10
de Juny
de
2013
Act.
03
d'Abril
de
2014
D'invents que superen el pas del temps se'n poden comptar amb els dits d'una mà. Són aquells que entren en la quotidianitat per solucionar els petits problemes de cada dia. Rafael Marquina va poder presumir de ser el dissenyador d'un d'aquests objectes d'èxit. En un país on l'oli és omnipresent, el seu setrill antidegoteig presentat el 1961 va arribar per instal·lar-se a totes les cuines. Una simple inclinació del broc per recollir les gotes i retornar-les al recipient evita l'empastifada que provocaven els dissenys anteriors. Un giny senzill que ha donat la volta al món.
Marquina va morir el passat dijous als 92 anys, i en els obituaris queda el reconeixement a un disseny premiat i copiat, però també a una fórmula de treball que posava per davant la funcionalitat a l'estètica. "Va seguir la línia de l'escola de Bauhaus; els objectes fan el que han de fer, i aquesta és la clau del bon disseny industrial", defineix el grafista Ton Granero, coneixedor de l'obra de Marquina.
Marcat pel setrill
La popularitat del setrill ha marcat la carrera de Marquina, tot i que ha tingut èxit en molts altres camps del disseny. Granero destaca el seu treball en l'interiorisme, mobiliari, disseny de vestíbuls d'edificis emblemàtics de Barcelona o en el disseny industrial per a marques com Fagor, tot i que entén l'omnipresència de l'objecte. "Ell mateix el va perfeccionar en els anys '90, però estem parlant d'un model insuperable: un recipient que no amaga el que conté, amb un tap que no cau, fàcil d'agafar i que no embruta. Segur que en trobaríem d'altres que funcionen, però cap de tan perfecte".
De fet, el propi Marquina col·leccionava còpies i modificacions del seu setrill que, en molts casos, no complien amb el seu objectiu. "És el que passa quan els que copien no són dissenyadors: creen objectes que són iguals a l'original per fora, però que no tenen en compte les qüestions tècniques", senyala Granero.
Refugi en l'escultura
En els últims anys, Marquina va dirigir la seva creativitat al camp de l'escultura. Una nova disciplina deslligada de les exigències professionals, però vinculada amb el disseny. "No és estrany que els dissenyadors acabin fent treballs més artístics; en el món del disseny es treballa per encàrrec, i en l'escultura en Marquina va trobar una via per expressar-se sense haver d'estar al servei d'una marca", destaca Granero, qui afegeix que "per molt que es digui, un dissenyador no és un artista, ja que en la seva feina preval la funcionalitat per davant de l'estètica". Tal i com ho entenia Marquina.
Marquina va morir el passat dijous als 92 anys, i en els obituaris queda el reconeixement a un disseny premiat i copiat, però també a una fórmula de treball que posava per davant la funcionalitat a l'estètica. "Va seguir la línia de l'escola de Bauhaus; els objectes fan el que han de fer, i aquesta és la clau del bon disseny industrial", defineix el grafista Ton Granero, coneixedor de l'obra de Marquina.
Marcat pel setrill
La popularitat del setrill ha marcat la carrera de Marquina, tot i que ha tingut èxit en molts altres camps del disseny. Granero destaca el seu treball en l'interiorisme, mobiliari, disseny de vestíbuls d'edificis emblemàtics de Barcelona o en el disseny industrial per a marques com Fagor, tot i que entén l'omnipresència de l'objecte. "Ell mateix el va perfeccionar en els anys '90, però estem parlant d'un model insuperable: un recipient que no amaga el que conté, amb un tap que no cau, fàcil d'agafar i que no embruta. Segur que en trobaríem d'altres que funcionen, però cap de tan perfecte".
De fet, el propi Marquina col·leccionava còpies i modificacions del seu setrill que, en molts casos, no complien amb el seu objectiu. "És el que passa quan els que copien no són dissenyadors: creen objectes que són iguals a l'original per fora, però que no tenen en compte les qüestions tècniques", senyala Granero.
Refugi en l'escultura
En els últims anys, Marquina va dirigir la seva creativitat al camp de l'escultura. Una nova disciplina deslligada de les exigències professionals, però vinculada amb el disseny. "No és estrany que els dissenyadors acabin fent treballs més artístics; en el món del disseny es treballa per encàrrec, i en l'escultura en Marquina va trobar una via per expressar-se sense haver d'estar al servei d'una marca", destaca Granero, qui afegeix que "per molt que es digui, un dissenyador no és un artista, ja que en la seva feina preval la funcionalitat per davant de l'estètica". Tal i com ho entenia Marquina.