han comunicat la decisió em diuen ‘tu ets de la junta de Bartomeu i, per tant, mai no et donarem suport’. No ho negaré mai i ho diré amb orgull, però també soc aquella persona que va dimitir en desacord amb el que es feia. He mantingut el meu propi criteri i soc individualitzable, per dir-ho així. A més, he deixat un femení enfocat cap a l’èxit i que ha complert perfectament amb el pla que havíem traçat. En cinc anys ens havíem fixat l’objectiu de ser campiones d’Europa. Ho han estat en sis, quan ja no hi érem. I això ho ha aprofitat Laporta, qui està ara al front. Si has guanyat Champions, la Pilota d’Or, has omplert dos cops el Camp Nou, ostres, alguna cosa s’ha fet bé i cal reconèixer-ho, no?. Crec que és de justícia veure el que ens pot unir. El Barça hauria de preocupar-se que una part, una secció que funciona bé, encara ho faci millor. No hem de permetre’ns reduir-ho a ets o no ets del nostre bàndol...

No serà que la veuen com a futura aspirant a la presidència del Barça?

No ho sé, deuen ser ells, que ho veuen així... Si m’agradaria ser-ho? Mira, en un món ideal probablement sí perquè és molt divertit estar allà. Em motiven el barcelonisme, els projectes col·lectius i el poder transformador que té el futbol. És una meravella que, amb un altaveu tan potent com el Barça, es puguin transformar realitats. Aquest exemple del femení, que l’he treballat de ben a prop, m’ha aportat moments de pell de gallina i experiències personals inoblidables. Tinc cosins molt culers i et posaré un exemple prou il·lustratiu. El fill d’un d’ells, fins i tot, va aprendre a sumar amb els dorsals dels jugadors. Imagina’t, li deies cinc i cinc i responia ‘Messi’... Coses així. Em vaig emportar aquests nens a veure els partits del femení i han estat els primers en forrar-se l’habitació amb fotos de les seves ídoles, s’han comprat samarretes de Sandra Paños... Quan això et passa amb nens de set, vuit anys, veus el poder que arriba a tenir el futbol. M’he anat per la banda familiar, però és el mateix que he vist als hospitals quan he acompanyat jugadores i he entrat a habitacions amb Messi, la Vicki Losada o l’Alexia. Ostres, veus la reacció dels nens, quan també les busquen a elles i penses ‘però si tenen a Déu al seu costat!’... Això per mi és impagable, si tu transformes les següents generacions, creixeran amb conceptes diferents. D’alguna manera, aplanarà el camí cap a una societat millor, més igualitària, justa, tolerant i diversa. Torno a la pregunta, no me n’escapo: La presidència del Barça és una cadira elèctrica, crema molt, castiga, et porta a la presó, etcètera... I aquesta és la part que em fa molta, molta mandra.

Però l’al·licient de ser la primera dona presidenta del Barça és imbatible, oi?.

De veritat, no el necessito. Ja he estat la primera secretària de la junta, la directiva número dotze del llistat històric. En el capítol de trencar barreres, ja ho he fet. Per l’ego, t’asseguro que no ho ambiciono. El dia que arribi em sentiré molt satisfeta de que hi hagi una dona presidenta del Barça. Que potser un dia em dona el rampell i es produeixen les circumstàncies idònies? No ho descartaria mai perquè la vida va com va i els últims anys ens ho certifiquen.

"El Barça no estava gens acostumat a donar-li protagonisme a les dones. El femení té el seu propi vestidor al Johan Cruyff perquè se’l sentin seu"

I amb els ‘ismes’ blaugranes dels que parlàvem abans, Maria Teixidor on es situa?.

Jo soc barcelonista. O sigui, soc tot plegat, som la construcció de tots aquests petits miralls i aquestes petites històries. Torno a insistir en la idea del Barça com a projecte col·lectiu, impossible d’explicar sense l’aportació de totes i cadascuna de les persones que s’hi senten part. No sé veure-ho d’una altra manera. Potser m’agradaria veure la vida en antagonismes, no ho sé, però en soc incapaç. Tot el que sigui aquest joc de bàndols em sembla una manera banal de cremar energies, perdre el temps. És millor construir i no gastar l’energia en enfrontaments estèrils que, al final, només acaben perjudicant al mateix club. Per seguir mantenint i alimentant les feres de banda i banda, hem de continuar oposant-nos i dient que tot el que ha fet aquell és un desastre... Doncs, mira, potser no cal. O plantegem-ho d’una altra manera, molt més positiva.

Creu que el Barça i la societat catalana estan preparats per tenir una dona presidenta al club?

Crec que depèn de qui faci aquest plantejament. No m’agrada veure-ho tant en si ets home o dona. Prefereixo observar-ho en matèria d’energia, masculina o femenina. Obama, per exemple, era un gran líder d’energia femenina, tot i ser home. Tindria molt més a veure amb el discurs que plantegés aquesta persona, sobre la capacitat que tenim de governar de manera col·lectiva, constructiva i mirant cap a un futur que ens il·lusioni. Estem en un moment de la història de la humanitat en que tot fa por, tot va malament i ens angoixa i, per tant, ens falten elements de narrativa il·lusionant. Aleshores, té més a veure amb un bona definició del projecte que vulguis realitzar al Barça i la meva pregunta és si estem preparats per acceptar cert tipus de lideratge, ja no al club només sinó a la societat en general.

Encara es sent còmoda amb la idea del ‘més que un club’?.

Sí, clar. La política i la història canvien, el món evoluciona. El concepte ‘més que un club’ aplicat al Barça es pot plantejar des d’un nou punt de vista pel que fa al significat. El repte global que vivim actualment va de supervivència de l’espècie, seguint el que deia abans, i jo em vull situar en el plànol dels drets humans, de la democràcia, però per mi l’envit actual es diu Putin, igualtat de gènere o crisi climàtica. Avui, el repte és tot això i crec que hem d’enlairar la mirada. Estem en un moment de construir aliances potents perquè tot el que sigui empetitir-se, mirar-se el melic, dividir no farà més que ensorrar-nos i evitar que afrontem el que se’ns cau ara a sobre. Tot això em fa por, humanament. Aleshores, el Barça és més que un club? Si. Ho ha demostrat, per exemple, amb la primera gira mixta en la història, demostrant que elles també poden jugar. La marca Barça, el seu nom, és un sol que il·lumina molt, que té seguidors arreu. A tota aquesta gent li estic dient que la dona juga, siguin d’Aràbia o d’Indonèsia. Expliquem un relat del que és ‘més que un club’ i no em vull estancar en anys pretèrits, vull que aquest concepte evolucioni. Però entén-me bé: Vull evolucionar portant a la motxilla tot el contingut, tota la nostra història, tot el que ‘més que un club’ ha significat sempre perquè això explica els nostres valors, com som, d’on venim, la nostra manera de ser i estar al món, l’estil que ens ha fet triomfar. El ‘més que un club’ és. És i punt. I el catalanisme hi forma part, també.

"El Barça femení juga tan bé al nostre estil que ha seduït per aquesta raó"

Vista la delicada situació econòmica del Barça, acabarà essent una SAD?. És una qüestió preocupant per vostè?

Doncs, si. Sembla que estem abocats a això. Ho he parlat amb altres advocats. Quan entres al Barça i veus la complexitat de la seva governança, en estrictes termes de presa de decisions o en seguiment de la normativa que aplica, no s’ajusta. Som una multinacional en alguns aspectes, som quasi un estat en altres i al mateix temps, una simple associació. Com ho articules, tot plegat? És impossible. Per exemple, negociar contractes amb grans patrocinadors havent de portar els pactes a una assemblea i que entenguin que l’assemblea té el poder de tombar el que acabes d’acordar... Totes les juntes s’han trobat amb els mateixos problemes, és una dificultat del sistema. Si en aquest país pots crear una associació amb tres persones i resulta ben fàcil fer-ho, imagina’t consultar 150.000 socis... La dimensió no està pensada per abastar aquest grau de complexitat. Moltes vegades, la pura lògica et fa creure que una SAD ho té molt més fàcil, però al mateix temps et dius que ni pensar-ho, que no vols perdre aquest vincle de relació basada en la proximitat. Si et fixes en estructures que funcionen en altres indrets, com el Bayern, tampoc veus que siguin assimilables a les nostres característiques. En definitiva, no tinc resposta. La conversió en SAD fa molta por, ho reconec, però igual acaba essent una sortida. Ara, aleshores ja et pots estalviar la pregunta de si vull ser presidenta. No tindria cap mena de sentit...

Si pensem en un Espai Barça creat a base de demanar crèdits formidables a fons d’inversió, aleshores passem de la por al terror, gairebé...

Bé, al final, hem fet molt bé la feina, hem superat les barreres, hem arribat a ser una marca mundial, a facturar mil milions, a il·luminar com deia el món amb el nostre joc... Ara, resulta un repte per a tothom encaixar la manera de gestionar aquesta complexitat tan gran amb els instruments dels que disposem, es queda curt sempre. S’ha de trobar, probablement, una barreja, un mix, una mena de vestit a mida del mateix Barça que ens garantís no perdre aquesta propietat col·lectiva. Continuar sentint-lo nostre amb la proximitat d’ara però, alhora, aconseguir que poguéssim garantir una estabilitat financera que ens deixés tranquils.

Amb els ingressos, de varetes màgiques no n’hi ha. Ja se sap d’on venen i queden força establerts: Drets de televisió, recaptació total en dies de partit i acords comercials. No hi ha massa més. Ara mateix, l’evolució digital sembla una via a explotar, has de liderar i fer créixer aquest sector. Existeix també una part de desenvolupament en la gestió de dades i el Barça fa anys que treballa en aquest big data, per exemple en salut dels esportistes... Total, hi ha molts camps per explorar i que poden generar ingressos, però es necessiten bons executius amb excel·lents plans de negoci si vols desenvolupar aquests terrenys.

Què primaria en el Camp Nou? Recuperar l’esperit blaugrana a les graderies o mantenir els partits com a font d’ingressos?.

Aquesta és una equació de difícil resolució, francament, perquè sempre ho hem volgut tot i seguim essent el club que té els abonaments més barats. Volem mantenir-los barats malgrat tinguem el pressupost més alt, per dir-ho així, i tot no pot ser, no encaixa. Un seient lliure ben entès, on es marquin un seguit de constrenyiments per exigir que l’hagis d’utilitzar correctament n’és una via. Crec que dispersar la presència de socis a l’Estadi suposa una àrea de risc. S’ha de millorar el Camp Nou perquè se’ns ha fet vell i les obres són necessàries. Per tant, ara mateix no genera res fora de partit. En aquest sentit, el Madrid ens ha avançat corrents i ha fet una feina espectacular amb el Bernabéu, dotat ara de gespa retràctil, hi poden fer concerts, explotar-ho a fons cada dia de l’any. Tens un espai on pots aplegar-hi cent-mil persones i resulta que no el fas anar o està infrautilitzat. És a dir, has de traure rendiment el dia que no hi ha partit, millor que estudiïs fórmules... Potser estem malacostumats i cal una pensada general. Per exemple, tothom vol anar als partits del primer equip al Camp Nou, però al filial no el veu ningú de fa anys i panys..

Potser s’hagi de canviar, fins i tot, la idea de soci per fer-lo més actiu, participatiu, involucrat en la dinàmica del Barça.

- Ja et dic, caldria estudiar alternatives. Per dir altres exemples, que cada equip o secció tingués el seu propi cos de seguidors, d’abonats, els del bàsquet, els del femení, No ho sé, especulo, però convindria rumiar-ho a fons. En la nostra faceta poliesportiva, molts periodistes de l’estranger, quan et feien entrevistes, s’estranyaven de que el Barça tingués equips tan bons en diverses disciplines i aquí no els hi fessin ni cas. O sigui, anaven fora i els rebien al·lucinats de la seva categoria i en canvi, no emplenaven el Palau. Queda clar que no hem sabut construir aquestes aficions de base mentre, per contrast, lluny de casa ho peten, si ho diem col·loquialment. Per tot arreu, el repte és majúscul, ja ho veus. Si vols ingressos, has d’adaptar-te al món d’ara.

"Hem de trobar un model econòmic que resulti com un vestit a mida del Barça"

Té confiança en Laporta?.

A mi, el projecte de Laporta no em convenç. Gens. I per una qüestió que la premsa ha estat posant en evidència: Simplement, que el projecte no existeix. Em transmet pura improvisació. Agafa una figura com Ferran Reverter, que deix Mediamarkt per venir al club, que és solvent i negociador, que dona confiança. Al cap de dos dies, com aquell que diu, marxa i se’t fa molt difícil confiar. Spotify ha entrat al club pagant poc per una gran suma d’actius entre el primer equip, el femení, el nom de l’Estadi i tot plegat. Li fan un pack i, a sobre, no es pot explicar per qüestions de confidencialitat. Si repasso aspectes com aquests, és lògic que no em facin sentir gaire optimista...

Últim punt: Ha quedat escamada del món de la política després del seu pas pel Circuit de Catalunya? Només hi va durar 55 dies...

Si, i això ja ho pots posar en negreta i subratllat...

O sigui, ja no l’atraparan mai més per aquesta banda... Què va passar?.

Només vaig durar 55 dies al capdavant del Circuit perquè vaig treballar-los de franc quan m’havien promès que seria una feina executiva, professional i remunerada. Em vaig veure immersa en una guerra de trinxeres entre els dos partits de govern després que el propi senyor Aragonès m’hagués promès que hi hauria pau... Aleshores, quan determinats subjectes de la segona línia t’amenacen amb posar-te querelles criminals per demanar el que et van prometre, és quan dius saps què? aquí us quedeu, a mi no m’enganxareu...

Acabem en un to més positiu. I en conseqüència, millor que tornem a la seva experiència amb el femení. Poden ensenyar força a l’actual futbol masculí d’elit?.

Segur, i podrien fer-ho en aspectes típics del mateix futbol. Per exemple, en aquesta proximitat que mantenen les dones amb el seu públic, en aquesta honestedat de la que parlàvem abans i que saben transmetre amb elegància. Al final, interpreten una simfonia quasi perfecta en la que les regles es respecten, el joc col·laboratiu i d’equip està omnipresent, Transmeten uns valors que la societat reclama, són històries de superació i d’èxit que ressonen molt entre el propi públic i han demostrat que arrosseguen una massa ben diversa i variada de persones disposades a seguir-les. Ofereixen tanta naturalitat que les noies que són lesbianes no han tingut cap mena de problema en explicar-ho i defensar la causa. És més, han pogut fer pública una nova forma de família anunciant embarassos seus o de les seves companyes i ho han fet sense escarafalls, amb aquesta naturalitat que allibera una formidable quantitat d’energia positiva dirigida, per exemple, cap a aquelles persones que, per la seva orientació sexual, es veuen marginades a les seves pròpies famílies, a la societat. Estan donant permís per ser com som i ho fan amb molta humilitat. Crec que aquest lligam, del qual els clubs han de ser-ne conscients, et fa abraçar una nova manera d’explicar el futbol i la seva projecció social, aquesta potència aconsegueix que les marques s’apropin buscant l’autenticitat que demostren amb el seu exemple i comportament. Les noves generacions ja no compren un producte per les raons d’abans, ho fan per credibilitat. Si la marca vol quedar associada a uns valors, sap que s’ha d’apropar a qui els transmeti i, per tant, la vinculació entre patrocinadors i futbol femení ha de ser molt més profunda, mereix una reflexió prèvia a fons per part de les empreses. Hem d’anar a un capitalisme més conscient, que tingui cura de les persones, de retorn a la societat, no només als inversors dels equips. Per exemple, un fenomen que no existeix en el futbol femení és el ‘hooliganisme’. Als estadis hi van famílies senceres ben tranquil·les, que no temen per la seva seguretat en cap cas, i gaudeixen en un ambient molt més sa, amable fins i tot amb l’afició contrària i que et permet projectar-te perquè estàs al costat d’altres en la construcció d’un nou fenomen social. Aquests valors compartits hi són i permeten que construïm això del futbol femení d’una altra manera. A més a més, la distància amb el masculí és tan immensa que queda un llarg camí per recórrer. Què guanya la futbolista millor pagada del món? I on queda situada aquesta quantitat en una escala masculina? Encara ens queda un immens marge de millora.